dimarts, de juliol 28, 2009

MEDITACIÓN SOMBRÍA O EL BOSQUE DE LA NOCHE


El verano galopa como un caballo desbocado y el alma se pierde hacia arriba, en la invisible respiración de los árboles. El calor procura las excusas necesarias para una relativa y apetecida desnudez, y el viento en la terraza es una promesa de mares que tardaremos en ver.

Las noches cálidas están llenas de recuerdos y de futuros posibles: sorprendentemente niegan el presente eterno del día a día. La tan recurrente y celebrada invitación a la vida es en realidad una anticipación o un recuerdo de la felicidad.

No hay más que ver quiénes pueblan la noche: perdedores de mil guerras, buscadores de futuros, huidores de los espantos más o menos llevaderos de lo cotidiano. Todos bajo muy logradas máscaras que van desde la desolación al entusiasmo. Se me dirá: ¿y la sana alegría de los que nada buscan, de los que sólo la esperanza de un razonable esparcimiento les empuja a pisar la sombra de la luna? A eso hemos jugado todos como un rito de paso, como una inercia, y nadie es culpable. Pero es falso, o su reiteración hace que se convierta en falso, una impostura que acaba por devorar cierta inocencia, cierta apetencia de mejor y más alta vida. En acertado y misericordioso verso de Villena: para saciar otra sed beben sin ganas. Y los que salen a la noche sin beber en realidad no salen.

dilluns, de juliol 20, 2009

FÍBER A LOS CUARENTA


Con ganas de ir me había quedado más de un año, atraído por algún grupo o cantante puntual. Pero el FIB empezó cuando yo tenía veinticinco años, y la necesidad de hacerlo a base de dormida playera o tienda de campaña empezaba a quedarme un poco grande. De mis breves dormidas rebozado de arena de Dénia no guardaba demasiado buen recuerdo, y mi experiencia en tiendas de campaña se reducía, se reduce y se reducirá -salvo catástrofe estilo terremoto- a una semana espantosa con el colegio, en un sitio infecto de cuyo nombre no quiero acordarme, y donde llovió sin cesar embarrando las tiendas y los sacos, donde las supuestas diversiones de campamento me parecían coñazos sin fin de tufo catequista, y donde me robaron un paquete de galletas Príncipe que mi madre me había puesto en la mochila con todo su amor, robo que nunca perdonaré. Sentimental que es uno.

Después ya podíamos permitirnos un apartamento o un hotel por unos días, pero siempre se nos movía el cuerpo demasiado tarde, o unos podían y otros no, o cualquier inconveniente de estos de tan frecuente aparición cuando no se tiene un interés desmedido por algo.

Pero este año, como un autohomenaje por los cuarenta y alrededores de unos cuantos y por devoción antigua a los Oasis, nos convertimos en fíbers por unas horas. Pocas horas, la verdad, porque teníamos entrada de un día, y tal y como llegábamos a Benicàssim el punto de reunión era la terraza perfectamente acoplada a la playa del mítico hotel Voramar, donde trasegamos toda la tarde y sin freno licores variados mientras ponderábamos con ardor creciente culos y tetas de las ingenuas y cercanas bañistas. Un espectáculo -el nuestro- repugnante, vicioso y machista, sí. Lo pasamos de cojones.

El festival me sorprendió por su público. Acostumbrado por las imágenes de televisión o los relatos de los asistentes a aquel aire indie pero nativo de los inicios -qué modernos éramos-, la realidad era una abrumadora presencia inglesa en su acepción más imperial. Por todas partes las caras pecosas y criptoalcohólicas de los nietos de los que dominaron el mundo -ahora en su versión más lúdica y respetuosa- nos transmitieron la sensación de encontrarnos como en casa, allá, en nuestro adorado Londres. Naturalmente, nada que objetar para una tropa enferma de anglofilia.

El concierto, magnífico a pesar de algún sobresalto propio del divismo de Liam Gallagher. Nada nuevo. Festivamente volaban las cervezas cuando se apagaron las luces y arrancó entre rugidos Rock´n´Roll Star. Asumido que mayoritariamente vas a escuchar un Greatest Hits dado lo mediocre de sus últimos trabajos, sólo queda disfrutar y esperar tiempos mejores. Si no llegan, siempre quedarán un par de discos más que memorables y la posibilidad de más conciertos y más veranos. Al acabar estuvimos dando una vuelta por allí y yo dudé entre la imposibilidad de hacerme un piercing, un tatuaje o una suscripción a una revista para estar a la última. Lo peor fueron los cien kilómetros de vuelta ya resacoso a las cuatro de la madrugada, mis camaradas roncando a mi lado y yo al volante. Heroico.


dilluns, de juliol 13, 2009

ELS DIES DE L´AIGUA


Un diumenge de juliol pot portar més veritats d´estiu que els divertiments a data fixa d´agost. A la platja del Mareny de Sant Llorenç arribàrem després de recórrer un camí ple de baladres gloriosament florits i de canyes, de sèquies sinuoses i de sol. Abandonat el refugi del cotxe i el seu microclima, una senda perfectament traçada pels peus dels qui mai sabrem el nom condueix a les dunes quasi verges entre les que es divisa la mar com una reiteració coneguda i de la que els ulls mai es cansen.

Però massa vent, massa lluita perduda per intentar llegir el periòdic, massa tables i veles com paracaigudes que no acaben de caure omplint el cel ras i l´aigua. El paradís té de tant en tant invasors francament indesitjables. Sempre queda l´opció de contemplar el dubtós espectacle dels variats colors dels artefactes contra el blau de la vesprada o contra les teues solitàries i ingènues pretensions.

En realitat ens donava igual. Tot ja estava fet des de que complírem la il·lusió modesta d´un dia de platja, els senzills preparatius d´omplir la borsa de trastos, de llibres que acaben per no llegir-se, de periòdics, de claus i de monedes que resulten impossibles de traure. Per a evitar les hores més dures, res millor que les cerveses gelades des d´algú dels miradors perfectes del Racó de l´Olla, mentre els atrevits visitants del llac les passen putes pel calor damunt d´una barca heroica, allà, a l´altra banda del vidre.

La immensitat exòtica dels arrossars només tallats per les muntanyes, el verd tan intens, el breu passeig i les aus trencant un silenci que ni nosaltres volíem profanar, el forn del Mareny de Barraquetes pres a l´assalt a mitja vesprada, amb el record encara viu a les genives de l´arròs a banda directament imperial de Casa Fede i acompanyat només d´un plat de tomaca tallada amb oli i sal. Veritats senzilles o primordials que ni la tristor congènita dels diumenges de vesprada pogué doblegar. Perque sonava al cotxe King of Rome i perque jo estava amb la millor companyia que puga tindre o desitjar un home em vaig sentir per uns instants que sempre recordaré el rei de tot el que la vista abarcava.

Perduts pels camins que envolten Sueca vaig recordar aquelles nits de diumenge de fa mil anys quan tornàvem de Dénia per la carretera després d´un cap de setmana brutal. Amb els cossos desfets, encara ens quedava el martiri de les cues interminables de la tornada, i l´autopista era un luxe que no ens podien permetre o que ens havíem begut. Després de Sueca i fins a Sollana la carretera era una filera de cotxes parats al bell mig d´una mar d´arrossars, una illa perfectament recta i envoltada d´una negror fosforescent i sorollosa amb remors d´aigua o de granotes. Bastava llevar la música per a que tot arribara. Les finestres totalment baixades permetien entrar una olor densa i llacustre que intensificava la sensació de calor, una olor humida, nova i massa autèntica per als nostres sentits esgotats i a la que no renunciarien aquells malalts per la vida que érem.



dimecres, de juliol 08, 2009

CAPVESPRE


La terrassa del Westin amb bona companyia després d´un dia llarg i complicat, la calma, l´amabilitat exquisida i envejable dels hotels de luxe, on per unes hores ningú sap de tu i de la teua dubtosa solvència. Prop d´allí, un sopar frugal i a peu de barra en un bar que sembla i que no és una marisqueria. Fora, abans, a més de cent metres he reconegut la veu de la meua tia Paquita, eterna habitant del barri, mentre cridava a una veïna o a una amiga. Costa reconèixer esta cruïlla de carrers tan canviats si no els freqüentes a sovint. Però la seua silueta tan particular ha ajudat molt.

Part de la família de ma mare habitaba al barri, on només la tia Paquita sobreviu amb la seua frenètica activitat de sempre. La memòria de la tribu. La que sap històries de totes les classes, de les que es poden contar i de les que no, de les que abans o després tornarà a contar, i de les que no contarà mai. La que té al cap tots els bons records, tots els greuges, tot el santoral, la que no deixa ni un any de felicitar-me pel meu aniversari, o per el de la meua filla, mentre enllaça eixa mateixa data amb qui sap quin fet més o menys memorable, un viatge, una mort, un fet històric -com si els altres no ho foren- o una anècdota que només ella pot recordar. La que anava d´excursió amb Estellés i altres companys del periòdic on treballava el seu marit, la que em contava que li deien Aspirina perque sempre estava demanant una per mitigar els seus maldecaps continus o les seues pors. La que pensa que era un mal valencià, un catalanista, i ràpidament matisa: Però era un bon home. Cada vegada que escolte la seua particular veu a l´altra banda del telèfon tinc la temptació d´eixir corrent cap a sa casa, segrestar-la, nugar-la a una cadira i dir-li: "Tinc menjar per a tres dies, parla, parla i parla sense parar, que jo vaig a gravar-lo tot. Perque no vull que res es perda, no vull que et vages, no vull que res s´oblide."

Però hui estava tan lluny, i semblava tan ocupada com sempre, que he preferit no dir-li res. També teníem ganes de estar a soles, el dia donava una treva que no podíem ignorar, el cel s´omplia de grocs i d´intuïcions de mars o de vacances. Al final d´uns carrers rectes s´endevinava l´ombra immensa de Mestalla, tot un barri conegut i desconegut alhora, l´eterna i perduda olor a tabac d´aquells cantons, records que en realitat no puc tindre dels anys -potser- seixanta, el tram final d´Arts Gràfiques on un dia, eixint de la facultat, tant m´impressionà un cartellet en un conegut pati on s´anunciava al veïnat com un costum d´altre temps la mort de la mare de la tia Paquita, de la meua tia-àvia en realitat.

Poc després, a la terrassa del Westin i envoltats de rics estrangers o d´arbres perfectes, tots eixos exercicis reiterats de la memòria semblaven ciència-ficció. Del passat, però ciència-ficció.