LLIRI ENTRE CARDS

Eixíem pegant moderats crits d´eufòria i frustració a parts iguals. Tots els desitjos, totes les esperançes es diluïen quan la nit acabava. La brutícia acumulada sobre les voreres era el reflex de moltes coses. La setmana estava liquidada i només quedava el lleuger martiri de la ressaca i l´horitzó llunyà del divendres. I també la salut de ferro dels vint i pocs anys, els pastissos del diumenge, uns avis que aplegaven a casa a mitjan matí contents i mudats i no entenien la barba sense afaitar, ni la poca gana de dinar, ni la malenconia brutal de la vesprada.

Havíem arribat al Carme després d´haver fet el bateig d´alcohol durant algunes temporades a Cánovas i un doctorat cum laude a Xúquer en uns anys memorables. Per a mi el barri era un passat recent però ja mitològic, carrers per descobrir, ombres perdudes dels meus, benvolgudes reminiscències potser massa literàries, una fragmentació que s´ajuntava a poc a poc, un retrobament improvisat i esperat alhora.

Al final del carrer Pintor Fillol els camells ens oferien amb gestos absurds o gairebé còmics la seua inapreciada mercaderia, i l´església de la santa Creu donava el seu perfil napolità a la lluna mentre dos fills de puta embrutaven el monument a Benlliure i jo em fixava tant com em permetia la borratxera en un carrer ple d´acàcies que acabava en el riu.

Tornàvem buscant més locals que desafiaren els horaris, i a la plaça de l´Arbre cercava inútilment la casa on naixqué el pare de mon pare, desitjava algún cos que dur-me a la intimitat primària del cotxe, algún ànima a la que vampiritzar amb les habituals dosis de malditisme barat. Pecats de joventut per als que ara tinc la màxima indulgència.

Quasi sempre, en passar pel carrer de Dalt, imaginava a mon pare en matins refulgents mentre repartia la correspondència del banc per aquell barri i en bicicleta als seus quinze anys. A La Marxa, cap a les cinc, tot començava a acabar-se quan sonava Lou Reed i s´encenien els llums mostrant rostres anestesiats i pregàries més o menys ateses. Eixíem pegant moderats crits d´eufòria i frustració a parts iguals.

ELOGIO DE SEVILLA

...la más bella y populosa ciudad, un infierno soñado.

Lope de Vega

A pesar de ti y de tanto como me habías contado, llegué algo temeroso, vencido por el tópico: el peor estereotipo andaluz, cierta lejanía sentimental por necesidad de salvación buscada, un exceso folklórico mal aplicado, de tabla rasa, con el que nos hicieron comulgar en una importación falsa, de un éxito incontestable.

Aunque en realidad todo se diluyó antes de llegar. Frente a las ideas preconcebidas nada como las realidades. Frente al supuesto árido páramo, un invierno ferozmente lluvioso había dejado los últimos cien kilómetros como verdeantes y suaves colinas a las que el sol último de la tarde prestaba un aire de ensueño, cansados ya de las horas de viaje.

En la noche, recién llegado, algunas avenidas de la ciudad me trajeron recuerdos imposibles de algún enclave colonial que en realidad no conozco. Imágenes de Cádiz o de La Habana, barroco exultante y antiguo, el omnipresente albero singularizando las fachadas. Pero el eco caribeño lo disolvían los nazarenos plantados en los semáforos, la alegría contenida de la madrugá, las tabernas tapizadas de fotos de vírgenes, el sabor algo acre de las primeras manzanillas.

Al día siguiente, para entender casi todo bastó bajar del coche entre el aire y las aceras inundadas de azahar en una calle de aquel barrio de Heliópolis del que tanto me habías hablado. Te imaginaba transplantada, niña de ocho años con tus recuerdos tan vivos de la calle Viciana o de Mossén Milà, cuando no sabías que ibas a encontrarte con el que sería para siempre tu colegio, o con las que se convertirían con obstinada fidelidad en tus amigas. O con la casa aquella que me gustó tanto como sus habitantes, y el olor del incienso que humeaba junto a la entrada como una muestra de piedad antigua, y simpatías al primer golpe, y más olores nuevos y viejos que me facilitaron una cercanía que deseaba y que llegó sola.

En la tarde al sol, no pude evitar compararme, comparar tu infancia y la mía, mi colegio entre asfalto o un continuo rumor de autobuses y el tuyo entre aquellas calles tranquilas, delicadas y amables, pobladas de naranjos. Supe que era un lugar en el que podría vivir siempre. Un olvido perfecto de la ciudad que no quieres olvidar. Y entendí muchas cosas. La fidelidad a toda aquella parte de tu gente, la mítica de la última infancia y la adolescencia entre árboles, el bar de los bocadillos, la plaza del Avelino, los cielos que perdiste, un apego azaroso que deviene irrenunciable, terco, definitivo.

Al límite del barrio de Santa Cruz encontramos la calle del Aire, la sombra eterna de Luis Cernuda en la ciudad que tanto detestó y a la que tanto añoró durante muchos años de plomo, en otro mundo. Fue fácil imaginar la gloria incomprendida del poeta en aquella calle estrecha, y se adivinaban interiores donde el frescor de los azulejos en la umbría aliviaría las espaldas como un bálsamo turbio en las horas más duras del verano.

El Guadalquivir espejeando la ciudad, el puerto inverosímil, los jardines de Murillo, las palmeras como referentes o guías, tu calle Betis, la impresionante catedral y su torre como bastante más que un reclamo turístico, los pasos que pudimos ver desde aquel balcón, al alcance de la mano, toda una imaginería del dolor que en realidad no se cree nadie porque todo es demasiado hermoso, demasiado evidente, todo es parte de un juego que escenifica y proclama la primavera y las horas largas que anuncian el verano.

Todo se presta al halago fácil, al tópico cursi, almibarado. Pero todo es verdad. Son verdad las plazas en las que como un asalto te inunda el olor del azahar, es verdad el festín de los bares o las tabernas. Son verdad los señoritos de mierda peinados como estampas de otro tiempo, los capillitas, las calles adorables intuídas anticipadamente, la medida humana de la ciudad, los toros, la belleza en la noche. Es verdad Triana y el puente de Triana. Y fueron verdad los barcos de América remontando el río, el sueño del oro, los siglos perdidos, una gloria que no es la mía pero que incorporo, enfermo de historias que cuentan los libros o que tú me cuentas, enfermo de ti, obstinada, feliz, irrenunciablemente.

GRAN RESSACA FALLERA

Tota la vida gaudint de les falles des de fora, i la il·lusió acomplida de la meua filla havia d´evidenciar velles sospites indesitjades. Tampoc la sort, en forma de causes remotes o directes -amigues, barri, col·legi: amigues de la meua filla del mateix barri i col·legi- ha estat massa favorable. I no per la seua pura i meravellosa existència en amistat, que és i espere que continue sent per molts anys font d´alegria i diversió, companyia sempre necessària i inoblidable en l´aventura de créixer. Però el mimetisme aplicat sense restriccions té perilloses consecuències, almenys per a alguns pares. Sobretot si pel capritx de la xiqueta acaba -ella i tu com acompanyant quasi permanent- caiguent en una falla d´un dels barris més acomodats de la ciutat.

Crida l´atenció en primer lloc l´absoluta indiferència cap a la falla en si mateixa. Vull pensar que la certa distància que la separava de la carpa -tancat sancta sanctorum d´eixos quatre dies- pot justificar la sensació total d´inexistència que l´envoltava, tot i que estic parlant d´uns trenta metres a tot tirar. Però d´una manera gairebé física es podia sentir la seua invisibilitat. Era el millor exemple de pura i dura excusa -a nivell platònic- que ara mateix puc triar. Un desagraït abandó cap a l´origen i explicació de tot allò. Una presència deliberadament oblidada.

La multiactivitat programada, particularment cap als xiquets, resulta excesiva i un punt -molt llarguet el punt- forçada. Fa l´efecte d´intentar evitar de qualsevol manera que algú puga retraure-li a qui mana la inactivitat, pecat intolerable i d´escassa comprensió de cert món faller. En quant a les activitats en si, i tret dels rituals i clàssics berenars o sopars, podrien servir igual per a una falla que per a un centre d´oci per a xiquets de Shangai o de Nàpols.

L´educació sentimental que es desprèn de tot això és universalista, lúdica i cosmopolita, i seria perfecta -en un món perfecte- si no anara dirigida cap a gent que es farà gran assistint com primers actors a la devastació cívica i històrica del seu país. Perque la desvalencianització que tot això comporta és desoladora i total. Són molts els exemples que fan del destructor tòpic bandera, i es cultiven les banalitats amb una delirant pretensió d´essència, amb els resultats que les tonteries solen donar: només cal donar una ullada a la realitat política valenciana. És particularment ridícul el costum d´agarrar entre quatre fallers una taula i plantar-la al mig del carrer per a jugar al dòmino o -els més autèntics- al truc. No pel fet en si, que pot ser i és perfectament normal, sinó per l´aire que alguns es donen d´estar-te dient: açó és lo genuinament valencià, i tu no ho fas. Evidentment tampoc es tractaria de convertir els casals en centres d´adoctrinament on cada vesprada fallera, cap a les cinc, es llegiren entre dormides massives d´infants poemes d´exaltació de la terra o cants de glòries passades o futures. Però entre la impersonalitat amb tocs epidèrmics de patrioterisme barat i el fanatisme mesiànic dels pitjors nacionalismes deuria existir un raonable coneixement de la realitat, i una voluntat de recuperar terreny aprofitant un recurs tan formidable com les falles.

L´ús del valencià és pràcticament inexistent. No tan sols a nivell conversacional -poc podria diferenciar-se del carrer del dia a dia-, sinó sobretot des de l´absent intenció dels que manen i que podrien amb facilitat fer servir la llengua en les múltiples activitats: escrits, convocatòries, megafonia, etc. Es manté la tradició del llibret en valencià com una mostra d´autenticitat, com una relíquia gairebé arcaitzant, quasi com una concessió graciosa, i bona prova de la poca estima són les diferents normatives, les nombrosíssimes faltes d´ortografia i el recurs del castellà a la menor ocasió. Dirigir-se a algú en valencià era rebut amb una expressió que oscil·lava entre l´atracció de l´exotisme i el rebuig de la provocació. Això sí, la Senyera presidia la carpa com un tòtem intocable, amb una inquietant devoció que manté distàncies i que actua com una metàfora perfecta de moltes coses, potser de massa coses.

Tot i el que puga semblar, no oblide que és una festa. Una festa que té molt present particularment dos elements antropològicament indefugibles: la transgressió i la diversió que eixa mateixa trangressió procura. I que el propi èxit de les falles és l´èxit d´una certa manera de transgredir i de divertir-se. Però crec que tampoc es perdria res si l´element satíric, autèntic i originari de la festa -veritablement transgressor, i no el costum de tallar carrers amb certa arrogància- fóra més present i no un pur desconegut, si la falla tinguera més presència real i no una materialització que actua com una mera excusa, si algú explicara als xiquets, més enllà de comportar-se com la junta directiva de les vulgars festes de qualsevol urbanització d´estiueig, que el foc de certes nits, a les acaballes de l´hivern, anuncia un temps nou i ens transmet un paganisme primigeni i etern, una metàfora bella i perfecta de la pròpia vida. O que la festa, quan es ritualitza en excés i cau en una programació milimètrica i un punt malaltissa, deixa d´alguna manera de ser festa per a convertir-se en un absurd organigrama de jerarquies i càrrecs que no tenen més sentit que donar eixida a vanitats i frustracions ben conegudes.

He viscut sempre les falles fora de les falles, amb el rerefons que generosa i gratuïtament em donaven totes les comissions i tota la gent que en realitat fan possible la festa. Sóc conscient d´haver aprofitat una espècie de banda sonora i un raonable desordre que fa temps em resultava atractiu. I vaig fer-me molt probablement unes festes a mida, a les quals ni renuncie ni crec que estiga errat en la valoració de la sàtira o en la carnalitat excelsa de les nits que anuncien la primavera o del foc que destrueix i renova, com els millors excessos. Que la realitat d´una concreta falla vista relativament de prop no m´agrade massa no deuria influir en la valoració o en l´estima que crec que encara mantinc cap a les falles. Però no sé. No ho tinc clar. Igual tot és una llarga i gran ressaca.

FAUNA

De xiquet vaig patir certa vanitat enciclopèdica. Per casa dels meus pares estava -i encara està- la col·lecció Fauna, de Félix Rodríguez de la Fuente, home mític d´aquells temps. Dotze volums africanament encuadernats en pell marró que mai hem llegit ni llegirem, ideals per a omplir les prestatgeries del moble-altar del menjador, aquell objecte de veneració que era com la culminació i el tòtem del mobiliari dels novençans, i que els meus pares -més de quaranta anys de casats- encara mantenen al seu lloc d´honor. Un artefacte ja com de la família.

No sé si arrossegat per una vocació malaltissa i poc digerida de naturalista precoç, un dia memorable vaig encetar la recapitulació definitiva: convençut de que als dotze volums de Fauna es trobaven tots els animals del planeta -una espècie d´Arca de Noé en format llibre-, vaig decidir tirar-li una mà a la humanitat i inventariar per escrit totes les criatures de terra, mar i aire. Totes. Només per aclarir les coses. Per descomptat, i com a mostra de rigor i de la clara vocació internacional del treball, amb el seu nom científic. Res de localismes.

Durant unes quantes setmanes, els llibres passejaren del moble a la taula del menjador -altre tòtem familiar- on el deixeble de Rodríguez de la Fuente prenia bona nota amb la seua lletra menuda i redona dels nou o deu anys, incansablement omplia foli rere foli, sistematitzava el treball amb el mètode incontestable de no tindre cap ordre, millorava i aclaria -en definitiva- l´obra del mestre. Tot entre les mirades creuades i estupefactes de la parentela, que creien assistir a les primeres manifestacions de bogeria de la criatura.

Per a desgràcia de la comunitat científica internacional, no vaig acabar el treball. Supose que dubtós del mètode o directament cansat, quan duia prop de vint pàgines -per les dues cares- vaig prendre la decisió de mostrar aquell work in progress al nostre màxim mentor en matèries culturals, que no era altre que el meu avi.

Una vesprada, després del ritual passeig dels dissabtes, acabàrem en sa casa. Jo portava la magna obra amorosament doblegada a les butxaques del abric. Mentre els meus pares parlaven amb l´àvia i els meus germans es tiraven per terra com de costum, vaig acostar-me a ell, que segurament llegia una novel·la de Marcial Lafuente Estefanía, de les que tenia centenars. Per a mi allò era com entrar a l´Acadèmia de Plató.

Tímidament -la modèstia dels grans és així- eixiren els folis i els hi vaig donar. No vaig fer-li cap explicació ni preliminar. Entre nosaltres s´enteniem. Ell agarrà tota aquella paperassa amb la mà esquerra i començà a llegir. Passava els folis d´una mà a l´altra, sense fer cap gest ni comentari. Semblava impactat. En aquell silenci es podien sentir les campanes de Sant Sebastià i la remor del Botànic, les cotorres creuant entre crits les palmeres buscant amagatalls a l´hora del crepuscle, els sorolls domèstics del pis de dalt o del costat.

Al cap d´uns minuts eterns, comprensiblement esgotat i fart d´aquella absurda reiteració de llatinades en les que no podia reconèixer-se ni un puto gat, va agarrar alé i va dir-me: I tot açó, pa qué aprofita?

Ni el més sensible opositor a notaries al que es carreguen al dècim intent haurà tastat l´amarg sabor de la derrota com jo ho vaig fer en aquell moment. Perque acabava de rebre, acompanyat d´una dosi d´indiferència gens menyspreable, la incomprensió més absoluta de qui per a mi cifrava totes les aspiracions, tots els referents als que certa innocència perduda atorgava qualitats de veneració.

Com tots els mals records que no duen intrínseca l´ombra del trauma, tota aquella història anà esvaint la seua part frustrant per a romandre com un episodi infantil i amable d´un temps en el que encara ballen com en un somni persones, espais i fins i tot atmòsferes i olors que no he perdut ni vull perdre. El meu avi continuà sent una de les persones més importants i volgudes de la meua vida, i més de deu anys després de la seua mort és estrany el dia en que no torne al meu record per una cosa o per altra. I el tire molt en falta.

Afortunadament per al món, tot allò va significar l´abandó instantani d´aquella febra naturalística amb un punt psicòtic. Dels folis aquells no sé que va ser d´ells, però m´agradaria haver-los conservat. Ara podria empaperar el menjador i contar a les visites, aprofitant el seu segur color groguenc i fent el esnob com cal, que són l´obra primerenca de qualsevol zoòleg de prestigi o premi nobel de nom impronunciable. De ben segur un èxit.

SI UNA NOCHE DE INVIERNO...

Está cansado el sol porque es febrero

Vicente Gallego

Las tardes ya se alargan y el frío no logra deshacer cierta sensación de final de recorrido, pero hay una intuición de calidez cuando el invierno lanza sus últimas y gélidas lluvias, sus vientos afilados como abrazos póstumos de quien se sabe ya vencido.

No recuerdo tantos días seguidos padeciendo un frío tan intenso, tanta lluvia, tanta percepción de estar sitiado y sin escapatoria entre la nieve de las montañas y un mar húmedo y gris. Un sitio amplio y llevadero, todo hay que decirlo. Pero el tópico letargo, la necesidad de refugio o la huída de las calles habían sido hasta ahora meras representaciones de temporada, ligeros tributos estacionales que cumplíamos con la seguridad que otorgan los rituales más benévolos.

Los inviernos de la infancia eran una sucesión de ropas pesadas de las que desprenderse en cuanto se proclamaban los mediodías, deseos de lluvia y botas de agua, casas mal acondicionadas por la brevedad del frío, soleados sábados o domingos que permitían la relativamente dura intemperie y a la que el cuerpo joven vencía sin conciencia de hacerlo.

Caluroso vocacional, este año por primera vez he sentido como propia la experiencia del frío que se mete en el cuerpo y renuncia tercamente a salir durante horas, todo aquello tan oído y que creíamos tópicos o frases hechas de los que hasta hace poco llamábamos los mayores. Todo culpa -sin la menor duda de otras causas- de la especial dureza de este invierno.

Entre las aceras mojadas de la vuelta a casa, basta imaginar el calendario para consolarse con una anticipación del tiempo nuevo, de la vida que espera agazapada detrás de tanto frío, de la inminencia de la primavera, la explosión del verano y la vuelta inevitable a estas noches heladas, al invierno lentísimo que invitará otra vez a la nostalgia cálida de los cuerpos y del agua.

Aunque el mejor alivio tangible para la inclemencia es el último disco de Sting, que a vueltas con estos días ha logrado una extraña y adorable obra maestra, llena de frío y nieve y que venturosamente transmite calor y la sombra siempre alargada de Inglaterra.

CABANYAL

El meu primer record del món no és del Cabanyal, però és de molt prop. La casa que la família de mon pare llogava tots els estius allà pels seixanta i primers setanta era una de les que hui ja no existeixen, de les que donaven al carrer d´Eugènia Vinyes i ara són malèfiques ombres de solars esperant acollir adossats més o menys luxosos, més o menys inquietants, sempre anodins. Des de la breu terrassa, el xiquet de quatre o cinc anys que jo era mirava la tornada de dos dels meus tios portant una paella que suponc de marisc i que hauríem encarregat en el restaurant habitual, situat enfront mateix de la casa i part d´una última i colorida frontera davant la mar. Puc inventar o evocar entre boires els pantalons curts que portarien, les ulleres de sol d´un d´ells o dels dos, la camisa -si és que duien camisa- només subjecta per dos o tres botons, els seus rostres o les seues veus estimades i ja perdudes. Però sí recorde perfectament el gest de detenir-se davant la casa, el de mostrar orgullosos la paella als xiquets que des de dalt l´esperàvem amb la fam que la mar dóna a certes edats, els crits cap a l´interior avisant i demanant parar taula, l´esplendor immens i absolut del sol i del cel en els dies de calor. Una emprempta més que perdurable.

Molt prop d´allí començava un barri reticular i equívoc, de carrers estranyament llargs i assolellats, del que jo ignorava tot llevat de certa fama entre temuda i admirada del caràcter dels seus habitants. Molts anys després el pare de ma mare em contaria alguna història dels seus estius de xiquet, quan anava a viure uns dies amb la seua àvia, i nomenava una casa al carrer del Progrés de la que fins i tot recordava el número i que jo desgraciadament he oblidat.

La casa de Blasco, el viver del Llevant, els cuadres de Sorolla, la temptació de la platja i la persistència d´alguns bons records. Poca cosa més. El meu coneixement del Cabanyal era tan tòpic com epidèrmic.

Després, no fa massa temps, arribaren dies estranys i la meua malenconia gustava de passejar i perdre´s per aquells carrers ja coneguts. Un ferit amb bon aspecte cercava crepuscles i cantonades impossibles mentre l´aire de la mar es clavava perpendicular al seu cos donant respir i promeses de felicitat al acabar cada illa de cases. Un nou cos mortal dins d´un altre cos mortal. I les promeses es feren descobriments, sopars o dinars, un amor que obria amb la seua alegria tots els panys, llargues vesprades d´allargats vidres i algun bon amic que, amb el seu incansable entusiasme, va saber transmetre´m l´estima pel barri, la seua gent i la seua història.

Alguna cosa de veritat diu la senyora Barberà quan proclama que el Cabanyal serà un símbol. I a ella tindrem que agrair-lo. Perque més enllà de les brofegades falsament identitàries i que la fan presentar-se com una maulet de pandereta, però en realitat disposada a agenollar-se com de costum al primer toc d´atenció dels senyorets als que venera, la lluita contra l´espoli i per la rehabilitació del Cabanyal ha esdevingut un símbol de respecte i dignitat. Respecte per la història, pel patrimoni, per les persones que pateixen la degradació més que calculada d´un barri al que volen trencar en dos i desvirtuar amb l´únic objectiu de que uns quants amics facen negoci i uns altres amics, poc després, tinguen vistes a la mar des d´uns impersonals i vulgars edificis. Dignitat per a no deixar-se arrasar i per mantindre viva la memòria, el record i la realitat de qui som, per no convertir-se en un país de cambrers venuts al millor postor, per saber i valorar sense complexos el nostre lloc al món, el vell i modest orgull de ser i dir-se valencians.

SÁBADO

Per a Forlati, il·lustre habitant ocasional de la plaça.

Muchas mañanas de sábados, siempre que la víspera no haya sido de trueno, suelo entregarlas a otro vicio bien habitual en mí: mirar muchos libros y comprar algunos. Y en eso llevo un ritual bastante medido: voy siempre andando, sigo un cierto orden en los locales que visito, acabo comprando más bien poco y el final de fiesta lo celebro en la plaza del doctor Collado. Allí acostumbro a trasegar un par de cervezas sólo o en compañía. En cuanto al garito, no fanatizo demasiado: me da igual la terraza del F.C. Barcelona que la del bar fritanguero. Son sólo cervezas y el habitual buen tiempo hermana las mesas amorosamente.

A veces saludo a alguno de los empleados de la óptica de la esquina donde cada cierto tiempo, con comercial entusiasmo, certifican mi imparable miopía y su necesidad de renovación de instrumental. También es frecuente encontrarse a algún conocido, vecino de mesa o paseante circunstancial. Para quedar allí con algún amigo, hay que calcular un poco la disponibilidad (hijos, amoríos en fase inicial-absorbente, posibles resacas inhabilitantes, etc.). Una vez decidido el candidato, suelo llamar hacia la mitad avanzada del periplo libresco, quedando para algo después.

Aquel día llegué antes de lo previsto y decidí dar una vuelta. Encaminándome hacia el Negrito, casi en la calle de la Purísima, entré en una pequeña librería de lance que amontonaba volúmenes columnariamente, en total disuasión clientelar. El librero —un tipo algo tímido pero agradable— se excusó alegando vagamente inventarios nunca acabados y traslados pendientes. Entre otras muchas taras, padezco la de creer que todo aquel comerciante que resulta mínimamente amable debe ser recompensado con una compra. Si a ese claro defecto mío se le añade en la tienda de turno cierta modestia digamos ambiental, la necesidad de dejarme allí algo de dinero resulta ya patéticamente evangélica. Así que ahí estaba yo dejándome el espinazo y los ojos de arriba a abajo de las letradas columnas, buscando con complejo de culpa algún libro que justificase mi más que seguro gasto. Entró algún parroquiano amigo del dueño. Comentaron muy poco discretamente algún chisme del barrio al que presté tanta atención como pude. Para entonces —en eso soy rápido, aunque a veces hay sorpresas— yo había ya descartado la posibilidad de encontrar algo que me interesara realmente: lo bueno era caro y lo malo era muy malo.

De repente se oyó algún grito aislado en el exterior. Luego un silencio. Y en seguida un fragor de mesas y sillas metálicas arrastradas, golpeadas contra el suelo adoquinado. Y más gritos. El librero, el parroquiano y yo salimos a la calle y recorrimos la escasa distancia hasta la plaza. De lo que vimos no hay fotos, pero ocurrió. Una docena de gárgolas de la Lonja se habían desprendido de sus raíces eternas y se arreaban unas a otras con furia antigua haciendo del Collado un circo romano ante un público aterrado. Sus figuras deformes e imposibles se estrellaban una y otra vez contra el suelo haciendo saltar chispas con sus cuerpos de piedra. No parecía haber dos bandos. Eran todas contra todas, en medio de un griterío diabólico. Las dentelladas eran feroces y las que portaban algún instrumento parecían llevar cierta ventaja en la refriega. En la esquina del Lisboa, dos de ellas —cuánto tiempo esperando— fornicaban entre aullidos. Eran la nota de amor entre muchos odios y envidias de siglos.