PARAULES D´AMOR

Cada vegada que vos veig juntes, rient, jugant o parlant -sobretot rient-, o escoltant-vos l´una a l´altra amb un sincer i volgut interés, el món s´ordena un poc i la vida sembla un lloc amable, ple de sentit.

Cada vegada que vos veig juntes, una emoció antiga em commou sempre d´una mateixa manera, i pense calmadament en els corrents de sang que nodreixen incessants els cossos, en l´atzar que determina les afinitats i les descendències, en la vida com un riu tranquil i afable, allunyat de perills o de revoltes.

I mai sé realment si deuria dir alguna cosa, si cal dir alguna cosa davant certes situacions. I em conteste a mi mateix que no, que els tresors deuen romandre ocults, inaccesibles, com coves submarines perdudes i fosques i de les que només tu coneixes el camí emmarcat de blaus inconfessables.

Però també, lluny de pors, en dies de sol i glòria, em desdic i tinc el desig furiós de cridar a qui vulga escoltar-me el meu goig i l´alegria quotidiana de veure a ma mare i a la meua filla juntes, rient i parlant -sobretot rient-, i la vostra complicitat o els vostres jocs interminables, els vostres adorables sobreentesos, i no em reprimisc de proclamar per vosaltres paraules d´amor -senzilles i tendres-, o d´invocar els béns de la pedanteria literària i de l´egoisme dient-vos, gairebé suplicant-vos en total silenci a una i a l´altra allò del Faust: no cresques més, no envellisques més, detingam trencant el cel l´instant tan bell, tan etern, que siga en la meua memòria com un present projectat fins a la fi dels temps, com aquell tresor que em portaré a perdudes coves envoltades de blaus fosforescents, dins la mar més profunda, on la foscor es confondrà amb l´oblit i la calma.

UNA FINESTRA AL DESERT

Dos eren els temors principals que m´assaltaren quan decidírem incloure dins del viatge al Marroc una visita al desert:

a) La possibilitat de l´aparició d´una molt particular variant d´ansietat (una espècie d´agorafòbia feta a mida) i consistent bàsicament en certa por a -atenció- tenir por, donada la poc habitual circumstància de trobar-me en un autèntic -passez-moi le mot- ferlamà com mai havia estat, i la impossibilitat d´atendre en les condicions degudes els símptomes que amb total seguretat apareixerien. A saber: taquicàrdia, tremolors, falta d´aire, hiperventilació, mareig, vertigen, suor, nàusees, visió borrosa o plena de llumenetes, etc, etc.

b) La més que raonable possibilitat de ser segrestats -o directament executats- per qualsevol subfranquícia local d´Al Qaeda al Magreb Islàmic, com a càstig o penitència per la nostra condició d´occidentals infidels, depravats i plens de vicis, qüestions estes últimes absolutament ajustades a la veritat.

Després d´onze hores de viatge des de la caòtica Marràqueix en un còmode 4x4 amb aire condicionat i un agradable xofer multilingüe -patiments els mínims una vegada complits els quaranta-, l´horitzó va perdre els grisos i la terra i la vegetació exhausta i desolada per a donar pas a una figuració impossible però real, una llunyana i alta muralla d´un color indefinible entre el roig i el de les fustes més belles. Fins que no arribàrem als seus peus no podíem creure-ho: hi ha un moment, un lloc concret, uns pocs metres determinats, on el desert d´arena realment comença. No existeix una transició més o menys progressiva, un territori mixt on pots reconèixer traços que aniran consolidant-se. De sobte succeeix una poc comprensible acumulació d´arena que s´estén amb una normalitat esquizofrènica i es perd en l´infinit. El desert és radical fins al punt de ser o no ser, d´estar o no estar, sense ambigüitats o situacions més o menys dubtoses.

Pres el té de benvinguda i conegut el reduït staff dels tuaregs -gent molt jove i molt autèntica tot i l´evident negoci montat- anàrem a xafar allò que ens havia fet creuar mig Marroc. El sol del capvespre daurava i embellia encara més l´arena rogenca que formava dunes interminables i enormes per les que pujàvem i baixàvem o rodàvem divertits com xiquets amb una sensación d´immensitat que poques vegades he sentit. El silenci era absolut i perfecte, i només les nostres veus es sentien cap al cel com en una tancada i esfèrica caixa de ressonància que no tenia més límits que els que el propi cel imposava. I sense rastre dels temors tipus a) o b).

Poc després, mentre traslladàvem el nostre breu equipatge a la haima on devíem dormir, el vent comencà a bufar d´una manera inquietant i el cel es va omplir de núvols, arruinant a més irremediablement la posta de sol, situació que si ben adversa va allunyar encara més el temor b) per poc practicable en certes circumstàncies. En qualsevol cas, el vent anava en augment fins que es va convertir en l´avançada d´una més que evident tempesta, la qual cosa va propiciar l´aparició d´alguns moderats símptomes del temor a), com era perfectament previsible.

La casa a peu de les dunes on soparíem i on ens refugiàrem -una construcció restaurada respectant certa arquitectura de la zona, amb quatre petits torreons d´arena, argila i palla coronant una ampla planta baixa que feia de saló, menjador i cuina- normalment acollia entre vint i trenta turistes cada dia. Prompte s´assabentàrem que aquell dia nosaltres dos érem els únics convidats, amb la qual cosa, a més de provocar una immediata pujada dels temors a) i b) i dels seus símptomes, va fer que decidírem que ni lligats de peus i mans dormiríem en la poc fiable haima, en mig del desert, a soles i en plena tempesta.

Després d´una breu conversa amb els nostres nous amics tuaregs interrompuda de tant en tant pels trons, finalment no posaren cap inconvenient a que passàrem la nit en una de les quatre habitacions que tenia la casa, i que configuraven en realitat cadascú dels quatre torreons que oferien oberta batalla al desert i a la tempesta.

L´habitació aquella era tan meravellosa com absurda. Un llit immens l´omplia fins a quasi impedir el pas pel seu perímetre. Barres de ferro formaven una estructura que l´envoltava i des de les que queien teles lleugeres destinades al cinquanta per cent a protegir-se dels insectes i a donar el toc d´exotisme requerit, i que per efecte del fort vent volaven i s´eixien de les seues naturals i lànguides caigudes, colpejant les parets, l´armari, el sostre i tot el que es moguera per allí. Recorde la calor estranya que encara mantenien aquelles barres de ferro en tocar-les, tot i no haver-les donat el sol directament en tot el dia. Una calor seca i forta que omplia tot.

A una de les parets nues de l´habitació s´obria una finestra no molt gran, de fusta pintada mil vegades, i a la qual havia pràcticament que pujar-se per poder mirar. Al fons, perfectament encuadrat, el cel de la tempesta es trencava amb la visió desafiant i eterna de les dunes, oferint-ho tot i negant-ho tot amb una proximitat tan bella com inquietant. Una temptació i un luxe.

Descansàrem tot el que ens permetia el vent que tot ho alterava. A poqueta nit va semblar que la tempesta s´allunyava i baixàrem. Era prompte per a sopar i els jòvens tuaregs ens van oferir prendre alguna cosa en la terrassa aprofitant que el vent bufava amb molta menys intensitat. Al final no va ploure pràcticament res. La nit tancada s´obria quan fèiem fotografies al cel i el flash mostrava milers de grans d´arena multicolors, detinguts en l´instant, com frenètiques partícules electritzades. Compartírem cigarrets, cerveses, cacaus i maledicències sobre certes nacions europees, tot mentre ens explicaven en què són diferents i molt més perilloses les tempestes quan venen del nord que quan ho fan des del sud i més històries del desert i de la seua estranya i fascinant vida allí. L´absència de l´habitual ramat de turistes va permetre una molt grata proximitat que mai s´haguera donat en situacions normals.

Sopàrem a la terrassa, perfectament enfrontats a les dunes interminables que de tant en tant s´il·luminaven d´una manera impressionant per efecte d´algun rellamp, com un immens i fastuós decorat per al que érem els únics espectadors. Al final del sopar tragueren tambors i algun altre instrument de la zona, isqueren les cuineres berèbers i estigueren tots tocant i cantant al costat nostre mentre jo fantasejava amb una altra vida i continuava sense perdre de vista les dunes que apareixien i desapareixien mentre la tempesta s´anava cap a Algèria. Els dromedaris lligats prop de la casa bramaven inquiets en la foscor.

Quan ens gitàrem el vent es va revifar lleugerament, i ja no es va a calmar del tot fins al trenc d´alba. En mig quedà una inoblidable i llarga nit que vaig passar quasi en blanc i una finestra al desert que permetia l´entrada d´un vent carregat de grans d´arena que després de donar algunes voltes per l´habitació com en un ràpid i caòtic reconeixement acabaven per eixir per una porta que va romandre oberta tota la nit. Aquell vent va alimentar el meu insomni sacsejant-ho tot, donant com a fons el minúscul i constant estrèpit del grans d´arena colpejant els mobles, les barres de ferro, les parets, i portant allí, com en un prodigi entre ràfegues tèbies, els biplans eterns d´Antoine de Saint-Exupéry i del comte Almásy i les seues ombres tremoloses travessant immensitats sobre l´arena, el vers de Catul que encapçala el Pandémica y Celeste de Gil de Biedma: Quam magnus numerus Lybissae arenae..., Paul Bowles i el seu cel protector i els seus personatges perduts en el desert i en ells mateixos, el Arabia Deserta de Charles Doughty i aquell estiu del seu descobriment, la bellesa i l´impacte de tantes imatges de pel·lícules o de llibres, les legions romanes perdudes i aniquilades en mig d´un espai convertit en un infern de sol, la presència intuïda, gairebé com un espectre familiar, del meu benvolgut T.E. Lawrence, amo i senyor per sempre d´un món que començava allí i s´agota a les vores del mar Aràbig. Tots passaren per aquella habitació mentre la meua dolça companyia dormia més o menys plàcidament i jo pegava voltes i més voltes al llit i mirava la finestra constatant la desaparició, davant tan il·lustre i nombrosa concurrència, dels vestigis dels temors a) o b) que pugueren quedar ja molt minvats.

Poc abans de l´alba el vent va desaparèixer per complet i el silenci tornà amb la llum que ens va descobrir, mirant des de la terrasa de dalt, els cossos que començaven a moure´s dels nostres amics i de les cuineres que havien passat la nit al ras, pels voltants de la casa. Desdejunàrem en mig d´una calma insòlita que ens va fer oblidar la remor constant del vent en la nit i poc després ens acomiadàrem, i ells es van portar la mà al cor abans de xocar-la, com prorrogant contra el temps amb eixe gest tan bell i tan d´ells la nostra breu i impossible amistat d´aquelles hores de la vespra. Mentre ens allunyàvem el sol prenia possessió de nou: definitiu, absolut, implacable.

LES OMBRES RECOBRADES

En nits com esta el cel s´obria sòlid com una pinya i la calor traspassava els pocs núvols que s´arriscaven a fer acte de presència, els espremia, els eixugava fins que es condensaven en una rosada perfecta que nosaltres rebíem com una banderola d´eixida.

Sonaven músiques des dels auriculars després de la piscina i el canvi de roba, estrenàvem colònies, desodorants, ànsies brutals de sexe i diversió, i a casa miràvem de reüll i amb certa arrogància, despreciàvem uns hàbits de vespra de festa que allí mantenien, de tranquils sopars o de televisió adormiscadora que ens semblaven estratosfèrics, propis d´un temps que no era el nostre o que venturosament mai arribaria.

Als carrers flanquejats per baladres i voreres rebentades per les arrels dels pins , tot semblava girar al voltant de la moto, de les seues marques, disseny, cilindrada, dels seus tubs trucats, del seus recanvis. S´intercanviaven adreces de tallers on manipulaven els motors amb el mateix secretisme que es donaven precises indicacions dels bars i dels concrets racons dels bars on es despatxava matèria sensible.

En nits com esta els grills emmudien momentàniament al pas de les hordes motoritzades. Com centaures incansables recorríem el Vedat, Torrent, mitja comarca. De tant en tant arribàvem fins a la platja on fèiem un bany de matinada. Molts baixaven a València. Jo sempre preferia el recorregut local, una espècie de circuit suïcida que alternava la carretera antiga de les curves amb la part més baixa de Santa Apol·lònia. Com estacions penitencials, cada bar obligaba a una parada, cada parada imponia una libació col·lectiva, un ritual adolescent ple de sentit dins del destrellat general i la bellesa fosca i perfumada de la nit d´estiu.

Al bar clavat al bell mig de la Colònia Blanca solíem assolir el nivell alcohòlic desitjat, superb. El cos responia com una màquina perfectament engreixada. Els gin-tònics es servien en pitxers de litre, i pocs el compartien. De fons sonaven The Smiths omplint fins al sostre els vapors que ja volaven i presagiant o marcant dècades d´anglofília. En eixir, al cel es sentia un batre estrany i fugitiu, un vent lleuger i curt anava i venia en mil direccions, un estrèpit d´ales sorpreses en el seu vol tutelar damunt nostre tornaven a la seua posició acabat el descans, com cavalls inquiets repentinament calmats. Ombres fugisseres a les que mai agrairem com cal la seua improbable i protectora presència.

En nits com esta algú vingué a dir-me en mig d´aquell aquelarre que el meu germà i dos amics havien tingut un accident amb les motos camí de Picanya, mentre renovaven una nit més un ritual de grup consistent en el dubtòs costum de furtar d´un camp panotxes de dacsa, torrar-les i menjar-se-les allí mateix, afegint a la nit plena de riscos la possibilitat de tindre gresca amb l´amo del dacsar o de provocar, donat l´estat dels oficiants, un incendi forestal o com a mínim hortolà.

No recorde ben bé els fets que vingueren després. La meua memòria manté el record de certa tranquil·litat propiciada per notícies que garantien l´ escassa rellevància de les ferides, el jardí de casa humit en la matinada mentre esperàvem, la tornada dels combatents i les seues desventrades màquines, el rostre desencaixat dels meus pares en la nit, el patiment que en aquell moment no vaig valorar, ple d´ignorància i creient en la immortalitat com només un jove pot creure.

Ja a la habitació d´una casa plena de llums enceses a les sis del matí, mentre em despullava entre breus rialles fruit de la tensió alliberada i de les ingestes de la nit, el meu avi aparegué per la porta també amb mig somriure i amb aquella inoblidable camiseta imperi, el cabells esturufats i el dit índex plantat, admonitori, vicentí:

- Tu te rius, però ara podíem estar de cos present.

Mentre em gitava i em contenia de nou les rialles vaig sentir com en retirada un batre d´ales, unes ombres fugisseres prop de les flors de la buganvília, una imminència de descans rotund que em desfeia sobre el llit i en el qual volia perdre´m. La nit acabava.

CARRER TÚRIA ANY ZERO

Agost és un mes lligat tradicionalment a les vacances o a certa despreocupació, al trencament dels hàbits o a l´excés més gloriós o més lamentable, tot i tenir ben present -o precisament per això- el seu caràcter de miratge temporal, amb data de termini i caducitat més que segura.

Enguany l´agost ha estat estrany, dur i resolutiu. Una sèrie de coincidències provocaren la necessitat de prendre decisions que no em resultaven fàcils. Mentre cercàvem lloguer per a encetar una vida junts, el pis del carrer Túria que fa anys vaig comprar amb l´obstinació de les trampes sentimentals i situant-me econòmicament en l´avantsala del desastre, es va buidar dels seus inquilins d´un dia per a un altre liquidant la breu resistència a la desfeta financera.

Si a un pis de quasi setanta anys i estat de conservació dubtós se li afig el pas de les hordes d´Atila durant dos anys el resultat normalment és el previst. I això va ser el que em vaig trobar mentre em queia l´ànima als peus i calculava tot el que tindria que fer per a oferir el lloguer amb un mínim de dignitat i a un preu que em permetera continuar resistint els embats infalibles de la hipoteca.

Gent que em vol m´ajudà a traure merda a cabassos, a tirar tot tipus d´objectes inversemblants o ben corrents com somiers, sofàs plens de porqueria o matalassos on clavar-se era tota una aventura fitosanitària. Una vesprada, mentre amb el meu germà tractàvem de pintar de blanc una paret d´un blau que era la mare de tots els blaus, mirant la casa ja buida, el cigarret aquell del descans tingué un efecte magdalènicament proustià. De sobte vaig deixar de veure aquella casa com la preocupació del últims anys, com la causa de tants maldecaps. Vaig recuperar com una il·luminació la obstinació feliç i lleugera que em portà a comprar el pis contra tot consell, la il·lusió inexplicablement oblidada de viure allí, i tornaren els records i l´ànim de certa innocència perduda no sé on però no fa molt. Els olors i la presència benèfica dels meus avis s´escampava per la casa on tantes hores havia passat literalment encantat i imaginant el meu futur d´adult en una vida que a certes edats es deu desitjar perfecta. Vaig tenir la revelació de l´evidència, que de tant en tant s´amaga davall d´absurdes necessitats o suposades obligacions. I vaig decidir recuperar el destí de viure definitivament a l´únic lloc on l´havia desitjat.

I la meua dolça companyia estigué a l´altura esperada afrontant amb la seua habitual determinació cert horitzó de dificultats econòmiques que podria arribar, inventant espais, i mobles, i solucions, treballant sense treva ni descans en plena canícula, treballant més que jo, perdent un estiu de platjes i de nits i de dormir sense despertador però creant somnis de vigília, que són els que realment funcionen. Quan passen els anys, l´estiu estrany i dur que ara acaba ens quedarà més endins que la bromera perduda de les ones que no hem tingut i que ens esperen.

A més de tot això, i amb l´oberta i indisimulada intenció d´inocular el virus en Laia, anàrem al Trofeu Taronja i presentació del València CF. Sóc ben poc habitual de Mestalla (no suporte certs individus), però mantinc molt bon record de quan, sempre en aquells estius de la infantesa, baixava amb el meu tio Enrique des d´El Vedat a l´estadi per aquell torneig i la verdor fosforecent de la gespa em causava el mateix impacte i fascinació any rere any.

Portàrem entrepans fets a casa, compràrem pipes i begudes i Torró de Viena, i Laia va aguantar estupendament el mini concert dels Bajoqueta Rock, la presentació i el partit sencer. Els dos gols del València van ser en la segona part, davant dels nostres seients: inoculació complida. Ella preguntava coses sense parar i jo li explicava que allí, en aquell estadi on ara érem nosaltres, ja anava el pare del pare de son pare i totes estes coses que m´agraden tant com un pis del carrer Túria que té l´ombra i l´esplendor del Botànic a les finestres i fa olor a pintura nova i a una vida il·lusionant sempre per encetar.

CORFÚ

Saturats, ebris d´Itàlia, esperàvem al port de Brindisi el ferry que havia de dur-nos a Corfú. Després de dues llargues setmanes alternant trens i ciutats, certa fatiga agraïa la visió definitiva de l´aigua, els vaixells, l´horitzó perdut i blau que acabava en Grècia.

Ens va sorprendre el tamany del port, la immensa activitat comercial de la que res volíem saber, la ciutat tan anodina i de la que jo només recordava que havia estat el lloc on va morir Virgili, alguna menció d´algun llibre on s´evocaven romanes legions embarcant-se amb certa èpica o fins i tot certa glòria cap a guerres de l´Orient o d´Àfrica.

A la terminal cercàvem un racó tranquil on poder dormir o llegir a l´espera de l´avís al que correríem amb la por de la pèrdua. Però l´enorme ramat jovenil del que formàvem part i que ens envoltava feia impossible la distracció. Bastava fer com que llegies o dormies i fixar-se discretament (i esperar que s´alçaren) en les cames llarguíssimes i nues d´alguna deesa amb denominació d´origen danesa o alemanya, tan inaccesible com perduda i ara recobrada amb la mateixa fulgor antiga d´aquells dies.

Poques hores després, ja al ferry i mirant la mar d´estiu, plens de sol i envoltats de dofins i mentre la ciutat era una boira que s´esvania i esborrava Itàlia, vaig comprovar l´absoluta veritat d´aquella frase de Lawrence Durrell que tant m´agradava i que encara ho fa: Somewhere beetwen Calabria and Corfu the blue really begins. I la intensitat d´aquell blau passava pàgina i feia que al lloc de la meua imaginació on durant molts dies havien regnat Médicis i Borgies, catedrals i ponts, romes i venècies, s´omplira ara de la intuïció de dies increiblement més feliços, ombres d´Homer, Ìtaques o partenons, una mitologia perfecta i una realitat física i una alegria que feia encara més senzill el fet de viure, tot dins d´un blau immens i etern.

Hores després, al port ens van assaltar els ja coneguts caçadors de clients que a Itàlia inundaven les estacions com un ritual més dels negocis d´hostaleria. Un tal Spyros ens assenyalava sobre un foli que reproduia un mapa de l´illa la proximitat de les seues habitacions als llocs d´interés: "Beautiful beaches", deia, i feia un cercle amb un bolígraf damunt d´uns quants indrets; "Night life", i tornava a fer el mateix al doble aproximat de llocs. Nosaltres calibràvem com podíem la bondat o no de l´oferta, discutíem preus i dies d´estada, i tot era divertit i nou alhora. Al seu destartalat cotxe i amb risc continu de mort recorríem l´illa poc després mentre la mar apareixia i desapareixia entre muntanyes. Jo cercava el perfil impossible d´Albània (estàvem a l´altra banda de l´illa) i alguna de les cases dels Durrell perdudes entre els arbres i els anys.

Al dia seguent vam llogar un parell d´scooters (també negoci d´Spyros, of course) a les que deixàrem sense alé en els quatre dies que allí estiguèrem. Ni les beautiful beaches ni la night life van ser les activitats principals. Recuperàrem forçes de tantes jornades esgotadores, oblidant les andanes de les estacions amb la llibertat de les motocicletes. Descobríem platges lliures de turistes, perdudes al final de bancals d´oliveres on un baret mínim ens donava tot quant podíem desitjar, entre la fragor antiga i inoblidable de les xixarres. Per les vesprades gaudíem de la vida provinciana de la capital entre passejos, gelats i edificis que mostraven l´emprenta de Venècia i un ambient d´un temps més antic que els vint anys que gloriosament teníem.

Jo vaig recuperar una atmosfera d´infantesa i d´estiu, d´una terra encara no devastada, plena de camins sense asfaltar i d´insectes que per a mi no eren més que una meravellosa explosió de vida que a casa meua es perdia amb rapidesa. Les nits estaven perfumades de baladre i de grills incansables, els dies plens de felicitat com si anàrem a viure així per a sempre. I encara ens quedaven Atenes i Salònica fins arribar a Istanbul.

Poc abans de dormir, i provinent de les habitacions dels nostres sorollosos conveïns italians (amb els que compartírem algun botellot avant la lettre), entre d´altres sempre sonava una cançó nefasta -Rhythm is a dancer- que, tot i el seu horror, anirà sempre lligada en la meua memòria a aquells dies prodigiosos, i que quan accidentalment sona ara al moure el dial de la ràdio, em transporta amb una estranya i molt agraïda fidelitat a tots aquells moments.

No vaig trobar cap de les cases que els Durrell habitaren en els seus anys a l´illa, o les platges on va banyar-se Henry Miller fugit de París i de la guerra, convidat per Lawrence. Però vaig eixir d´allí -al alba del color de les taronjes i en un taxi que ens va dur al port- amb la forta sensació dels deures complits, de les mitologies respectades i dels tributs fets a la felicitat que les edats ens encomanen.

MERCAT

Mentre treballe anant d´ací a allà busque la calor que desitje i que no acaba d´arribar. El carrer d´En Joan d´Àustria és d´una vulgaritat colpidora. Les rajoles del terra són pretencioses al temps que anodines, i les botigues es repeteixen a si mateixes sense més treva que els bars on la marca de la casa és fer les coses sempre ràpides.

Més avant, els autobusos canten la marxa triomfal i embruten els trajes dels que han baixat a trencar per vint minuts l´espant del dilluns o del dimecres davant d´un café. La plaça de l´Ajuntament manté la dignitat segons on mires. Cap al mercat, alguns paisans et recorden que vius en un poble hortolà vingut a més i el perfil de la Llonja dóna el contrapunt culte i nobilíssim d´algun somni perdut.

Jo porte a la cartera la paperassa habitual dels advocats, la màgia dels papers que degudament omplits, presentats als llocs adequats i respectant determinats terminis, et permeten guanyar-te la vida raonablement. Ignorant tot això, el carrer de les Carabasses es un passadís més o menys recte que conserva encara la frescor de la matinada i on alguns bars porten ja quatre o cinc hores omplint de conyac o cassalla els ànims dels que tenen que treballar.

La vorera de l´esquerra de Baró de Càrcer sempre em recorda alguns carrers de la meua benvolguda Atenes, una barreja d´antiguitat recent i comerços d´un altre món o fora del temps, l´ambient sempre malaltís dels negocis de les màquines de premi, un centre de la ciutat que es nega a domesticar-se. A la vorera d´enfront, el barri dels Velluters es deixa acaronar pel sol en les poques hores de respetabilitat que li permet la fauna habitual.

A la part fosca del carrer d´Escolano, el Pub Diana ofereix carn infame a preus de rebaixa i per la porta rumia les seues dèries un perillós ramat amb el que tindre un problema és qüestió de dos minuts. Són les dotze del migdia i torne al despatx. L´ombra del mercat és allargada.

LLIRI ENTRE CARDS

Eixíem pegant moderats crits d´eufòria i frustració a parts iguals. Tots els desitjos, totes les esperançes es diluïen quan la nit acabava. La brutícia acumulada sobre les voreres era el reflex de moltes coses. La setmana estava liquidada i només quedava el lleuger martiri de la ressaca i l´horitzó llunyà del divendres. I també la salut de ferro dels vint i pocs anys, els pastissos del diumenge, uns avis que aplegaven a casa a mitjan matí contents i mudats i no entenien la barba sense afaitar, ni la poca gana de dinar, ni la malenconia brutal de la vesprada.

Havíem arribat al Carme després d´haver fet el bateig d´alcohol durant algunes temporades a Cánovas i un doctorat cum laude a Xúquer en uns anys memorables. Per a mi el barri era un passat recent però ja mitològic, carrers per descobrir, ombres perdudes dels meus, benvolgudes reminiscències potser massa literàries, una fragmentació que s´ajuntava a poc a poc, un retrobament improvisat i esperat alhora.

Al final del carrer Pintor Fillol els camells ens oferien amb gestos absurds o gairebé còmics la seua inapreciada mercaderia, i l´església de la santa Creu donava el seu perfil napolità a la lluna mentre dos fills de puta embrutaven el monument a Benlliure i jo em fixava tant com em permetia la borratxera en un carrer ple d´acàcies que acabava en el riu.

Tornàvem buscant més locals que desafiaren els horaris, i a la plaça de l´Arbre cercava inútilment la casa on naixqué el pare de mon pare, desitjava algún cos que dur-me a la intimitat primària del cotxe, algún ànima a la que vampiritzar amb les habituals dosis de malditisme barat. Pecats de joventut per als que ara tinc la màxima indulgència.

Quasi sempre, en passar pel carrer de Dalt, imaginava a mon pare en matins refulgents mentre repartia la correspondència del banc per aquell barri i en bicicleta als seus quinze anys. A La Marxa, cap a les cinc, tot començava a acabar-se quan sonava Lou Reed i s´encenien els llums mostrant rostres anestesiats i pregàries més o menys ateses. Eixíem pegant moderats crits d´eufòria i frustració a parts iguals.