SI UNA NOCHE DE INVIERNO...

Está cansado el sol porque es febrero

Vicente Gallego

Las tardes ya se alargan y el frío no logra deshacer cierta sensación de final de recorrido, pero hay una intuición de calidez cuando el invierno lanza sus últimas y gélidas lluvias, sus vientos afilados como abrazos póstumos de quien se sabe ya vencido.

No recuerdo tantos días seguidos padeciendo un frío tan intenso, tanta lluvia, tanta percepción de estar sitiado y sin escapatoria entre la nieve de las montañas y un mar húmedo y gris. Un sitio amplio y llevadero, todo hay que decirlo. Pero el tópico letargo, la necesidad de refugio o la huída de las calles habían sido hasta ahora meras representaciones de temporada, ligeros tributos estacionales que cumplíamos con la seguridad que otorgan los rituales más benévolos.

Los inviernos de la infancia eran una sucesión de ropas pesadas de las que desprenderse en cuanto se proclamaban los mediodías, deseos de lluvia y botas de agua, casas mal acondicionadas por la brevedad del frío, soleados sábados o domingos que permitían la relativamente dura intemperie y a la que el cuerpo joven vencía sin conciencia de hacerlo.

Caluroso vocacional, este año por primera vez he sentido como propia la experiencia del frío que se mete en el cuerpo y renuncia tercamente a salir durante horas, todo aquello tan oído y que creíamos tópicos o frases hechas de los que hasta hace poco llamábamos los mayores. Todo culpa -sin la menor duda de otras causas- de la especial dureza de este invierno.

Entre las aceras mojadas de la vuelta a casa, basta imaginar el calendario para consolarse con una anticipación del tiempo nuevo, de la vida que espera agazapada detrás de tanto frío, de la inminencia de la primavera, la explosión del verano y la vuelta inevitable a estas noches heladas, al invierno lentísimo que invitará otra vez a la nostalgia cálida de los cuerpos y del agua.

Aunque el mejor alivio tangible para la inclemencia es el último disco de Sting, que a vueltas con estos días ha logrado una extraña y adorable obra maestra, llena de frío y nieve y que venturosamente transmite calor y la sombra siempre alargada de Inglaterra.

CABANYAL

El meu primer record del món no és del Cabanyal, però és de molt prop. La casa que la família de mon pare llogava tots els estius allà pels seixanta i primers setanta era una de les que hui ja no existeixen, de les que donaven al carrer d´Eugènia Vinyes i ara són malèfiques ombres de solars esperant acollir adossats més o menys luxosos, més o menys inquietants, sempre anodins. Des de la breu terrassa, el xiquet de quatre o cinc anys que jo era mirava la tornada de dos dels meus tios portant una paella que suponc de marisc i que hauríem encarregat en el restaurant habitual, situat enfront mateix de la casa i part d´una última i colorida frontera davant la mar. Puc inventar o evocar entre boires els pantalons curts que portarien, les ulleres de sol d´un d´ells o dels dos, la camisa -si és que duien camisa- només subjecta per dos o tres botons, els seus rostres o les seues veus estimades i ja perdudes. Però sí recorde perfectament el gest de detenir-se davant la casa, el de mostrar orgullosos la paella als xiquets que des de dalt l´esperàvem amb la fam que la mar dóna a certes edats, els crits cap a l´interior avisant i demanant parar taula, l´esplendor immens i absolut del sol i del cel en els dies de calor. Una emprempta més que perdurable.

Molt prop d´allí començava un barri reticular i equívoc, de carrers estranyament llargs i assolellats, del que jo ignorava tot llevat de certa fama entre temuda i admirada del caràcter dels seus habitants. Molts anys després el pare de ma mare em contaria alguna història dels seus estius de xiquet, quan anava a viure uns dies amb la seua àvia, i nomenava una casa al carrer del Progrés de la que fins i tot recordava el número i que jo desgraciadament he oblidat.

La casa de Blasco, el viver del Llevant, els cuadres de Sorolla, la temptació de la platja i la persistència d´alguns bons records. Poca cosa més. El meu coneixement del Cabanyal era tan tòpic com epidèrmic.

Després, no fa massa temps, arribaren dies estranys i la meua malenconia gustava de passejar i perdre´s per aquells carrers ja coneguts. Un ferit amb bon aspecte cercava crepuscles i cantonades impossibles mentre l´aire de la mar es clavava perpendicular al seu cos donant respir i promeses de felicitat al acabar cada illa de cases. Un nou cos mortal dins d´un altre cos mortal. I les promeses es feren descobriments, sopars o dinars, un amor que obria amb la seua alegria tots els panys, llargues vesprades d´allargats vidres i algun bon amic que, amb el seu incansable entusiasme, va saber transmetre´m l´estima pel barri, la seua gent i la seua història.

Alguna cosa de veritat diu la senyora Barberà quan proclama que el Cabanyal serà un símbol. I a ella tindrem que agrair-lo. Perque més enllà de les brofegades falsament identitàries i que la fan presentar-se com una maulet de pandereta, però en realitat disposada a agenollar-se com de costum al primer toc d´atenció dels senyorets als que venera, la lluita contra l´espoli i per la rehabilitació del Cabanyal ha esdevingut un símbol de respecte i dignitat. Respecte per la història, pel patrimoni, per les persones que pateixen la degradació més que calculada d´un barri al que volen trencar en dos i desvirtuar amb l´únic objectiu de que uns quants amics facen negoci i uns altres amics, poc després, tinguen vistes a la mar des d´uns impersonals i vulgars edificis. Dignitat per a no deixar-se arrasar i per mantindre viva la memòria, el record i la realitat de qui som, per no convertir-se en un país de cambrers venuts al millor postor, per saber i valorar sense complexos el nostre lloc al món, el vell i modest orgull de ser i dir-se valencians.