PARAULES D´AMOR

Cada vegada que vos veig juntes, rient, jugant o parlant -sobretot rient-, o escoltant-vos l´una a l´altra amb un sincer i volgut interés, el món s´ordena un poc i la vida sembla un lloc amable, ple de sentit.

Cada vegada que vos veig juntes, una emoció antiga em commou sempre d´una mateixa manera, i pense calmadament en els corrents de sang que nodreixen incessants els cossos, en l´atzar que determina les afinitats i les descendències, en la vida com un riu tranquil i afable, allunyat de perills o de revoltes.

I mai sé realment si deuria dir alguna cosa, si cal dir alguna cosa davant certes situacions. I em conteste a mi mateix que no, que els tresors deuen romandre ocults, inaccesibles, com coves submarines perdudes i fosques i de les que només tu coneixes el camí emmarcat de blaus inconfessables.

Però també, lluny de pors, en dies de sol i glòria, em desdic i tinc el desig furiós de cridar a qui vulga escoltar-me el meu goig i l´alegria quotidiana de veure a ma mare i a la meua filla juntes, rient i parlant -sobretot rient-, i la vostra complicitat o els vostres jocs interminables, els vostres adorables sobreentesos, i no em reprimisc de proclamar per vosaltres paraules d´amor -senzilles i tendres-, o d´invocar els béns de la pedanteria literària i de l´egoisme dient-vos, gairebé suplicant-vos en total silenci a una i a l´altra allò del Faust: no cresques més, no envellisques més, detingam trencant el cel l´instant tan bell, tan etern, que siga en la meua memòria com un present projectat fins a la fi dels temps, com aquell tresor que em portaré a perdudes coves envoltades de blaus fosforescents, dins la mar més profunda, on la foscor es confondrà amb l´oblit i la calma.

UNA FINESTRA AL DESERT

Dos eren els temors principals que m´assaltaren quan decidírem incloure dins del viatge al Marroc una visita al desert:

a) La possibilitat de l´aparició d´una molt particular variant d´ansietat (una espècie d´agorafòbia feta a mida) i consistent bàsicament en certa por a -atenció- tenir por, donada la poc habitual circumstància de trobar-me en un autèntic -passez-moi le mot- ferlamà com mai havia estat, i la impossibilitat d´atendre en les condicions degudes els símptomes que amb total seguretat apareixerien. A saber: taquicàrdia, tremolors, falta d´aire, hiperventilació, mareig, vertigen, suor, nàusees, visió borrosa o plena de llumenetes, etc, etc.

b) La més que raonable possibilitat de ser segrestats -o directament executats- per qualsevol subfranquícia local d´Al Qaeda al Magreb Islàmic, com a càstig o penitència per la nostra condició d´occidentals infidels, depravats i plens de vicis, qüestions estes últimes absolutament ajustades a la veritat.

Després d´onze hores de viatge des de la caòtica Marràqueix en un còmode 4x4 amb aire condicionat i un agradable xofer multilingüe -patiments els mínims una vegada complits els quaranta-, l´horitzó va perdre els grisos i la terra i la vegetació exhausta i desolada per a donar pas a una figuració impossible però real, una llunyana i alta muralla d´un color indefinible entre el roig i el de les fustes més belles. Fins que no arribàrem als seus peus no podíem creure-ho: hi ha un moment, un lloc concret, uns pocs metres determinats, on el desert d´arena realment comença. No existeix una transició més o menys progressiva, un territori mixt on pots reconèixer traços que aniran consolidant-se. De sobte succeeix una poc comprensible acumulació d´arena que s´estén amb una normalitat esquizofrènica i es perd en l´infinit. El desert és radical fins al punt de ser o no ser, d´estar o no estar, sense ambigüitats o situacions més o menys dubtoses.

Pres el té de benvinguda i conegut el reduït staff dels tuaregs -gent molt jove i molt autèntica tot i l´evident negoci montat- anàrem a xafar allò que ens havia fet creuar mig Marroc. El sol del capvespre daurava i embellia encara més l´arena rogenca que formava dunes interminables i enormes per les que pujàvem i baixàvem o rodàvem divertits com xiquets amb una sensación d´immensitat que poques vegades he sentit. El silenci era absolut i perfecte, i només les nostres veus es sentien cap al cel com en una tancada i esfèrica caixa de ressonància que no tenia més límits que els que el propi cel imposava. I sense rastre dels temors tipus a) o b).

Poc després, mentre traslladàvem el nostre breu equipatge a la haima on devíem dormir, el vent comencà a bufar d´una manera inquietant i el cel es va omplir de núvols, arruinant a més irremediablement la posta de sol, situació que si ben adversa va allunyar encara més el temor b) per poc practicable en certes circumstàncies. En qualsevol cas, el vent anava en augment fins que es va convertir en l´avançada d´una més que evident tempesta, la qual cosa va propiciar l´aparició d´alguns moderats símptomes del temor a), com era perfectament previsible.

La casa a peu de les dunes on soparíem i on ens refugiàrem -una construcció restaurada respectant certa arquitectura de la zona, amb quatre petits torreons d´arena, argila i palla coronant una ampla planta baixa que feia de saló, menjador i cuina- normalment acollia entre vint i trenta turistes cada dia. Prompte s´assabentàrem que aquell dia nosaltres dos érem els únics convidats, amb la qual cosa, a més de provocar una immediata pujada dels temors a) i b) i dels seus símptomes, va fer que decidírem que ni lligats de peus i mans dormiríem en la poc fiable haima, en mig del desert, a soles i en plena tempesta.

Després d´una breu conversa amb els nostres nous amics tuaregs interrompuda de tant en tant pels trons, finalment no posaren cap inconvenient a que passàrem la nit en una de les quatre habitacions que tenia la casa, i que configuraven en realitat cadascú dels quatre torreons que oferien oberta batalla al desert i a la tempesta.

L´habitació aquella era tan meravellosa com absurda. Un llit immens l´omplia fins a quasi impedir el pas pel seu perímetre. Barres de ferro formaven una estructura que l´envoltava i des de les que queien teles lleugeres destinades al cinquanta per cent a protegir-se dels insectes i a donar el toc d´exotisme requerit, i que per efecte del fort vent volaven i s´eixien de les seues naturals i lànguides caigudes, colpejant les parets, l´armari, el sostre i tot el que es moguera per allí. Recorde la calor estranya que encara mantenien aquelles barres de ferro en tocar-les, tot i no haver-les donat el sol directament en tot el dia. Una calor seca i forta que omplia tot.

A una de les parets nues de l´habitació s´obria una finestra no molt gran, de fusta pintada mil vegades, i a la qual havia pràcticament que pujar-se per poder mirar. Al fons, perfectament encuadrat, el cel de la tempesta es trencava amb la visió desafiant i eterna de les dunes, oferint-ho tot i negant-ho tot amb una proximitat tan bella com inquietant. Una temptació i un luxe.

Descansàrem tot el que ens permetia el vent que tot ho alterava. A poqueta nit va semblar que la tempesta s´allunyava i baixàrem. Era prompte per a sopar i els jòvens tuaregs ens van oferir prendre alguna cosa en la terrassa aprofitant que el vent bufava amb molta menys intensitat. Al final no va ploure pràcticament res. La nit tancada s´obria quan fèiem fotografies al cel i el flash mostrava milers de grans d´arena multicolors, detinguts en l´instant, com frenètiques partícules electritzades. Compartírem cigarrets, cerveses, cacaus i maledicències sobre certes nacions europees, tot mentre ens explicaven en què són diferents i molt més perilloses les tempestes quan venen del nord que quan ho fan des del sud i més històries del desert i de la seua estranya i fascinant vida allí. L´absència de l´habitual ramat de turistes va permetre una molt grata proximitat que mai s´haguera donat en situacions normals.

Sopàrem a la terrassa, perfectament enfrontats a les dunes interminables que de tant en tant s´il·luminaven d´una manera impressionant per efecte d´algun rellamp, com un immens i fastuós decorat per al que érem els únics espectadors. Al final del sopar tragueren tambors i algun altre instrument de la zona, isqueren les cuineres berèbers i estigueren tots tocant i cantant al costat nostre mentre jo fantasejava amb una altra vida i continuava sense perdre de vista les dunes que apareixien i desapareixien mentre la tempesta s´anava cap a Algèria. Els dromedaris lligats prop de la casa bramaven inquiets en la foscor.

Quan ens gitàrem el vent es va revifar lleugerament, i ja no es va a calmar del tot fins al trenc d´alba. En mig quedà una inoblidable i llarga nit que vaig passar quasi en blanc i una finestra al desert que permetia l´entrada d´un vent carregat de grans d´arena que després de donar algunes voltes per l´habitació com en un ràpid i caòtic reconeixement acabaven per eixir per una porta que va romandre oberta tota la nit. Aquell vent va alimentar el meu insomni sacsejant-ho tot, donant com a fons el minúscul i constant estrèpit del grans d´arena colpejant els mobles, les barres de ferro, les parets, i portant allí, com en un prodigi entre ràfegues tèbies, els biplans eterns d´Antoine de Saint-Exupéry i del comte Almásy i les seues ombres tremoloses travessant immensitats sobre l´arena, el vers de Catul que encapçala el Pandémica y Celeste de Gil de Biedma: Quam magnus numerus Lybissae arenae..., Paul Bowles i el seu cel protector i els seus personatges perduts en el desert i en ells mateixos, el Arabia Deserta de Charles Doughty i aquell estiu del seu descobriment, la bellesa i l´impacte de tantes imatges de pel·lícules o de llibres, les legions romanes perdudes i aniquilades en mig d´un espai convertit en un infern de sol, la presència intuïda, gairebé com un espectre familiar, del meu benvolgut T.E. Lawrence, amo i senyor per sempre d´un món que començava allí i s´agota a les vores del mar Aràbig. Tots passaren per aquella habitació mentre la meua dolça companyia dormia més o menys plàcidament i jo pegava voltes i més voltes al llit i mirava la finestra constatant la desaparició, davant tan il·lustre i nombrosa concurrència, dels vestigis dels temors a) o b) que pugueren quedar ja molt minvats.

Poc abans de l´alba el vent va desaparèixer per complet i el silenci tornà amb la llum que ens va descobrir, mirant des de la terrasa de dalt, els cossos que començaven a moure´s dels nostres amics i de les cuineres que havien passat la nit al ras, pels voltants de la casa. Desdejunàrem en mig d´una calma insòlita que ens va fer oblidar la remor constant del vent en la nit i poc després ens acomiadàrem, i ells es van portar la mà al cor abans de xocar-la, com prorrogant contra el temps amb eixe gest tan bell i tan d´ells la nostra breu i impossible amistat d´aquelles hores de la vespra. Mentre ens allunyàvem el sol prenia possessió de nou: definitiu, absolut, implacable.

LES OMBRES RECOBRADES

En nits com esta el cel s´obria sòlid com una pinya i la calor traspassava els pocs núvols que s´arriscaven a fer acte de presència, els espremia, els eixugava fins que es condensaven en una rosada perfecta que nosaltres rebíem com una banderola d´eixida.

Sonaven músiques des dels auriculars després de la piscina i el canvi de roba, estrenàvem colònies, desodorants, ànsies brutals de sexe i diversió, i a casa miràvem de reüll i amb certa arrogància, despreciàvem uns hàbits de vespra de festa que allí mantenien, de tranquils sopars o de televisió adormiscadora que ens semblaven estratosfèrics, propis d´un temps que no era el nostre o que venturosament mai arribaria.

Als carrers flanquejats per baladres i voreres rebentades per les arrels dels pins , tot semblava girar al voltant de la moto, de les seues marques, disseny, cilindrada, dels seus tubs trucats, del seus recanvis. S´intercanviaven adreces de tallers on manipulaven els motors amb el mateix secretisme que es donaven precises indicacions dels bars i dels concrets racons dels bars on es despatxava matèria sensible.

En nits com esta els grills emmudien momentàniament al pas de les hordes motoritzades. Com centaures incansables recorríem el Vedat, Torrent, mitja comarca. De tant en tant arribàvem fins a la platja on fèiem un bany de matinada. Molts baixaven a València. Jo sempre preferia el recorregut local, una espècie de circuit suïcida que alternava la carretera antiga de les curves amb la part més baixa de Santa Apol·lònia. Com estacions penitencials, cada bar obligaba a una parada, cada parada imponia una libació col·lectiva, un ritual adolescent ple de sentit dins del destrellat general i la bellesa fosca i perfumada de la nit d´estiu.

Al bar clavat al bell mig de la Colònia Blanca solíem assolir el nivell alcohòlic desitjat, superb. El cos responia com una màquina perfectament engreixada. Els gin-tònics es servien en pitxers de litre, i pocs el compartien. De fons sonaven The Smiths omplint fins al sostre els vapors que ja volaven i presagiant o marcant dècades d´anglofília. En eixir, al cel es sentia un batre estrany i fugitiu, un vent lleuger i curt anava i venia en mil direccions, un estrèpit d´ales sorpreses en el seu vol tutelar damunt nostre tornaven a la seua posició acabat el descans, com cavalls inquiets repentinament calmats. Ombres fugisseres a les que mai agrairem com cal la seua improbable i protectora presència.

En nits com esta algú vingué a dir-me en mig d´aquell aquelarre que el meu germà i dos amics havien tingut un accident amb les motos camí de Picanya, mentre renovaven una nit més un ritual de grup consistent en el dubtòs costum de furtar d´un camp panotxes de dacsa, torrar-les i menjar-se-les allí mateix, afegint a la nit plena de riscos la possibilitat de tindre gresca amb l´amo del dacsar o de provocar, donat l´estat dels oficiants, un incendi forestal o com a mínim hortolà.

No recorde ben bé els fets que vingueren després. La meua memòria manté el record de certa tranquil·litat propiciada per notícies que garantien l´ escassa rellevància de les ferides, el jardí de casa humit en la matinada mentre esperàvem, la tornada dels combatents i les seues desventrades màquines, el rostre desencaixat dels meus pares en la nit, el patiment que en aquell moment no vaig valorar, ple d´ignorància i creient en la immortalitat com només un jove pot creure.

Ja a la habitació d´una casa plena de llums enceses a les sis del matí, mentre em despullava entre breus rialles fruit de la tensió alliberada i de les ingestes de la nit, el meu avi aparegué per la porta també amb mig somriure i amb aquella inoblidable camiseta imperi, el cabells esturufats i el dit índex plantat, admonitori, vicentí:

- Tu te rius, però ara podíem estar de cos present.

Mentre em gitava i em contenia de nou les rialles vaig sentir com en retirada un batre d´ales, unes ombres fugisseres prop de les flors de la buganvília, una imminència de descans rotund que em desfeia sobre el llit i en el qual volia perdre´m. La nit acabava.

CARRER TÚRIA ANY ZERO

Agost és un mes lligat tradicionalment a les vacances o a certa despreocupació, al trencament dels hàbits o a l´excés més gloriós o més lamentable, tot i tenir ben present -o precisament per això- el seu caràcter de miratge temporal, amb data de termini i caducitat més que segura.

Enguany l´agost ha estat estrany, dur i resolutiu. Una sèrie de coincidències provocaren la necessitat de prendre decisions que no em resultaven fàcils. Mentre cercàvem lloguer per a encetar una vida junts, el pis del carrer Túria que fa anys vaig comprar amb l´obstinació de les trampes sentimentals i situant-me econòmicament en l´avantsala del desastre, es va buidar dels seus inquilins d´un dia per a un altre liquidant la breu resistència a la desfeta financera.

Si a un pis de quasi setanta anys i estat de conservació dubtós se li afig el pas de les hordes d´Atila durant dos anys el resultat normalment és el previst. I això va ser el que em vaig trobar mentre em queia l´ànima als peus i calculava tot el que tindria que fer per a oferir el lloguer amb un mínim de dignitat i a un preu que em permetera continuar resistint els embats infalibles de la hipoteca.

Gent que em vol m´ajudà a traure merda a cabassos, a tirar tot tipus d´objectes inversemblants o ben corrents com somiers, sofàs plens de porqueria o matalassos on clavar-se era tota una aventura fitosanitària. Una vesprada, mentre amb el meu germà tractàvem de pintar de blanc una paret d´un blau que era la mare de tots els blaus, mirant la casa ja buida, el cigarret aquell del descans tingué un efecte magdalènicament proustià. De sobte vaig deixar de veure aquella casa com la preocupació del últims anys, com la causa de tants maldecaps. Vaig recuperar com una il·luminació la obstinació feliç i lleugera que em portà a comprar el pis contra tot consell, la il·lusió inexplicablement oblidada de viure allí, i tornaren els records i l´ànim de certa innocència perduda no sé on però no fa molt. Els olors i la presència benèfica dels meus avis s´escampava per la casa on tantes hores havia passat literalment encantat i imaginant el meu futur d´adult en una vida que a certes edats es deu desitjar perfecta. Vaig tenir la revelació de l´evidència, que de tant en tant s´amaga davall d´absurdes necessitats o suposades obligacions. I vaig decidir recuperar el destí de viure definitivament a l´únic lloc on l´havia desitjat.

I la meua dolça companyia estigué a l´altura esperada afrontant amb la seua habitual determinació cert horitzó de dificultats econòmiques que podria arribar, inventant espais, i mobles, i solucions, treballant sense treva ni descans en plena canícula, treballant més que jo, perdent un estiu de platjes i de nits i de dormir sense despertador però creant somnis de vigília, que són els que realment funcionen. Quan passen els anys, l´estiu estrany i dur que ara acaba ens quedarà més endins que la bromera perduda de les ones que no hem tingut i que ens esperen.

A més de tot això, i amb l´oberta i indisimulada intenció d´inocular el virus en Laia, anàrem al Trofeu Taronja i presentació del València CF. Sóc ben poc habitual de Mestalla (no suporte certs individus), però mantinc molt bon record de quan, sempre en aquells estius de la infantesa, baixava amb el meu tio Enrique des d´El Vedat a l´estadi per aquell torneig i la verdor fosforecent de la gespa em causava el mateix impacte i fascinació any rere any.

Portàrem entrepans fets a casa, compràrem pipes i begudes i Torró de Viena, i Laia va aguantar estupendament el mini concert dels Bajoqueta Rock, la presentació i el partit sencer. Els dos gols del València van ser en la segona part, davant dels nostres seients: inoculació complida. Ella preguntava coses sense parar i jo li explicava que allí, en aquell estadi on ara érem nosaltres, ja anava el pare del pare de son pare i totes estes coses que m´agraden tant com un pis del carrer Túria que té l´ombra i l´esplendor del Botànic a les finestres i fa olor a pintura nova i a una vida il·lusionant sempre per encetar.

CORFÚ

Saturats, ebris d´Itàlia, esperàvem al port de Brindisi el ferry que havia de dur-nos a Corfú. Després de dues llargues setmanes alternant trens i ciutats, certa fatiga agraïa la visió definitiva de l´aigua, els vaixells, l´horitzó perdut i blau que acabava en Grècia.

Ens va sorprendre el tamany del port, la immensa activitat comercial de la que res volíem saber, la ciutat tan anodina i de la que jo només recordava que havia estat el lloc on va morir Virgili, alguna menció d´algun llibre on s´evocaven romanes legions embarcant-se amb certa èpica o fins i tot certa glòria cap a guerres de l´Orient o d´Àfrica.

A la terminal cercàvem un racó tranquil on poder dormir o llegir a l´espera de l´avís al que correríem amb la por de la pèrdua. Però l´enorme ramat jovenil del que formàvem part i que ens envoltava feia impossible la distracció. Bastava fer com que llegies o dormies i fixar-se discretament (i esperar que s´alçaren) en les cames llarguíssimes i nues d´alguna deesa amb denominació d´origen danesa o alemanya, tan inaccesible com perduda i ara recobrada amb la mateixa fulgor antiga d´aquells dies.

Poques hores després, ja al ferry i mirant la mar d´estiu, plens de sol i envoltats de dofins i mentre la ciutat era una boira que s´esvania i esborrava Itàlia, vaig comprovar l´absoluta veritat d´aquella frase de Lawrence Durrell que tant m´agradava i que encara ho fa: Somewhere beetwen Calabria and Corfu the blue really begins. I la intensitat d´aquell blau passava pàgina i feia que al lloc de la meua imaginació on durant molts dies havien regnat Médicis i Borgies, catedrals i ponts, romes i venècies, s´omplira ara de la intuïció de dies increiblement més feliços, ombres d´Homer, Ìtaques o partenons, una mitologia perfecta i una realitat física i una alegria que feia encara més senzill el fet de viure, tot dins d´un blau immens i etern.

Hores després, al port ens van assaltar els ja coneguts caçadors de clients que a Itàlia inundaven les estacions com un ritual més dels negocis d´hostaleria. Un tal Spyros ens assenyalava sobre un foli que reproduia un mapa de l´illa la proximitat de les seues habitacions als llocs d´interés: "Beautiful beaches", deia, i feia un cercle amb un bolígraf damunt d´uns quants indrets; "Night life", i tornava a fer el mateix al doble aproximat de llocs. Nosaltres calibràvem com podíem la bondat o no de l´oferta, discutíem preus i dies d´estada, i tot era divertit i nou alhora. Al seu destartalat cotxe i amb risc continu de mort recorríem l´illa poc després mentre la mar apareixia i desapareixia entre muntanyes. Jo cercava el perfil impossible d´Albània (estàvem a l´altra banda de l´illa) i alguna de les cases dels Durrell perdudes entre els arbres i els anys.

Al dia seguent vam llogar un parell d´scooters (també negoci d´Spyros, of course) a les que deixàrem sense alé en els quatre dies que allí estiguèrem. Ni les beautiful beaches ni la night life van ser les activitats principals. Recuperàrem forçes de tantes jornades esgotadores, oblidant les andanes de les estacions amb la llibertat de les motocicletes. Descobríem platges lliures de turistes, perdudes al final de bancals d´oliveres on un baret mínim ens donava tot quant podíem desitjar, entre la fragor antiga i inoblidable de les xixarres. Per les vesprades gaudíem de la vida provinciana de la capital entre passejos, gelats i edificis que mostraven l´emprenta de Venècia i un ambient d´un temps més antic que els vint anys que gloriosament teníem.

Jo vaig recuperar una atmosfera d´infantesa i d´estiu, d´una terra encara no devastada, plena de camins sense asfaltar i d´insectes que per a mi no eren més que una meravellosa explosió de vida que a casa meua es perdia amb rapidesa. Les nits estaven perfumades de baladre i de grills incansables, els dies plens de felicitat com si anàrem a viure així per a sempre. I encara ens quedaven Atenes i Salònica fins arribar a Istanbul.

Poc abans de dormir, i provinent de les habitacions dels nostres sorollosos conveïns italians (amb els que compartírem algun botellot avant la lettre), entre d´altres sempre sonava una cançó nefasta -Rhythm is a dancer- que, tot i el seu horror, anirà sempre lligada en la meua memòria a aquells dies prodigiosos, i que quan accidentalment sona ara al moure el dial de la ràdio, em transporta amb una estranya i molt agraïda fidelitat a tots aquells moments.

No vaig trobar cap de les cases que els Durrell habitaren en els seus anys a l´illa, o les platges on va banyar-se Henry Miller fugit de París i de la guerra, convidat per Lawrence. Però vaig eixir d´allí -al alba del color de les taronjes i en un taxi que ens va dur al port- amb la forta sensació dels deures complits, de les mitologies respectades i dels tributs fets a la felicitat que les edats ens encomanen.

MERCAT

Mentre treballe anant d´ací a allà busque la calor que desitje i que no acaba d´arribar. El carrer d´En Joan d´Àustria és d´una vulgaritat colpidora. Les rajoles del terra són pretencioses al temps que anodines, i les botigues es repeteixen a si mateixes sense més treva que els bars on la marca de la casa és fer les coses sempre ràpides.

Més avant, els autobusos canten la marxa triomfal i embruten els trajes dels que han baixat a trencar per vint minuts l´espant del dilluns o del dimecres davant d´un café. La plaça de l´Ajuntament manté la dignitat segons on mires. Cap al mercat, alguns paisans et recorden que vius en un poble hortolà vingut a més i el perfil de la Llonja dóna el contrapunt culte i nobilíssim d´algun somni perdut.

Jo porte a la cartera la paperassa habitual dels advocats, la màgia dels papers que degudament omplits, presentats als llocs adequats i respectant determinats terminis, et permeten guanyar-te la vida raonablement. Ignorant tot això, el carrer de les Carabasses es un passadís més o menys recte que conserva encara la frescor de la matinada i on alguns bars porten ja quatre o cinc hores omplint de conyac o cassalla els ànims dels que tenen que treballar.

La vorera de l´esquerra de Baró de Càrcer sempre em recorda alguns carrers de la meua benvolguda Atenes, una barreja d´antiguitat recent i comerços d´un altre món o fora del temps, l´ambient sempre malaltís dels negocis de les màquines de premi, un centre de la ciutat que es nega a domesticar-se. A la vorera d´enfront, el barri dels Velluters es deixa acaronar pel sol en les poques hores de respetabilitat que li permet la fauna habitual.

A la part fosca del carrer d´Escolano, el Pub Diana ofereix carn infame a preus de rebaixa i per la porta rumia les seues dèries un perillós ramat amb el que tindre un problema és qüestió de dos minuts. Són les dotze del migdia i torne al despatx. L´ombra del mercat és allargada.

LLIRI ENTRE CARDS

Eixíem pegant moderats crits d´eufòria i frustració a parts iguals. Tots els desitjos, totes les esperançes es diluïen quan la nit acabava. La brutícia acumulada sobre les voreres era el reflex de moltes coses. La setmana estava liquidada i només quedava el lleuger martiri de la ressaca i l´horitzó llunyà del divendres. I també la salut de ferro dels vint i pocs anys, els pastissos del diumenge, uns avis que aplegaven a casa a mitjan matí contents i mudats i no entenien la barba sense afaitar, ni la poca gana de dinar, ni la malenconia brutal de la vesprada.

Havíem arribat al Carme després d´haver fet el bateig d´alcohol durant algunes temporades a Cánovas i un doctorat cum laude a Xúquer en uns anys memorables. Per a mi el barri era un passat recent però ja mitològic, carrers per descobrir, ombres perdudes dels meus, benvolgudes reminiscències potser massa literàries, una fragmentació que s´ajuntava a poc a poc, un retrobament improvisat i esperat alhora.

Al final del carrer Pintor Fillol els camells ens oferien amb gestos absurds o gairebé còmics la seua inapreciada mercaderia, i l´església de la santa Creu donava el seu perfil napolità a la lluna mentre dos fills de puta embrutaven el monument a Benlliure i jo em fixava tant com em permetia la borratxera en un carrer ple d´acàcies que acabava en el riu.

Tornàvem buscant més locals que desafiaren els horaris, i a la plaça de l´Arbre cercava inútilment la casa on naixqué el pare de mon pare, desitjava algún cos que dur-me a la intimitat primària del cotxe, algún ànima a la que vampiritzar amb les habituals dosis de malditisme barat. Pecats de joventut per als que ara tinc la màxima indulgència.

Quasi sempre, en passar pel carrer de Dalt, imaginava a mon pare en matins refulgents mentre repartia la correspondència del banc per aquell barri i en bicicleta als seus quinze anys. A La Marxa, cap a les cinc, tot començava a acabar-se quan sonava Lou Reed i s´encenien els llums mostrant rostres anestesiats i pregàries més o menys ateses. Eixíem pegant moderats crits d´eufòria i frustració a parts iguals.

ELOGIO DE SEVILLA

...la más bella y populosa ciudad, un infierno soñado.

Lope de Vega

A pesar de ti y de tanto como me habías contado, llegué algo temeroso, vencido por el tópico: el peor estereotipo andaluz, cierta lejanía sentimental por necesidad de salvación buscada, un exceso folklórico mal aplicado, de tabla rasa, con el que nos hicieron comulgar en una importación falsa, de un éxito incontestable.

Aunque en realidad todo se diluyó antes de llegar. Frente a las ideas preconcebidas nada como las realidades. Frente al supuesto árido páramo, un invierno ferozmente lluvioso había dejado los últimos cien kilómetros como verdeantes y suaves colinas a las que el sol último de la tarde prestaba un aire de ensueño, cansados ya de las horas de viaje.

En la noche, recién llegado, algunas avenidas de la ciudad me trajeron recuerdos imposibles de algún enclave colonial que en realidad no conozco. Imágenes de Cádiz o de La Habana, barroco exultante y antiguo, el omnipresente albero singularizando las fachadas. Pero el eco caribeño lo disolvían los nazarenos plantados en los semáforos, la alegría contenida de la madrugá, las tabernas tapizadas de fotos de vírgenes, el sabor algo acre de las primeras manzanillas.

Al día siguiente, para entender casi todo bastó bajar del coche entre el aire y las aceras inundadas de azahar en una calle de aquel barrio de Heliópolis del que tanto me habías hablado. Te imaginaba transplantada, niña de ocho años con tus recuerdos tan vivos de la calle Viciana o de Mossén Milà, cuando no sabías que ibas a encontrarte con el que sería para siempre tu colegio, o con las que se convertirían con obstinada fidelidad en tus amigas. O con la casa aquella que me gustó tanto como sus habitantes, y el olor del incienso que humeaba junto a la entrada como una muestra de piedad antigua, y simpatías al primer golpe, y más olores nuevos y viejos que me facilitaron una cercanía que deseaba y que llegó sola.

En la tarde al sol, no pude evitar compararme, comparar tu infancia y la mía, mi colegio entre asfalto o un continuo rumor de autobuses y el tuyo entre aquellas calles tranquilas, delicadas y amables, pobladas de naranjos. Supe que era un lugar en el que podría vivir siempre. Un olvido perfecto de la ciudad que no quieres olvidar. Y entendí muchas cosas. La fidelidad a toda aquella parte de tu gente, la mítica de la última infancia y la adolescencia entre árboles, el bar de los bocadillos, la plaza del Avelino, los cielos que perdiste, un apego azaroso que deviene irrenunciable, terco, definitivo.

Al límite del barrio de Santa Cruz encontramos la calle del Aire, la sombra eterna de Luis Cernuda en la ciudad que tanto detestó y a la que tanto añoró durante muchos años de plomo, en otro mundo. Fue fácil imaginar la gloria incomprendida del poeta en aquella calle estrecha, y se adivinaban interiores donde el frescor de los azulejos en la umbría aliviaría las espaldas como un bálsamo turbio en las horas más duras del verano.

El Guadalquivir espejeando la ciudad, el puerto inverosímil, los jardines de Murillo, las palmeras como referentes o guías, tu calle Betis, la impresionante catedral y su torre como bastante más que un reclamo turístico, los pasos que pudimos ver desde aquel balcón, al alcance de la mano, toda una imaginería del dolor que en realidad no se cree nadie porque todo es demasiado hermoso, demasiado evidente, todo es parte de un juego que escenifica y proclama la primavera y las horas largas que anuncian el verano.

Todo se presta al halago fácil, al tópico cursi, almibarado. Pero todo es verdad. Son verdad las plazas en las que como un asalto te inunda el olor del azahar, es verdad el festín de los bares o las tabernas. Son verdad los señoritos de mierda peinados como estampas de otro tiempo, los capillitas, las calles adorables intuídas anticipadamente, la medida humana de la ciudad, los toros, la belleza en la noche. Es verdad Triana y el puente de Triana. Y fueron verdad los barcos de América remontando el río, el sueño del oro, los siglos perdidos, una gloria que no es la mía pero que incorporo, enfermo de historias que cuentan los libros o que tú me cuentas, enfermo de ti, obstinada, feliz, irrenunciablemente.

GRAN RESSACA FALLERA

Tota la vida gaudint de les falles des de fora, i la il·lusió acomplida de la meua filla havia d´evidenciar velles sospites indesitjades. Tampoc la sort, en forma de causes remotes o directes -amigues, barri, col·legi: amigues de la meua filla del mateix barri i col·legi- ha estat massa favorable. I no per la seua pura i meravellosa existència en amistat, que és i espere que continue sent per molts anys font d´alegria i diversió, companyia sempre necessària i inoblidable en l´aventura de créixer. Però el mimetisme aplicat sense restriccions té perilloses consecuències, almenys per a alguns pares. Sobretot si pel capritx de la xiqueta acaba -ella i tu com acompanyant quasi permanent- caiguent en una falla d´un dels barris més acomodats de la ciutat.

Crida l´atenció en primer lloc l´absoluta indiferència cap a la falla en si mateixa. Vull pensar que la certa distància que la separava de la carpa -tancat sancta sanctorum d´eixos quatre dies- pot justificar la sensació total d´inexistència que l´envoltava, tot i que estic parlant d´uns trenta metres a tot tirar. Però d´una manera gairebé física es podia sentir la seua invisibilitat. Era el millor exemple de pura i dura excusa -a nivell platònic- que ara mateix puc triar. Un desagraït abandó cap a l´origen i explicació de tot allò. Una presència deliberadament oblidada.

La multiactivitat programada, particularment cap als xiquets, resulta excesiva i un punt -molt llarguet el punt- forçada. Fa l´efecte d´intentar evitar de qualsevol manera que algú puga retraure-li a qui mana la inactivitat, pecat intolerable i d´escassa comprensió de cert món faller. En quant a les activitats en si, i tret dels rituals i clàssics berenars o sopars, podrien servir igual per a una falla que per a un centre d´oci per a xiquets de Shangai o de Nàpols.

L´educació sentimental que es desprèn de tot això és universalista, lúdica i cosmopolita, i seria perfecta -en un món perfecte- si no anara dirigida cap a gent que es farà gran assistint com primers actors a la devastació cívica i històrica del seu país. Perque la desvalencianització que tot això comporta és desoladora i total. Són molts els exemples que fan del destructor tòpic bandera, i es cultiven les banalitats amb una delirant pretensió d´essència, amb els resultats que les tonteries solen donar: només cal donar una ullada a la realitat política valenciana. És particularment ridícul el costum d´agarrar entre quatre fallers una taula i plantar-la al mig del carrer per a jugar al dòmino o -els més autèntics- al truc. No pel fet en si, que pot ser i és perfectament normal, sinó per l´aire que alguns es donen d´estar-te dient: açó és lo genuinament valencià, i tu no ho fas. Evidentment tampoc es tractaria de convertir els casals en centres d´adoctrinament on cada vesprada fallera, cap a les cinc, es llegiren entre dormides massives d´infants poemes d´exaltació de la terra o cants de glòries passades o futures. Però entre la impersonalitat amb tocs epidèrmics de patrioterisme barat i el fanatisme mesiànic dels pitjors nacionalismes deuria existir un raonable coneixement de la realitat, i una voluntat de recuperar terreny aprofitant un recurs tan formidable com les falles.

L´ús del valencià és pràcticament inexistent. No tan sols a nivell conversacional -poc podria diferenciar-se del carrer del dia a dia-, sinó sobretot des de l´absent intenció dels que manen i que podrien amb facilitat fer servir la llengua en les múltiples activitats: escrits, convocatòries, megafonia, etc. Es manté la tradició del llibret en valencià com una mostra d´autenticitat, com una relíquia gairebé arcaitzant, quasi com una concessió graciosa, i bona prova de la poca estima són les diferents normatives, les nombrosíssimes faltes d´ortografia i el recurs del castellà a la menor ocasió. Dirigir-se a algú en valencià era rebut amb una expressió que oscil·lava entre l´atracció de l´exotisme i el rebuig de la provocació. Això sí, la Senyera presidia la carpa com un tòtem intocable, amb una inquietant devoció que manté distàncies i que actua com una metàfora perfecta de moltes coses, potser de massa coses.

Tot i el que puga semblar, no oblide que és una festa. Una festa que té molt present particularment dos elements antropològicament indefugibles: la transgressió i la diversió que eixa mateixa trangressió procura. I que el propi èxit de les falles és l´èxit d´una certa manera de transgredir i de divertir-se. Però crec que tampoc es perdria res si l´element satíric, autèntic i originari de la festa -veritablement transgressor, i no el costum de tallar carrers amb certa arrogància- fóra més present i no un pur desconegut, si la falla tinguera més presència real i no una materialització que actua com una mera excusa, si algú explicara als xiquets, més enllà de comportar-se com la junta directiva de les vulgars festes de qualsevol urbanització d´estiueig, que el foc de certes nits, a les acaballes de l´hivern, anuncia un temps nou i ens transmet un paganisme primigeni i etern, una metàfora bella i perfecta de la pròpia vida. O que la festa, quan es ritualitza en excés i cau en una programació milimètrica i un punt malaltissa, deixa d´alguna manera de ser festa per a convertir-se en un absurd organigrama de jerarquies i càrrecs que no tenen més sentit que donar eixida a vanitats i frustracions ben conegudes.

He viscut sempre les falles fora de les falles, amb el rerefons que generosa i gratuïtament em donaven totes les comissions i tota la gent que en realitat fan possible la festa. Sóc conscient d´haver aprofitat una espècie de banda sonora i un raonable desordre que fa temps em resultava atractiu. I vaig fer-me molt probablement unes festes a mida, a les quals ni renuncie ni crec que estiga errat en la valoració de la sàtira o en la carnalitat excelsa de les nits que anuncien la primavera o del foc que destrueix i renova, com els millors excessos. Que la realitat d´una concreta falla vista relativament de prop no m´agrade massa no deuria influir en la valoració o en l´estima que crec que encara mantinc cap a les falles. Però no sé. No ho tinc clar. Igual tot és una llarga i gran ressaca.

FAUNA

De xiquet vaig patir certa vanitat enciclopèdica. Per casa dels meus pares estava -i encara està- la col·lecció Fauna, de Félix Rodríguez de la Fuente, home mític d´aquells temps. Dotze volums africanament encuadernats en pell marró que mai hem llegit ni llegirem, ideals per a omplir les prestatgeries del moble-altar del menjador, aquell objecte de veneració que era com la culminació i el tòtem del mobiliari dels novençans, i que els meus pares -més de quaranta anys de casats- encara mantenen al seu lloc d´honor. Un artefacte ja com de la família.

No sé si arrossegat per una vocació malaltissa i poc digerida de naturalista precoç, un dia memorable vaig encetar la recapitulació definitiva: convençut de que als dotze volums de Fauna es trobaven tots els animals del planeta -una espècie d´Arca de Noé en format llibre-, vaig decidir tirar-li una mà a la humanitat i inventariar per escrit totes les criatures de terra, mar i aire. Totes. Només per aclarir les coses. Per descomptat, i com a mostra de rigor i de la clara vocació internacional del treball, amb el seu nom científic. Res de localismes.

Durant unes quantes setmanes, els llibres passejaren del moble a la taula del menjador -altre tòtem familiar- on el deixeble de Rodríguez de la Fuente prenia bona nota amb la seua lletra menuda i redona dels nou o deu anys, incansablement omplia foli rere foli, sistematitzava el treball amb el mètode incontestable de no tindre cap ordre, millorava i aclaria -en definitiva- l´obra del mestre. Tot entre les mirades creuades i estupefactes de la parentela, que creien assistir a les primeres manifestacions de bogeria de la criatura.

Per a desgràcia de la comunitat científica internacional, no vaig acabar el treball. Supose que dubtós del mètode o directament cansat, quan duia prop de vint pàgines -per les dues cares- vaig prendre la decisió de mostrar aquell work in progress al nostre màxim mentor en matèries culturals, que no era altre que el meu avi.

Una vesprada, després del ritual passeig dels dissabtes, acabàrem en sa casa. Jo portava la magna obra amorosament doblegada a les butxaques del abric. Mentre els meus pares parlaven amb l´àvia i els meus germans es tiraven per terra com de costum, vaig acostar-me a ell, que segurament llegia una novel·la de Marcial Lafuente Estefanía, de les que tenia centenars. Per a mi allò era com entrar a l´Acadèmia de Plató.

Tímidament -la modèstia dels grans és així- eixiren els folis i els hi vaig donar. No vaig fer-li cap explicació ni preliminar. Entre nosaltres s´enteniem. Ell agarrà tota aquella paperassa amb la mà esquerra i començà a llegir. Passava els folis d´una mà a l´altra, sense fer cap gest ni comentari. Semblava impactat. En aquell silenci es podien sentir les campanes de Sant Sebastià i la remor del Botànic, les cotorres creuant entre crits les palmeres buscant amagatalls a l´hora del crepuscle, els sorolls domèstics del pis de dalt o del costat.

Al cap d´uns minuts eterns, comprensiblement esgotat i fart d´aquella absurda reiteració de llatinades en les que no podia reconèixer-se ni un puto gat, va agarrar alé i va dir-me: I tot açó, pa qué aprofita?

Ni el més sensible opositor a notaries al que es carreguen al dècim intent haurà tastat l´amarg sabor de la derrota com jo ho vaig fer en aquell moment. Perque acabava de rebre, acompanyat d´una dosi d´indiferència gens menyspreable, la incomprensió més absoluta de qui per a mi cifrava totes les aspiracions, tots els referents als que certa innocència perduda atorgava qualitats de veneració.

Com tots els mals records que no duen intrínseca l´ombra del trauma, tota aquella història anà esvaint la seua part frustrant per a romandre com un episodi infantil i amable d´un temps en el que encara ballen com en un somni persones, espais i fins i tot atmòsferes i olors que no he perdut ni vull perdre. El meu avi continuà sent una de les persones més importants i volgudes de la meua vida, i més de deu anys després de la seua mort és estrany el dia en que no torne al meu record per una cosa o per altra. I el tire molt en falta.

Afortunadament per al món, tot allò va significar l´abandó instantani d´aquella febra naturalística amb un punt psicòtic. Dels folis aquells no sé que va ser d´ells, però m´agradaria haver-los conservat. Ara podria empaperar el menjador i contar a les visites, aprofitant el seu segur color groguenc i fent el esnob com cal, que són l´obra primerenca de qualsevol zoòleg de prestigi o premi nobel de nom impronunciable. De ben segur un èxit.

SI UNA NOCHE DE INVIERNO...

Está cansado el sol porque es febrero

Vicente Gallego

Las tardes ya se alargan y el frío no logra deshacer cierta sensación de final de recorrido, pero hay una intuición de calidez cuando el invierno lanza sus últimas y gélidas lluvias, sus vientos afilados como abrazos póstumos de quien se sabe ya vencido.

No recuerdo tantos días seguidos padeciendo un frío tan intenso, tanta lluvia, tanta percepción de estar sitiado y sin escapatoria entre la nieve de las montañas y un mar húmedo y gris. Un sitio amplio y llevadero, todo hay que decirlo. Pero el tópico letargo, la necesidad de refugio o la huída de las calles habían sido hasta ahora meras representaciones de temporada, ligeros tributos estacionales que cumplíamos con la seguridad que otorgan los rituales más benévolos.

Los inviernos de la infancia eran una sucesión de ropas pesadas de las que desprenderse en cuanto se proclamaban los mediodías, deseos de lluvia y botas de agua, casas mal acondicionadas por la brevedad del frío, soleados sábados o domingos que permitían la relativamente dura intemperie y a la que el cuerpo joven vencía sin conciencia de hacerlo.

Caluroso vocacional, este año por primera vez he sentido como propia la experiencia del frío que se mete en el cuerpo y renuncia tercamente a salir durante horas, todo aquello tan oído y que creíamos tópicos o frases hechas de los que hasta hace poco llamábamos los mayores. Todo culpa -sin la menor duda de otras causas- de la especial dureza de este invierno.

Entre las aceras mojadas de la vuelta a casa, basta imaginar el calendario para consolarse con una anticipación del tiempo nuevo, de la vida que espera agazapada detrás de tanto frío, de la inminencia de la primavera, la explosión del verano y la vuelta inevitable a estas noches heladas, al invierno lentísimo que invitará otra vez a la nostalgia cálida de los cuerpos y del agua.

Aunque el mejor alivio tangible para la inclemencia es el último disco de Sting, que a vueltas con estos días ha logrado una extraña y adorable obra maestra, llena de frío y nieve y que venturosamente transmite calor y la sombra siempre alargada de Inglaterra.

CABANYAL

El meu primer record del món no és del Cabanyal, però és de molt prop. La casa que la família de mon pare llogava tots els estius allà pels seixanta i primers setanta era una de les que hui ja no existeixen, de les que donaven al carrer d´Eugènia Vinyes i ara són malèfiques ombres de solars esperant acollir adossats més o menys luxosos, més o menys inquietants, sempre anodins. Des de la breu terrassa, el xiquet de quatre o cinc anys que jo era mirava la tornada de dos dels meus tios portant una paella que suponc de marisc i que hauríem encarregat en el restaurant habitual, situat enfront mateix de la casa i part d´una última i colorida frontera davant la mar. Puc inventar o evocar entre boires els pantalons curts que portarien, les ulleres de sol d´un d´ells o dels dos, la camisa -si és que duien camisa- només subjecta per dos o tres botons, els seus rostres o les seues veus estimades i ja perdudes. Però sí recorde perfectament el gest de detenir-se davant la casa, el de mostrar orgullosos la paella als xiquets que des de dalt l´esperàvem amb la fam que la mar dóna a certes edats, els crits cap a l´interior avisant i demanant parar taula, l´esplendor immens i absolut del sol i del cel en els dies de calor. Una emprempta més que perdurable.

Molt prop d´allí començava un barri reticular i equívoc, de carrers estranyament llargs i assolellats, del que jo ignorava tot llevat de certa fama entre temuda i admirada del caràcter dels seus habitants. Molts anys després el pare de ma mare em contaria alguna història dels seus estius de xiquet, quan anava a viure uns dies amb la seua àvia, i nomenava una casa al carrer del Progrés de la que fins i tot recordava el número i que jo desgraciadament he oblidat.

La casa de Blasco, el viver del Llevant, els cuadres de Sorolla, la temptació de la platja i la persistència d´alguns bons records. Poca cosa més. El meu coneixement del Cabanyal era tan tòpic com epidèrmic.

Després, no fa massa temps, arribaren dies estranys i la meua malenconia gustava de passejar i perdre´s per aquells carrers ja coneguts. Un ferit amb bon aspecte cercava crepuscles i cantonades impossibles mentre l´aire de la mar es clavava perpendicular al seu cos donant respir i promeses de felicitat al acabar cada illa de cases. Un nou cos mortal dins d´un altre cos mortal. I les promeses es feren descobriments, sopars o dinars, un amor que obria amb la seua alegria tots els panys, llargues vesprades d´allargats vidres i algun bon amic que, amb el seu incansable entusiasme, va saber transmetre´m l´estima pel barri, la seua gent i la seua història.

Alguna cosa de veritat diu la senyora Barberà quan proclama que el Cabanyal serà un símbol. I a ella tindrem que agrair-lo. Perque més enllà de les brofegades falsament identitàries i que la fan presentar-se com una maulet de pandereta, però en realitat disposada a agenollar-se com de costum al primer toc d´atenció dels senyorets als que venera, la lluita contra l´espoli i per la rehabilitació del Cabanyal ha esdevingut un símbol de respecte i dignitat. Respecte per la història, pel patrimoni, per les persones que pateixen la degradació més que calculada d´un barri al que volen trencar en dos i desvirtuar amb l´únic objectiu de que uns quants amics facen negoci i uns altres amics, poc després, tinguen vistes a la mar des d´uns impersonals i vulgars edificis. Dignitat per a no deixar-se arrasar i per mantindre viva la memòria, el record i la realitat de qui som, per no convertir-se en un país de cambrers venuts al millor postor, per saber i valorar sense complexos el nostre lloc al món, el vell i modest orgull de ser i dir-se valencians.

SÁBADO

Per a Forlati, il·lustre habitant ocasional de la plaça.

Muchas mañanas de sábados, siempre que la víspera no haya sido de trueno, suelo entregarlas a otro vicio bien habitual en mí: mirar muchos libros y comprar algunos. Y en eso llevo un ritual bastante medido: voy siempre andando, sigo un cierto orden en los locales que visito, acabo comprando más bien poco y el final de fiesta lo celebro en la plaza del doctor Collado. Allí acostumbro a trasegar un par de cervezas sólo o en compañía. En cuanto al garito, no fanatizo demasiado: me da igual la terraza del F.C. Barcelona que la del bar fritanguero. Son sólo cervezas y el habitual buen tiempo hermana las mesas amorosamente.

A veces saludo a alguno de los empleados de la óptica de la esquina donde cada cierto tiempo, con comercial entusiasmo, certifican mi imparable miopía y su necesidad de renovación de instrumental. También es frecuente encontrarse a algún conocido, vecino de mesa o paseante circunstancial. Para quedar allí con algún amigo, hay que calcular un poco la disponibilidad (hijos, amoríos en fase inicial-absorbente, posibles resacas inhabilitantes, etc.). Una vez decidido el candidato, suelo llamar hacia la mitad avanzada del periplo libresco, quedando para algo después.

Aquel día llegué antes de lo previsto y decidí dar una vuelta. Encaminándome hacia el Negrito, casi en la calle de la Purísima, entré en una pequeña librería de lance que amontonaba volúmenes columnariamente, en total disuasión clientelar. El librero —un tipo algo tímido pero agradable— se excusó alegando vagamente inventarios nunca acabados y traslados pendientes. Entre otras muchas taras, padezco la de creer que todo aquel comerciante que resulta mínimamente amable debe ser recompensado con una compra. Si a ese claro defecto mío se le añade en la tienda de turno cierta modestia digamos ambiental, la necesidad de dejarme allí algo de dinero resulta ya patéticamente evangélica. Así que ahí estaba yo dejándome el espinazo y los ojos de arriba a abajo de las letradas columnas, buscando con complejo de culpa algún libro que justificase mi más que seguro gasto. Entró algún parroquiano amigo del dueño. Comentaron muy poco discretamente algún chisme del barrio al que presté tanta atención como pude. Para entonces —en eso soy rápido, aunque a veces hay sorpresas— yo había ya descartado la posibilidad de encontrar algo que me interesara realmente: lo bueno era caro y lo malo era muy malo.

De repente se oyó algún grito aislado en el exterior. Luego un silencio. Y en seguida un fragor de mesas y sillas metálicas arrastradas, golpeadas contra el suelo adoquinado. Y más gritos. El librero, el parroquiano y yo salimos a la calle y recorrimos la escasa distancia hasta la plaza. De lo que vimos no hay fotos, pero ocurrió. Una docena de gárgolas de la Lonja se habían desprendido de sus raíces eternas y se arreaban unas a otras con furia antigua haciendo del Collado un circo romano ante un público aterrado. Sus figuras deformes e imposibles se estrellaban una y otra vez contra el suelo haciendo saltar chispas con sus cuerpos de piedra. No parecía haber dos bandos. Eran todas contra todas, en medio de un griterío diabólico. Las dentelladas eran feroces y las que portaban algún instrumento parecían llevar cierta ventaja en la refriega. En la esquina del Lisboa, dos de ellas —cuánto tiempo esperando— fornicaban entre aullidos. Eran la nota de amor entre muchos odios y envidias de siglos.

METEO

Cambiamos de despacho hacia el mes de mayo. En las inevitables idas y venidas durante la reforma, no alcancé a calibrar el prodigio meteorológico que me esperaba. Sería la falta de confianza, supongo. Pero en cuanto nos instalamos definitivamente, el portero dio rienda suelta a su furor atmosférico. "Parece que ya va haciendo calooor...", me espetó en un día brutal de julio. Esa misma tarde, hacia las cuatro, cuando las aceras se freían y yo intentaba recuperar el resuello que traía agotado de la calle, me repitió con idéntica entonación: "Parece que ya va haciendo calooor...". Supuse que formaba parte del repertorio del día, de la frase rompedora de ese silencio algo incómodo que sigue a los saludos mientras se espera al ascensor, y que la repetición se debía a un olvido o confusión con otros vecinos. Pero cuando dos días después, de buena mañana y después de los saludos de costumbre, me arreó con idéntico gesto su "Parece que ya va haciendo calooor...", supe que estaba ante un obseso meteorológico.

Desde entonces le cogí el truco y le sigo muy gustosamente la corriente. Y no hay incidencia atmosférica que quede sin el comentario oportuno. "Va a caer la de dios", dice cuando se acerca borrasca, allí, muy serio frente al ascensor. "Hace un fresco que no veas", declara con advertencia hacia los que van ligeros de ropa. "Parece mentira que estemos en noviembre...", manifiesta muy contrariado ante el cambio climático. "Por Requena -y aquí hace una pausa y un gesto con la palma abierta en paralelo al suelo y a media altura- estaban ayer así de nieve". O "Hace una humedad de miedo, pero de miedo", y ahí ya estaba yo ajustándome la bufanda nada más salir del ascensor, agradecido. "No ha parado de llover en toda la noche", me espetó una mañana al entrar, como si trasladara oficialmente el parte por el que me sabe interesado.

Y es que ha conseguido contagiarme su obsesión. El caso es que ya llevaba yo algún tiempo preguntándome la razón de mi creciente interés por la parte final de los telediarios, por el prodigio de las isobaras y las temperaturas máximas y mínimas, por las declaraciones de emergencia ante lluvias o nevadas, por las masas de aire que chocan en espacios invivibles y provocan fenómenos que se describen como luchas titánicas en las alturas. La obsesión por el tiempo es una manía que entra -cuando entra: no todos están llamados a este festín- al tiempo que se va avanzando en la madurez. Es un interés estrictamente incompatible con la juventud. Nadie conoce a un adolescente que se preocupe continuamente por el tiempo que hará, salvo si tiene prevista una orgía al aire libre.

Este hombre ha conseguido que esa manía tenga un vigilante permanente y un cómplice al que sé siempre pendiente, un camarada al que imagino expectante en casa ante la información meteorológica, haciendo callar a la mujer mientras escucha con atención el parte para las próximas horas, entre la tortilla y la fruta del postre. "¿Lo ves? Todo este calor era agua. Mira, mira la que viene", declarará satisfecho ante la familia -dedo índice cabeceando afirmativo y solitario hacia el televisor- por el éxito de sus predicciones a pie de patio.

El otro día, mientras hablábamos de la lluvia y otros fenómenos atmosféricos, sin venir a cuento le solté la frase que provocativamente le había estado guardando: "Luis, el mes que viene me voy a Londres". Como buen obseso, no tardó ni un segundo en responderme mirándome muy serio y tal y como yo esperaba: "Allí tiene que hacer un frío de cojones".

MAGIA

Compramos la carta el otro día, pero hasta hoy no la ha pasado a limpio. Es una de esas cartas llenas de renglones vacíos -y que siempre serán pocos- y que ya lleva impreso el pomposo encabezamiento: Queridos Reyes Magos..., junto a unos dibujos que abundan en los conocidos tópicos: regias y sonrientes testas, anunciadoras estrellas, camellos, y que viene acompañada de un sobre ya franqueado por un sello imposible y un destino también ya impreso y tan incierto como implacable, tan exótico como antiguo: Oriente.

Soy de los que se queja a menudo de la sobreabundancia en la que viven hoy en día muchos niños. Valoran poco o muy poco todo lo que les rodea, y además no hay escapatoria: si te plantas corres el riesgo de convertir a tu hijo en un paria, porque todo su entorno es así, y el niño nunca va a entender la diferencia como algo positivo, por mucha pedagogía que le eches a tus actos. Pero no debe ser bueno que en sus cumpleaños reciban quince regalos, que sus caprichos se consientan tantas veces por cansancio paterno, que tengan -como tienen- la percepción de que todo es inagotable, de que todo es reemplazable al instante y nada perecedero. Evidentemente tampoco se trata de darles el tostón con honduras fúnebres y austeras proclamas o realidades. Se trataría de encontrar un punto razonable entre la prosperidad general y la educación, entendida ésta más como un aprendizaje para los tiempos que han de llegarles -muy diferentes a sus presentes eternos de la infancia- que como la satisfacción instantánea y caprichosa, inapreciada por saturación.

Algo de todo eso ocurre en los niños de ahora con los Reyes Magos. Meses o semanas antes ven a lo lejos simplemente la posibilidad abiertamente egoísta o interesada de los regalos, la opción de volver a pedir sin tregua ni medida, un nuevo turno de cierta ofrenda a la que parece que los adultos estamos obligados. Pero cuando el día se acerca, algo cambia porque el mecanismo funciona de nuevo. El mecanismo no es otro que el de la magia. Y es el momento en el que insólitamente los regalos pasan a un segundo plano porque toma relevancia el acto en sí, la entrega teóricamente desinteresada y no pactada y que les rompe el esquema y el juego de estímulos y respuestas que tan bien han aprendido. El nerviosismo crece ante la magia, ante la extraordinaria posibilidad de que unos tipos todopoderosos y de aspecto inverosímil entren por la noche en casa -mientras duermen- y dejen a cambio de nada objetos codiciados como sólo un niño puede codiciar. Modesta y algo vasallamente se les enseña a agradecer de antemano el gesto con asimétricas ofrendas: paja para los camellos, agua, algún licor, puros (sólo los políticamente incorrectos), algo de comida...

Superada con éxito y por goleada un año más la lucha con Papá Noel -ese gordo infame-, la parafernalia excelsa de los Reyes Magos ayuda a preservar la magia antes de que lleguen las preguntas de unos niños que quizás crecen demasiado deprisa. La inocencia se desboca en las horas previas y la noche vuelve a aportar su componente atávico, el misterio se hace realidad que rige la vida y se entienden -al tiempo que no se entienden- ciertas actitudes de ciertos adultos a los que parece que, entre rezo y rezo, les falte una plomada.

En estas gloriosas horas previas, Laia ha perdido ya el componente generacional y algo resabiado para volver a ser la niña que cree sin fisuras en la magia. Secretamente he disfrutado viendo su esmero en la carta y en la caligrafía recién aprendida, su disgusto al equivocarse en alguna palabra (¿y si no lo entienden?), su nerviosismo indisimulable y creciente, su temor a despertarse durante la noche, su inconsciente y natural necesidad de creer, que acabará más pronto de lo que ella espera y de lo que yo deseo.

Tendremos cabalgata, larga vuelta a casa, cena indigerible, sueño que sólo por cansancio llegará, mi tradicional huída, el Mercado, ciertas calles, los amigos, la compra de los dulces y trastos complementarios, su cara indescriptible de asombro en la mañana, el joven corazón latiendo rápido y fuerte en su pecho de niña, el goce y el dolor del tiempo que corre imparable y desbocado -un caballo nocturno galopando en el mármol- siempre hacia adelante.

TOMASET

Arribava als llocs i omplia tot l´espai. Sempre n´hi havia alguna cosa que contar, alguna broma per fer, alguna assegurança per vendre. Recorde el dia en que vingué a veure a mon pare, que duia prop d´un mes al llit travessat per un dolor que semblava el d´una malaltia innombrable i que només era una ciàtica brutal, tant que va fer que jo el vera per primera vegada plorar desesperat. Tomás entrà a la habitació, el va mirar i va dir-li (i va ser com un bàlsam): Tranquil, Tonín, que d´esta no te mors; de l´atra ja vorem, però d´esta no te mors.

S´havien conegut als set o huit anys, al mig dels carrers del seu barri que jo absurdament evoque massa sovint: Murillo, Palomar, Santa Teresa, Valeriola, Teixidors, la Carda, Moro Zeit. Nascuts al 1937 amb deu dies de diferència, jugaven entre els adoquins i la misèria dels anys quaranta, ells i altres que venturosament ignoraven tant com podien la realitat d´una ciutat vençuda i humiliada.

Després dels jocs d´infants al carrer vindrien la breu adolescència al mateix temps que els treballs necessaris i dels que finalment no eixirien malparats: mon pare al banc, ell al món de les assegurances. I la dècada perfecta entre els vint i els trenta anys: certa estabilitat econòmica, certa lleugera independència, locals de millor o pitjor reputació, els balls a la Fira de Juliol, les nòvies, la platja de Les Arenes. I tota la vida per davant.

I la vida els va portar matrimonis i xiquets simultanis, i cases on estiuejar al Vedat o a L´Eliana, i més treball: mon pare com a pluriempleat frenètic, i ell prosperant venent assegurances a tot aquell que es plantara al seu camí: de la simpatia feia persuasió i resultats.

Emprava el valencià d´una manera natural, immediata, cosa que sempre em va cridar l´atenció per contraposició a mon pare, que d´orígens i realitats tan valencianoparlants com les d´ell, mantingué uns prejudicis ben nostres i un ús més restringit per raons que donarien per a unes quantes tesis doctorals més bé tristes.

Passaven els anys i tot i viure al mateix barri -que era la prolongació natural i extramurs del seu original- el contacte s´espaciava per les pròpies imposicions de la vida adulta, però mai deixà d´haver tracte i afecte. Jo puc recordar dinars conjunts de quan érem menuts, dies d´estiu al xalet aquell de L´Eliana que a mi em semblava immens, il·lusionants cavalcades de Reis tots junts a un balcó del carrer de Sant Vicent, dalt d´aquella perfumeria d´uns parents seus, visites mútues de les famílies, renovacions d´assegurances que Tomás aprofitava per passar per casa i contar mil històries.

Després vingué el seu accident vascular, la malaltia que li va deixar la parla limitada a una absurda repetició de síl·labes i una mobilitat prou reduïda. Al voltant dels seus seixanta anys s´acabà de colp el Tomás que creuava la ciutat en moto, el que tenia mil amics, mil coneguts en tots els racons. D´alguna manera deixà de ser ell.

Quan l´altre dia ma mare em telefonà de matí per a dir-me que Tomás havia mort la vespra, jo podia sentir darrere a mon pare que amb la seua parla limitada d´ara i una emoció que em va commoure insistia en que anàrem jo i algú dels meus germans al tanatori, que ell no podia. No feia falta tanta insistència.

En un migdia plujós i fred i repugnant ens va rebre inversemblant el seu nom a un cartell electrònic indicant la sala on estava, la netedat i l´asèpsia de la mort moderna, el corredor on portes tancades separen el dolor per famílies. Els seus dos fills semblaven un tant simètrics a nosaltres: mateixes edats, mateix col·legi, mateixos estudis, mateixos records comuns d´alguns dies i algunes històries. Parlant amb ells i mirant-los, jo juntava mentalment els seus rostres d´ara, els d´uns hòmens pels voltants dels quaranta anys, i eixia perfectament la cara del Tomaset de quan jo era un xiquet i ell un home -el millor amic de mon pare- que venia per casa i tenia sempre tanta vida i tantes coses divertides que contar.

ELOGIO DEL CAMINAR

Paseo con mi hija por el centro y los escenarios reproducen estampas o marcos vistos muchas veces. La plaza de toros muestra las luces y la fantasmagoría habitual de estas fechas: las bombillas en secuencias conocidas, los carteles pintados con animales supuestamente exóticos, la estridencia de ciertas músicas.

Observándola mirar, me pregunto cuánto de todo eso quedará en su retina como un paisaje conocido, habitual a la ciudad y a las Navidades. Y cuánta difusa imagen del recuerdo alcanzará el nivel de presencia necesario para formar parte de un pasado que periódicamente se hace presente con cierta moderada alegría, por más que a uno el circo no le guste.

Afortunadamente las calles repiten itinerarios conocidos, comercios que permanecen y otros que cambiaron, horas de la luz o de la oscuridad que son algo más que familiares. Hay en todo eso un aprendizaje manso y lento de las aceras, de las esquinas, una escenografía urbana muy asumida que ni extraña ni sorprende a quien la vive casi a diario, a quien incorpora los cambios y los mezcla con los recuerdos haciendo un todo materialmente indivisible.

Desde Marqués de Sotelo la plaza parece el oasis con palmeras que no es, la finca del Chavo se dispone a contar historias que no sé cuándo me contó mi padre, por ciertas calles ahora a mi espalda paseé sin alcohol ni drogas domingos por la tarde en un estado muy parecido a la felicidad, en esa tienda me acompañó mi madre a comprame mi primer traje, el Lluís Vives continúa siendo el lugar misterioso con promesa de fríos azulejos al que nunca entré, la torre de Sant Agustí sigue marcando como una bandera en el cielo el final y el principio de este barrio.

Enfrente, como culminación del día de fiesta, Laia y yo repetimos entre risas ese ritual ya tan nuestro de los donuts de colores después de comprar los libros, que espero que perdure como un buen y algo difuso recuerdo en su memoria. Y la vuelta a casa caminando hace que vuelvan a mí otros rituales perdidos: el bocadillo en el desaparecido Monterrey a última hora de la tarde del sábado, los camareros como amigos de siempre, las luces y el frío al salir, la textura exacta de la acera de la calle Abadia de Sant Martí, el coche en el aparcamiento de la plaza de la Reina, la vuelta a casa en familia, y la parada casi al doblar la esquina en el quiosco de Paco, cuando mi padre, en aquellos años de su gloriosa pero breve internada progre, compraba Interviú y Cambio 16.

TREBALLS D´AGRAÏMENT

Disciplinadament jo observava a ma mare mentre ella mirava a un costat i a l'altre del carrer des de la balconada i en un moment molt concret em donava l´ordre de creuar. Jo caminava ràpid i orgullós els quatre o cinc metres que separaven una vorera de l'altra i que significaven haver assolit un cert grau de maduresa. En una mà duia un saquet per al pa fet per la mateixa que vigilava atemorida els meus passos. El puny de l´altra mà estrenyia amb molta més força de la necessària algunes monedes que estaven destinades a fer efectiva la meua primera i solemne transacció mercantil. Hi havia un moment en que ella em perdria de vista: el forn estava al girar un cantó, fora del seu abast. Recorde l´ordre ineludible de només entrar demanar el torn. I no recorde si n´hi hagué ocasió de demanar-lo. O si eren molts, pocs, o ningú els parroquians que tindria davant i que podrien fer que oblidara les dos barres de quart, la mitja dotzena d´ous i el paquet de rosquilletes que jo memoritzava amb força repentint-los. De ben segur era un dissabte de matí sempre assolellat.

Imagine els seus ulls clavats com desitjades i protectores mans en la meua esquena fins on li permetia la cruel geometria del carrer. Imagine la seua moderada por quan els minuts s´allargaven més del que havia calculat, el breu penediment per haver permés un capritx de xiquet, la seua calma al veure´m tornant i carregat d´un somriure triomfant i d´un saquet ple.

En eixos minuts massa llargs que ma mare passà pensava ahir quan tornava amb ella de Serra. En les llargues hores que ara passa tots els dies fins que anem a arreplegar-la a les acaballes de cada dia. En les moltes formes de bellesa, de patiment o d´amor que conformen certa i molt estimada masa de carn, sang i ossos sempre diversa i sempre irrepetible.

PLASTAS CONTEMPORÁNEOS: 2) LOS KIKOS

Lo peor es lo de la guitarra. Quien ha padecido una celebración de estos alegres catecúmenos sabe hasta dónde puede llegar el dolor. Cantan y cantan sin cesar espantosas tonadillas al ritmo de las sufridas seis cuerdas durante ceremonias interminables, repletas de niños, y llenas de incondicional exaltación.

Entre los más jóvenes de ellos, algunos gustan de adoptar un cierto aire falsamente hippie, algo sesentero, con el que de algún modo inconsciente intentan disimular la fuerza de la reacción que les anima. Pequeñas cruces de madera policromada con rústico hilo al cuello, cabellos algo más largos de lo que la ortodoxia tolera, adolescentes barbas ligeras y descuidadas de inequívocos aires nazarenos, de vez en cuando un taco, una opinión levemente descarriada... Los mayores los miran con cierto orgullo, creen ver una rebeldía que en modo alguno existe y que condescendientemente toleran con estudiada resignación generacional. Ah, los jóvenes... ya se sabe.

Se nutren de algunos colectivos ignorados por la sociedad, de personas a las que la vida abandonó o maltrató en cualquier esquina, y sobre todo de una endogamia feroz, conejil, prolífica hasta extremos inconcebibles, y que hace que sus vidas giren estrictamente entre el templo y los pañales, entre la terrible guitarra y la monovolumen de ocho plazas, entre la exégesis muy interesada de ciertos textos y la repetición -al estilo de las mejores madrasas islámicas- de supuestas verdades de realidad más que dudosa.

Son los responsables de que el cristianismo no sea todavía una extravagancia aún más minoritaria, los que llenan los estadios y los encuentros papales con furor francamente incomprensible para personas civilizadas, los que truenan -guitarra en mano- contra el aborto, el divorcio, el sexo fuera de la procreación y los orificios habituales, la eutanasia, la homosexualidad, la libertad, los que detestan íntimamente la modernidad y todo lo que implica.

Retirado el Opus Dei a sus turbios negocios de costumbre, los kikos se saben de algún modo la vanguardia y la force de frappe de un cristianismo acomplejado, vencido por la sociedad civil, y exhiben con orgullo su condición debidamente aleccionados, con resultados francamente patéticos. Que los niños participen alegremente en todo este disparate tiene un pase: el de la magia bendita y necesaria a determinadas edades. Pero cuesta entender en individuos adultos cierta simpleza psicológica, cierta renuncia al conocimiento o a la inteligencia salvo que enmascare un reaccionarismo casi genético, un miedo cerval al desorden y una necesidad de fijar referentes fuertes, aun a despecho de una pérdida de humanidad que paradójicamente sin cesar predican.

Aunque lo peor es lo de la guitarra. Puestos a hacer de la ortodoxia y del fundamentalismo bandera, poco se entiende la renuncia o el ninguneo a lo mejor que la tradición estética cristiana ha dejado: el esplendor casi bizantino del culto, la emoción de las grandes catedrales, la música de Bach o Monteverdi. Y mientras tanto esta gente, en un ambiente entre maoísta y pasado de rosca, dándole y dándole a la guitarra y a canciones espectrales. Señor, qué tropa.

PLASTAS CONTEMPORÁNEOS: 1) LOS GRAFFITEROS FIRMANTES

Con nocturnidad suelen practicar sus deyecciones. De la indumentaria hacen ya triste bandera. Les encantaría ser de Baltimore o de Coney Island, y llevan como pueden sus orígenes o sus realidades. Son una infame turba sólo superada por los despistados que ensalzan sus bobadas por medio de rebuznos que indefectiblemente contienen al menos tres de estas cuatro ultrajadas palabras: urbano, alternativo, arte, creativo.

Para dar salida a sus impulsos prefieren siempre a los más desgraciados. Sus idioteces con forma de firma nunca o muy raramente ensucian las paredes o las puertas de grandes almacenes o de bancos. Les resulta más divertido -y sobre todo más fácil- dejar sus miserias en la persiana metálica recién pintada de quien acaba de montar un modesto negocio, o en el exterior de un patio que con esfuerzo unos vecinos han reformado.

Neuróticamente firman sin tregua sus nombres inventados en un inglés que desconocen, y llevan cierta contabilidad de sus hazañas, de sus calles, de sus territorios marcados con ansia de primates. Se ceban con los barrios más populares, con las plazas más olvidadas, con los rincones adorables que no debieran visitar nunca. Igual les da una vulgar tapia que un monumento de seiscientos años. Viven en un presente sin pasado y tan vacío como sus cabezas.

Son la decadencia final -y muy honda- de las viejas pintadas reivindicativas, hoy de cierta capa caída pero de antiguos y nobles orígenes: las hay en Pompeya y Herculano. O la de la prodigiosa pornografía o escatología de los cuartos de baño públicos, tampoco en su mejor momento. Firmas absurdas e idiotas contra el esplendor de vulvas y falos: un desastre muy significativo.