No vull fer elegies quan ja no estiga. Preferisc ara parlar d´ella i dels dissabtes o diumenges de matí, i de la seua breu però intensa alegria quan veu a les nostres filles, les seues besnétes. El meu germà i jo hem fet ja de tot això un ritual més, del que ni sabem ni volem saber quin dia tindrà terme.
Ella mai ha entés del tot perqué té que estar allí. Tingué a sa mare a casa fins que va faltar, i troba un tant inmoral que ella tinga que acabar els seus dies en la relativa solitud d´una residència. De poc li val que siga una de les millors de la ciutat, que estiga ben atesa, que no deixem de visitar-la molt a sovint fills, nores, gendres, nebodes, néts, besnéts i fins i tot veïnes, o que ma mare no puguera més i tinguera que triar entre tornar-se loca o deixar que gent preparada es fera càrrec d´ella. El cas és que d´alguna manera l´entenem. Ha viscut quasi literalment un altre món ja perdut, amb altres regles i costums i del que només ella sobreviu, i no es difícil posar-se al seu lloc, amb eixe cap perfecte que manté i un cos en fugida -va camí dels noranta cinc anys- i entendre les seues ganes d´acabar, que de tant en tant manifesta amb plena llucidesa i certa llum de derrota. Per això ens agrada tant fer-li la visita dels dissabtes o diumenges de matí, i observar cóm la presència sorollosa de les besnétes és de les poques coses -jo diria que ja només en té eixa- que encara li ompli el cor d´una alegria sincera. És realment un gust vore la seua cara quan les xiquetes pujen a la cadira de rodes per a donar-li un bes, i quan, poc abans d´eixir d´allí, li donen els dibuixos que li fan cada dia que anem i dels que en té ja una bona col·lecció.
Ella mai ha entés del tot perqué té que estar allí. Tingué a sa mare a casa fins que va faltar, i troba un tant inmoral que ella tinga que acabar els seus dies en la relativa solitud d´una residència. De poc li val que siga una de les millors de la ciutat, que estiga ben atesa, que no deixem de visitar-la molt a sovint fills, nores, gendres, nebodes, néts, besnéts i fins i tot veïnes, o que ma mare no puguera més i tinguera que triar entre tornar-se loca o deixar que gent preparada es fera càrrec d´ella. El cas és que d´alguna manera l´entenem. Ha viscut quasi literalment un altre món ja perdut, amb altres regles i costums i del que només ella sobreviu, i no es difícil posar-se al seu lloc, amb eixe cap perfecte que manté i un cos en fugida -va camí dels noranta cinc anys- i entendre les seues ganes d´acabar, que de tant en tant manifesta amb plena llucidesa i certa llum de derrota. Per això ens agrada tant fer-li la visita dels dissabtes o diumenges de matí, i observar cóm la presència sorollosa de les besnétes és de les poques coses -jo diria que ja només en té eixa- que encara li ompli el cor d´una alegria sincera. És realment un gust vore la seua cara quan les xiquetes pujen a la cadira de rodes per a donar-li un bes, i quan, poc abans d´eixir d´allí, li donen els dibuixos que li fan cada dia que anem i dels que en té ja una bona col·lecció.
Serà que som animals de costums. Per això les xiquetes fan festa cada matí de dissabte o diumenge que agafem l´autobús, baixem a la plaça d´Alfons el Magnànim i caminem Pau, Comèdies, i a la font de la plaça de Sant Vicent Ferrer juguem amb eixa aigua que vé i s´en va per art de màgia i de les nostres disimulades pisades al mecanisme quasi ocult. I baixem el carrer Comte de Montornés fins arribar a Governador Vell, on elles reconeixen ja el camí.
Lucía i Laia saben que, després de la residència, els caramels i els dibuixos, arriba per a elles la millor part del matí. Creuem Nàpols i Sicília -el nostre particular estret de Messina- i pugem el carrer del Palau, la plaça de l´Almoina, la làmina d´aigua on volen sempre tirar monedes (i a vegades les deixem), parelles de Lleida per ahí dalt, i de sobte, en doblar un cantó, apareix sant Vicent amb el seu sant ditet posant pau entre Centelles i Vilaraguts: Vosaltres, si voleu rebre lo Sant Esperit... i em vénen al cap aquelles brutalitats urbanes que conten les cròniques: la nostra particular versió de guelfi i ghibellini, la ciutat tota feta un camp de batalla, però sense Florència, sense colines plenes de xiprers incendiant-se cada vesprada, segurament igual de bèsties ací que allà, fent del Arno -¿o era el Túria?- un pou on abocar cosos desfets per les armes entre sedes, sang i crits remots i antics ...que hajau concòrdia uns ab altres...
Després la plaça, els coloms, la coneguda venedora de menjar per als coloms -som bons clients, francament- i Laia i Lucía prenen l´espai central com un terreny alliberat de les voreres estretes i els cotxes, i van i vénen, i tornen, i riuen, i ignoren Centelles, Vilaraguts, els ossos que seran ja pols i que sense dubte xafen, vells soldats romans llicenciats i als que es donà una terra pantanosa on reproduiren orgullosa i modestament l´única ciutat possible, i on començarem a fer-nos qui som. Tampoc veuen -¿o sí?- les torres esbeltes de Sant Llorenç o Sant Esteve, les dotze parròquies, les dotze mesquites, la molta gent que ens envolta, les manifestacions de baixa intensitat a les que la plaça sembla abonada, les mostres musicals del regionalismo bien entendido i el seu invariable públic, les terrasses plenes i el sol tan agraït d´estos dies.
Mentrestant, la meua àvia -la iaia Lola per a les xiquetes- deu haver acabat el dinar amb l´habitual desgana, i segur que a eixes hores massa coses li omplin el cap de malenconia. El meu germà i jo hem fet ja de tot això un ritual més, del que ni sabem ni volem saber quin dia tindrà terme.
