dimarts, d’octubre 28, 2008

ESTELLESIANA (II)


Després d´aquell colpiment vingueren anys d´oblit i de moltes tonteries. I la vida espentava quasi tot amb tota la força que és pròpia de qui reclama lo seu. Però poc a poc, com un retorn pactat en silenci, arribaren a les mans llibres que parlaven d´aquells versos, hàbits vells i nous, i el descobriment definitiu del Llibre de Meravelles.

No deixa de ser curiòs que un llibre que parla d´un espai i d´una gent vençuda, agenollada, entre el desànim, la fam i la por d´uns anys miserables, estiguera destinat a convertir-se en el millor homenatge literari mai fet a la ciutat de València.

Tinc molt clar que quantitat no sempre és sinònim de qualitat. Tot i això, és prou revelador que les successives edicions del llibre continuen esgotant-se any rere any, i més si estem parlant d´un llibre de versos. Sóc responsable en part d´eixa devastació forestal. No sé quants exemplars hauré regalat al cap dels anys, i tampoc sé quants tindré, ni per on paren.

El problema -l´unic problema- és el de totes les malalties cròniques. Després, es fa molt difícil viure amb certa normalitat i amb eixe delicat verí esta ciutat de tots els amors i de tots els dimonis. Complicat passejar per l´Albereda, assomar-se al riu, disfrutar crepuscles, sentir tramvies reals o imaginaris, cases o cuines o terrasses ocultes, entreveure fosques escales, caminar les nits d´estiu o d´hivern, creuar els ponts, imaginar dies passats, amors i carrers. Sobretot carrers. Perque és eixa conjunció de vivències íntimes i colectives amb la verbalització de noms d´espais, pobles, places i carrers el que dóna cos i sentit a tot. La sensació de reconeiximent com a matèria prima elemental.

Pel carrer de Borrull visqué la teua mare;
era una criatura humil i vivacíssima;
les nits d´estiu eixien a la porta de casa;
s´oïa, lluny, la música d´algún acordió.
Pel carrer de Murillo pujava la foscor.

Puc recordar encara amb certa emoció la primera lectura enlluernadora del poema Cos Mortal, una pura i llarga successió de noms de carrers de la ciutat sense sentit aparent:

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Transits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat (...)

Poques vegades he sentit com aquella -i com cada vegada que el rellig- el sentit perfecte i harmònic entre el títol i el text estricte del poema. Perque és realment la plasmació del cos mortal -el de la ciutat i el nostre- pel que caminem, amem, patim o vivim dia a dia amb més o menys entusiasme o indiferència. I és el cos mortal pel que transitaren els que ens feren possibles, ara només ombres de variats records. I és genialment, definitivament, la unió d´ells i nosaltres en un espai comú i molt volgut que ens ha fet com som.

Els amants, Temps, Un amor, uns carrers, D´un any, Crònica especial, Testament mural... Tot el Llibre de Meravelles és un univers conegut i alhora sempre per descobrir o reconèixer. Impossible no acabar amb tots i amb qualsevol dels seus poemes.


DIES


Carrer de Samaniego, aquell taller d´orfebre
on fores aprenent per ser alguna cosa,
perque calia ser, llavors, alguna cosa,
i fores aprenent en un taller d´orfebre.
Conserves el record com en un cossiol,
és un record humil, com un gerani pàl.lid.
Hi havia unes finestres ventrudes i solemnes
que donaven a un pati; potser fou una casa
-¿qui sap?- senyorial. Aquells vespres llarguíssims
de l´estiu, unes veus que vibraven, anònimes,
eixint de qui sap quina finestra, l´alegria
de l´aigua rebotant en qui sap quines cuines
i arruixant l ´aire espés d´aquell agost horrible.
Et suava la mà agafada al cisell.
Tu tindries, llavors, tretze o catorze anys.
T´agradava la vida, el carrer dels Serrans,
les gents que van i tornen, compren una cistella,
un cavall de cartó, el fil d´empalomar.
Et menjaves el teu entrepà pel carrer,
mentre veies les gents que anaven i tornaven,
allò que més t´agrada, que t´agradava més,
t´agradava la vida com el pa amb oli i sal.
L´església cremada de la Maedéu Grossa,
una parella es perd pel carrer de Roters,
el mercat que hi havia darrere de les torres,
aquella dignitat italiana, em pense,
la vida entre les pedres cultes i nobilíssimes,
les fulles de lletuga espargides per terra,
les taronges, les llimes, una vivacitat,
una olor de cordells, l´olor de saladura.


dijous, d’octubre 23, 2008

PARAÍSO SOÑADO



Recuerdo débilmente la sombra del verano, el sentimiento viejo y perpetuamente renovado cada tarde precisa y preciosa ante cualquier sol que rinde eterno tributo, eterno homenaje al placer de los mortales.

Rumiar sobre tu cuerpo frases insidiosas mientras el descrédito de los ojos nos transporta al alba dorada y fría de un aliento transparente que yace infinitamente en un mar de flores azuladas como el cielo en días de calor y de deseo.

Océanos y mares derramándose en una interminable y vertiginosa catarata de despropósitos vagamente intuidos en un marco iridiscente, palacio descomunal de inacabables estancias forradas de marfil, oro y pedrería. Eso eres tú.

El poderoso perfume de las rosas esparcidas sobre un suelo amarillo y ocre, país solemne y único que habita sobre las aguas en el que el ansia de muerte apenas es un ideal viejo y superado ante el que tú enmudeces con un ruido de fondo que te anuncia que el sueño acaba.


dilluns, d’octubre 20, 2008

LA PLAYA QUE FUE


En algún sitio le leí a Bar Torino alguna referencia a Casa Aquilino, en Natzaret. Por eso el otro día, después de una tranquila noche oyendo caer la lluvia, nos acercamos por allí para almorzar. Bastó preguntar a un paisano y nos dio las indicaciones adecuadas, acabando con cierto tono de modesto orgullo frente a los forasteros: "Son amigos míos".

Sorprendimos al personal comiendo, en ese turno imposible de las doce o doce y media de los que han de dar de comer más tarde. Es un local muy sencillo pero amable, más restaurante modesto para familias del barrio que bar con los clásicos adosados a la barra o el asqueroso sonido de las máquinas de premio. Poco bar en definitiva.

Quería ir por allí por un par de razones. Una era cierto afán de exotismo de la propia ciudad -no sé si me entienden-; otra era ver el espacio de la playa que ya no existe. Recuerdo que Bar Torino contaba con nostalgia que allí fue donde su madre le enseñó a nadar, convirtiéndose en uno de esos escenarios que sólo perviven en la memoria. Mientras le leía eso, me vino a la cabeza algo que me contó mi abuelo.

Cuando llegaba el verano, para la chiquillería de Russafa parece que era todo un ritual enfilar el desaparecido Camí de les Moreres hasta llegar a la playa de Natzaret para bañarse. Por lo visto, durante un tiempo más o menos breve se acumularon algunas muertes de niños ahogados en aquella playa, y las madres, para evitar que fueran a nadar, les cosían a sus hijos el botón más alto de la camisa de modo que no pudieran quitárselo y así no meterse en el agua. Como manda la vida, aquéllos no sé cómo pero se las ingeniaban para burlar el obstáculo, bañarse, y regresar a casa sin rastro que revelase el engaño. Mi abuelo contaba que una de esas veces algún descuido delató la acción prohibida, y se acordaba de su madre que entre sollozos, besos y lágrimas le recriminaba una desobediencia que no era más que su terror a perderlo, algo que quizás mi abuelo sólo entendió muchos años después, y que dejaba un brillo de aguas en sus ojos azules mientras me lo contaba.

El otro día hacía una mañana húmeda y con el cielo cerrado. Después de almorzar, recorrimos entre charcos la calle Castell de Pop hasta su final mutilado. Unas grúas inmensas a las que la bruma del día daba una cualidad algo fantasmagórica marcan a lo lejos el espacio de la playa que ya no existe. Hay jardines solitarios y alguna fábrica olvidada o saqueada que acentúan la sensación de abandono, y las palmeras sorprenden por su número. Me trajeron la habitual melancolía. Hay algunas casas que enfocan al espacio vedado, unas vistas a la nada en la que han convertido todo aquello, y los gatos son los dueños de aquel tranquilo reino. Cuando volvíamos hacia el coche, me fijé en una de las palmeras. La más alta, la más vieja. Quise pensar que, en días perdidos de verano, esa palmera vio al niño que fue mi abuelo y a sus amigos corriendo desafiantes y felices hacia la playa.

dijous, d’octubre 09, 2008

NOU D´OCTUBRE: GOTA FREDA I CAVALCADA


Des de que tinc memòria a València es produeix un fenòmen físic que singularitza la ciutat dins del món conegut. Bé, realment no només a València. Es dona també dins de la comarca de l´Horta. A tot tirar, podem allargar l´àmbit de la inusual excepció a les lleis universals fins a Sagunt pel nord i allà per Cullera cap al sud. Consisteix l´impresionant fenòmen en que l´aigua, la necessària i elemental aigua, en els dominis esmentats, o està calenta, o està gelà. I no tenim més que parlar. O el que és el mateix: mai pot estar freda.

Perque si l´aigua està freda, i ho dius, pots fer pensar a segons quins interlocutors que eixa aigua (freda) sorgeix directament del Montseny o de qui sap quines pirenaiques i sospitosíssimes muntanyes. És el que em diguerem a mi farà uns anys:

- Això és català. Es diu gelà.

Per això esta vesprada, quan estava amb la meua filla mirant la cavalcada històrica (res de l´altre món, però bona iniciativa) envoltat per un grup -diguem- pintoresc, m´ha sorprés gratament observar cóm entre els comentaris variats que he tingut que patir alguns feien referència a la "gota freda", bé que amb un cert to irònic (el que podien donar-li, que no era massa). Alguna cosa bona haurà fet Canal Nou, he pensat ingenuament.

Poc després, la meua filla -cinc anys- s´ha allunyat un poc del nostre puesto inicial, i per fer-la tornar, pràcticament he cridat:

- ¡Laia!

I no han tardat ni dos segons:

- ¿Laia? ¿Laia? ¿Què sou, catalans? ¿Què feu ací? ¡Torneu-vos a Catalunya!

Hem acabat de vore la cavalcada. Hem aguantat la pluja (amb aigua quasi freda, per cert). Hem agafat l´autobús i hem tornat a casa. A una casa de valencians farts d´esta puta gentola.

dimarts, d’octubre 07, 2008

CARRER TÚRIA



-Vull que esta casa que t´agrada tant siga per a tú.

Molt a sovint som presoners de les paraules. Les que acabe de transcriure em foren dirigides, no farà massa anys, i es capgiraren com un destí irrenunciable. Potser absurdament irrenunciable.

El cas és que el moment tan temut va arribar -no creguen que estic parlant de gratuïtes herències- i vaig tindre que prendre una decisió. Ja no es tractava d´anar i deixar llibres, o fumar un parell de despreocupats cigarrets mirant sense cansament per les enormes finestres, o jugar a imaginar milionàries i genials reformes, tot això aprofitant una espècie de limb legal en el que estigué el pis durant alguns anys. Ara anava de veres. O em feia amb ell o ja no tornaria allí mai més. Però la meua voluntat era tan forta que vaig falsificar nòmines i rendes, al temps que declamava solemnes però dubtoses declaracions de solvència, tranquil.litzava més que raonables temors familiars i feia públics i privats compromisos de pagament que mai he trencat, tot siga dit. En resum: una subprime de llibre, però amb bon final per al banc, almenys de moment.

Després vingueren circumstàncies personals que no venen al cas, una nit amarga que em deixà clar que aquell no era el millor moment per als somnis i una promesa amb mi mateix d´aplaçament dels variats intents de la felicitat.

Vé tot açó perque he llogat el pis. No sé per quants mesos o anys deixaré de vore el Botànic des de les seues privilegiades finestres. Espere que siguen els suficients per a recuperar-me d´algunes coses, i reprende-les de nou amb més ànims que en temps passats. El pitjor de tot ha estat buidar definitivament el pis. Ma mare -que naixqué allí- tingué una mala vesprada. De cada calaix, de cada armari, sorgien els records de tota una vida, traduint-se en llàgrimes calmades i dolçes. Del trasllat dels llibres -un malsomni de caixes i borses que pesaven com el plom- més que llàgrimes vaig expulsar les habituals i relaxants blasfèmies, tan volgudes per mi.

Quatre jòvens que em donaren molt bona impressió -i que esperem que continue- ocuparan la cuina on jo parlava amb la meua àvia, mentre ella feia el dinar, aquells dimecres de facultat, o el llarg corredor on un xiquet que era jo assajava com donar un pas darrere d´altre en aquella immensitat, o el menjador on vaig passar hores i hores de conversa amb el meu avi, o les habitacions on vaig imaginar assolellats dissabtes plens de coses per fer i envoltat per una immensa biblioteca, o l´espai perdut dels sorollosos dinars de Nadal, tot amb la remor quasi exòtica del Botànic i les campanes de Sant Sebastià com un ritual que marcava les diferents hores de la llum. I tants i tants records de passat i de futur. Tot arribarà al seu temps.

Valga també esta entrada com a disculpa als benvolguts Cretins, als qui vaig oferir una sessió de vesprada -que de segur hauria arribat a la nit amb els licors habituals- amb les millors vistes de València com a teló de fons. Però la necessitat obliga. Ara només ens queden les fotografies i, per la meua banda, una moderada confiança en el destí. Tot arribarà al seu temps.

-Sí, iaio, jo tinc que comprar i viure en esta casa.



dimarts, de setembre 30, 2008

TRABAJOS DE PENITENCIA


Mitificamos la oscuridad y de ella aprendimos muchas cosas. Pero a veces la noche juega malas pasadas. Palabras equivocadas, gestos indeseados, euforias excesivas. El difícil aprendizaje de la madurez del que hablaba el otro día un amigo, sobretodo en su arriesgada pero inevitable combinación con hábitos adolescentes. Poca capacidad, al final, para valorar lo que tienes. Y una facilidad realmente decepcionante y todavía sorprendente para acabar haciendo aquello que en cualquier otro condenarías. Quizá fue la lluvia. Bueno, realmente he de convencerme de que la culpa la tuvo la lluvia. Y la lluvia mansa y constante siempre acaba llevándome los mismos versos a la cabeza. Versos que robo, que no son míos, pero que ahora los hago míos, sólo para hacerte una petición tramposa de perdón -tramposa porque ya me lo diste-, un fervoroso, rendido, público y secreto homenaje, después de un tiempo largo y muy duro, a ti, la mejor novedad de mi vida.

Es todo lo que queda,
dirigirse,
por las ramblas del tiempo transcurrido,
hacia la periferia de esta turbia ciudad,
bañada en charcos,
donde sólo el refugio de los toldos
ayuda a combatir el aguacero,
donde nadie me habla,
ni comparte
las caras interiores de tus muslos,
mi enferma inclinación a visitarlos.

diumenge, de setembre 28, 2008

EL GRAN PAUL


Ayer a última hora de la tarde me llamó mi hermano.

- Oye, ¿tú no tendrás mi DVD de El Buscavidas? Es que quería verla esta noche para hacerle un homenaje al gran Paul y no lo encuentro.

Así me enteré de la muerte de Paul Newman. Leí con tristeza no hará más de un mes que había abandonado el hospital para acabar entre los suyos, desahuciado ya por los médicos. A pesar de eso, saber que ya no estaba me ha dejado cierta sensación de orfandad que se repite a mi alrededor demasiado a menudo últimamente, y la seguridad de que el mundo es hoy peor porque falta uno de los grandes.

Iba a escribir alguna cosa más de él, pero esta mañana, al leer en El País -perdonadme, apestosos y falsos liberales- la necrológica del gran Carlos Boyero, he comprendido que cualquier cosa que yo hiciese no expresaría mejor lo que siento que transcribir ese artículo.

Decían los griegos antiguos que mueren jóvenes los elegidos de los dioses. A veces también, unos cuantos elegidos, mueren viejos.




La eterna seducción
CARLOS BOYERO

Ha sido elegante y discreto hasta para morirse. No puede ser de otra forma cuando esa actitud vital no responde a una careta estratégica sino a la autenticidad. Hace unos meses comunicó que se lo llevaba la muerte, que la esperaría en su casa rodeado de las personas que amaba, que no le dieran la brasa ni montaran productivos circos con su agonía, que le dejaran irse tranquilo al otro barrio. Algo muy consecuente en alguien que jamás montó numeritos ni practicó el exhibicionismo, aficiones lamentablemente repetidas en el universo de esos seres con una luz y un talento especial que han alcanzado el estrellato. Y yo sentí ante la despedida de ese desconocido que algo se me rompía por dentro, que era como si la palmara alguien cercano por el que sientes tanto respeto como admiración, un ser que te ha regalado muchas e impagables sensaciones en el curso del tiempo.

Desde la primera vez que le iluminó una cámara, este tipo escandalosamente guapo estaba destinado al amor incondicional y eterno de ésta. También a que ella contagiara esa fascinación a los espectadores de cualquier parte con un mínimo sentido del gusto. Del Newman joven es incuestionable su hermosura pero también la tendencia a la sobreactuación, a los tics que deja impresos el pretencioso, narcisista, psicológico y retorcido Método. Ello no impidió que cuando tenía 30 esplendorosos años, bajo la mirada lúcida y sobrecogedora de Robert Rossen creara al inmortal Eddie Felson en esa reflexión genial y estremecedora sobre el triunfo y el fracaso, artistas y explotadores, pecado y redención, soledad y desesperación, miedo y desafío, titulada El buscavidas. Pero cuando este hombre llega a la conclusión de que ya sabe cómo expresar lo máximo con lo mínimo, cuando le sale alguna arruga en el rostro y en el alma (debe de ser complicado sobrevivir emocionalmente al suicidio de un hijo), sus interpretaciones de cualquier tipo de personaje alcanzan una hondura, una precisión, un magnetismo y una verdad incomparables. En comedia y en drama, dando vida a personajes cotidianos o excepcionales. Cualquiera de sus interpretaciones constituye un espectáculo, algo que siempre te va a compensar independientemente de la calidad del producto final. Junto al grandioso pero a veces muy pasado Brando, ver y oír a Newman representa la plenitud de la hipnosis, la imposibilidad de desconectar ante una presencia y una personalidad majestuosas. Te enamora cuando ríe, cuando sufre, cuando se gusta, cuando anda perdido, cuando es fuerte, cuando está desvalido, cuando tiene miedo, cuando es el más chulo, cuando bromea, cuando se pone serio. Sus registros son muy amplios. Hará que te creas a sus personajes aunque nunca puedas olvidar que esos hombres siempre son Paul Newman. O sea, seducción en estado puro. De joven y de viejo, intemporal, con efecto perdurable para los espectadores del próximo siglo. Jamás fue una moda o un lujoso producto de marketing. Newman era más que un actor; constituía un género. No tiene reemplazo. Se ha ido el más grande.