Tota la vida gaudint de les falles des de fora, i la il·lusió acomplida de la meua filla havia d´evidenciar velles sospites indesitjades. Tampoc la sort, en forma de causes remotes o directes -amigues, barri, col·legi: amigues de la meua filla del mateix barri i col·legi- ha estat massa favorable. I no per la seua pura i meravellosa existència en amistat, que és i espere que continue sent per molts anys font d´alegria i diversió, companyia sempre necessària i inoblidable en l´aventura de créixer. Però el mimetisme aplicat sense restriccions té perilloses consecuències, almenys per a alguns pares. Sobretot si pel capritx de la xiqueta acaba -ella i tu com acompanyant quasi permanent- caiguent en una falla d´un dels barris més acomodats de la ciutat.
Crida l´atenció en primer lloc l´absoluta indiferència cap a la falla en si mateixa. Vull pensar que la certa distància que la separava de la carpa -tancat sancta sanctorum d´eixos quatre dies- pot justificar la sensació total d´inexistència que l´envoltava, tot i que estic parlant d´uns trenta metres a tot tirar. Però d´una manera gairebé física es podia sentir la seua invisibilitat. Era el millor exemple de pura i dura excusa -a nivell platònic- que ara mateix puc triar. Un desagraït abandó cap a l´origen i explicació de tot allò. Una presència deliberadament oblidada.
La multiactivitat programada, particularment cap als xiquets, resulta excesiva i un punt -molt llarguet el punt- forçada. Fa l´efecte d´intentar evitar de qualsevol manera que algú puga retraure-li a qui mana la inactivitat, pecat intolerable i d´escassa comprensió de cert món faller. En quant a les activitats en si, i tret dels rituals i clàssics berenars o sopars, podrien servir igual per a una falla que per a un centre d´oci per a xiquets de Shangai o de Nàpols.
L´educació sentimental que es desprèn de tot això és universalista, lúdica i cosmopolita, i seria perfecta -en un món perfecte- si no anara dirigida cap a gent que es farà gran assistint com primers actors a la devastació cívica i històrica del seu país. Perque la desvalencianització que tot això comporta és desoladora i total. Són molts els exemples que fan del destructor tòpic bandera, i es cultiven les banalitats amb una delirant pretensió d´essència, amb els resultats que les tonteries solen donar: només cal donar una ullada a la realitat política valenciana. És particularment ridícul el costum d´agarrar entre quatre fallers una taula i plantar-la al mig del carrer per a jugar al dòmino o -els més autèntics- al truc. No pel fet en si, que pot ser i és perfectament normal, sinó per l´aire que alguns es donen d´estar-te dient: açó és lo genuinament valencià, i tu no ho fas. Evidentment tampoc es tractaria de convertir els casals en centres d´adoctrinament on cada vesprada fallera, cap a les cinc, es llegiren entre dormides massives d´infants poemes d´exaltació de la terra o cants de glòries passades o futures. Però entre la impersonalitat amb tocs epidèrmics de patrioterisme barat i el fanatisme mesiànic dels pitjors nacionalismes deuria existir un raonable coneixement de la realitat, i una voluntat de recuperar terreny aprofitant un recurs tan formidable com les falles.
L´ús del valencià és pràcticament inexistent. No tan sols a nivell conversacional -poc podria diferenciar-se del carrer del dia a dia-, sinó sobretot des de l´absent intenció dels que manen i que podrien amb facilitat fer servir la llengua en les múltiples activitats: escrits, convocatòries, megafonia, etc. Es manté la tradició del llibret en valencià com una mostra d´autenticitat, com una relíquia gairebé arcaitzant, quasi com una concessió graciosa, i bona prova de la poca estima són les diferents normatives, les nombrosíssimes faltes d´ortografia i el recurs del castellà a la menor ocasió. Dirigir-se a algú en valencià era rebut amb una expressió que oscil·lava entre l´atracció de l´exotisme i el rebuig de la provocació. Això sí, la Senyera presidia la carpa com un tòtem intocable, amb una inquietant devoció que manté distàncies i que actua com una metàfora perfecta de moltes coses, potser de massa coses.
Tot i el que puga semblar, no oblide que és una festa. Una festa que té molt present particularment dos elements antropològicament indefugibles: la transgressió i la diversió que eixa mateixa trangressió procura. I que el propi èxit de les falles és l´èxit d´una certa manera de transgredir i de divertir-se. Però crec que tampoc es perdria res si l´element satíric, autèntic i originari de la festa -veritablement transgressor, i no el costum de tallar carrers amb certa arrogància- fóra més present i no un pur desconegut, si la falla tinguera més presència real i no una materialització que actua com una mera excusa, si algú explicara als xiquets, més enllà de comportar-se com la junta directiva de les vulgars festes de qualsevol urbanització d´estiueig, que el foc de certes nits, a les acaballes de l´hivern, anuncia un temps nou i ens transmet un paganisme primigeni i etern, una metàfora bella i perfecta de la pròpia vida. O que la festa, quan es ritualitza en excés i cau en una programació milimètrica i un punt malaltissa, deixa d´alguna manera de ser festa per a convertir-se en un absurd organigrama de jerarquies i càrrecs que no tenen més sentit que donar eixida a vanitats i frustracions ben conegudes.
He viscut sempre les falles fora de les falles, amb el rerefons que generosa i gratuïtament em donaven totes les comissions i tota la gent que en realitat fan possible la festa. Sóc conscient d´haver aprofitat una espècie de banda sonora i un raonable desordre que fa temps em resultava atractiu. I vaig fer-me molt probablement unes festes a mida, a les quals ni renuncie ni crec que estiga errat en la valoració de la sàtira o en la carnalitat excelsa de les nits que anuncien la primavera o del foc que destrueix i renova, com els millors excessos. Que la realitat d´una concreta falla vista relativament de prop no m´agrade massa no deuria influir en la valoració o en l´estima que crec que encara mantinc cap a les falles. Però no sé. No ho tinc clar. Igual tot és una llarga i gran ressaca.
