LES OMBRES RECOBRADES

En nits com esta el cel s´obria sòlid com una pinya i la calor traspassava els pocs núvols que s´arriscaven a fer acte de presència, els espremia, els eixugava fins que es condensaven en una rosada perfecta que nosaltres rebíem com una banderola d´eixida.

Sonaven músiques des dels auriculars després de la piscina i el canvi de roba, estrenàvem colònies, desodorants, ànsies brutals de sexe i diversió, i a casa miràvem de reüll i amb certa arrogància, despreciàvem uns hàbits de vespra de festa que allí mantenien, de tranquils sopars o de televisió adormiscadora que ens semblaven estratosfèrics, propis d´un temps que no era el nostre o que venturosament mai arribaria.

Als carrers flanquejats per baladres i voreres rebentades per les arrels dels pins , tot semblava girar al voltant de la moto, de les seues marques, disseny, cilindrada, dels seus tubs trucats, del seus recanvis. S´intercanviaven adreces de tallers on manipulaven els motors amb el mateix secretisme que es donaven precises indicacions dels bars i dels concrets racons dels bars on es despatxava matèria sensible.

En nits com esta els grills emmudien momentàniament al pas de les hordes motoritzades. Com centaures incansables recorríem el Vedat, Torrent, mitja comarca. De tant en tant arribàvem fins a la platja on fèiem un bany de matinada. Molts baixaven a València. Jo sempre preferia el recorregut local, una espècie de circuit suïcida que alternava la carretera antiga de les curves amb la part més baixa de Santa Apol·lònia. Com estacions penitencials, cada bar obligaba a una parada, cada parada imponia una libació col·lectiva, un ritual adolescent ple de sentit dins del destrellat general i la bellesa fosca i perfumada de la nit d´estiu.

Al bar clavat al bell mig de la Colònia Blanca solíem assolir el nivell alcohòlic desitjat, superb. El cos responia com una màquina perfectament engreixada. Els gin-tònics es servien en pitxers de litre, i pocs el compartien. De fons sonaven The Smiths omplint fins al sostre els vapors que ja volaven i presagiant o marcant dècades d´anglofília. En eixir, al cel es sentia un batre estrany i fugitiu, un vent lleuger i curt anava i venia en mil direccions, un estrèpit d´ales sorpreses en el seu vol tutelar damunt nostre tornaven a la seua posició acabat el descans, com cavalls inquiets repentinament calmats. Ombres fugisseres a les que mai agrairem com cal la seua improbable i protectora presència.

En nits com esta algú vingué a dir-me en mig d´aquell aquelarre que el meu germà i dos amics havien tingut un accident amb les motos camí de Picanya, mentre renovaven una nit més un ritual de grup consistent en el dubtòs costum de furtar d´un camp panotxes de dacsa, torrar-les i menjar-se-les allí mateix, afegint a la nit plena de riscos la possibilitat de tindre gresca amb l´amo del dacsar o de provocar, donat l´estat dels oficiants, un incendi forestal o com a mínim hortolà.

No recorde ben bé els fets que vingueren després. La meua memòria manté el record de certa tranquil·litat propiciada per notícies que garantien l´ escassa rellevància de les ferides, el jardí de casa humit en la matinada mentre esperàvem, la tornada dels combatents i les seues desventrades màquines, el rostre desencaixat dels meus pares en la nit, el patiment que en aquell moment no vaig valorar, ple d´ignorància i creient en la immortalitat com només un jove pot creure.

Ja a la habitació d´una casa plena de llums enceses a les sis del matí, mentre em despullava entre breus rialles fruit de la tensió alliberada i de les ingestes de la nit, el meu avi aparegué per la porta també amb mig somriure i amb aquella inoblidable camiseta imperi, el cabells esturufats i el dit índex plantat, admonitori, vicentí:

- Tu te rius, però ara podíem estar de cos present.

Mentre em gitava i em contenia de nou les rialles vaig sentir com en retirada un batre d´ales, unes ombres fugisseres prop de les flors de la buganvília, una imminència de descans rotund que em desfeia sobre el llit i en el qual volia perdre´m. La nit acabava.

CARRER TÚRIA ANY ZERO

Agost és un mes lligat tradicionalment a les vacances o a certa despreocupació, al trencament dels hàbits o a l´excés més gloriós o més lamentable, tot i tenir ben present -o precisament per això- el seu caràcter de miratge temporal, amb data de termini i caducitat més que segura.

Enguany l´agost ha estat estrany, dur i resolutiu. Una sèrie de coincidències provocaren la necessitat de prendre decisions que no em resultaven fàcils. Mentre cercàvem lloguer per a encetar una vida junts, el pis del carrer Túria que fa anys vaig comprar amb l´obstinació de les trampes sentimentals i situant-me econòmicament en l´avantsala del desastre, es va buidar dels seus inquilins d´un dia per a un altre liquidant la breu resistència a la desfeta financera.

Si a un pis de quasi setanta anys i estat de conservació dubtós se li afig el pas de les hordes d´Atila durant dos anys el resultat normalment és el previst. I això va ser el que em vaig trobar mentre em queia l´ànima als peus i calculava tot el que tindria que fer per a oferir el lloguer amb un mínim de dignitat i a un preu que em permetera continuar resistint els embats infalibles de la hipoteca.

Gent que em vol m´ajudà a traure merda a cabassos, a tirar tot tipus d´objectes inversemblants o ben corrents com somiers, sofàs plens de porqueria o matalassos on clavar-se era tota una aventura fitosanitària. Una vesprada, mentre amb el meu germà tractàvem de pintar de blanc una paret d´un blau que era la mare de tots els blaus, mirant la casa ja buida, el cigarret aquell del descans tingué un efecte magdalènicament proustià. De sobte vaig deixar de veure aquella casa com la preocupació del últims anys, com la causa de tants maldecaps. Vaig recuperar com una il·luminació la obstinació feliç i lleugera que em portà a comprar el pis contra tot consell, la il·lusió inexplicablement oblidada de viure allí, i tornaren els records i l´ànim de certa innocència perduda no sé on però no fa molt. Els olors i la presència benèfica dels meus avis s´escampava per la casa on tantes hores havia passat literalment encantat i imaginant el meu futur d´adult en una vida que a certes edats es deu desitjar perfecta. Vaig tenir la revelació de l´evidència, que de tant en tant s´amaga davall d´absurdes necessitats o suposades obligacions. I vaig decidir recuperar el destí de viure definitivament a l´únic lloc on l´havia desitjat.

I la meua dolça companyia estigué a l´altura esperada afrontant amb la seua habitual determinació cert horitzó de dificultats econòmiques que podria arribar, inventant espais, i mobles, i solucions, treballant sense treva ni descans en plena canícula, treballant més que jo, perdent un estiu de platjes i de nits i de dormir sense despertador però creant somnis de vigília, que són els que realment funcionen. Quan passen els anys, l´estiu estrany i dur que ara acaba ens quedarà més endins que la bromera perduda de les ones que no hem tingut i que ens esperen.

A més de tot això, i amb l´oberta i indisimulada intenció d´inocular el virus en Laia, anàrem al Trofeu Taronja i presentació del València CF. Sóc ben poc habitual de Mestalla (no suporte certs individus), però mantinc molt bon record de quan, sempre en aquells estius de la infantesa, baixava amb el meu tio Enrique des d´El Vedat a l´estadi per aquell torneig i la verdor fosforecent de la gespa em causava el mateix impacte i fascinació any rere any.

Portàrem entrepans fets a casa, compràrem pipes i begudes i Torró de Viena, i Laia va aguantar estupendament el mini concert dels Bajoqueta Rock, la presentació i el partit sencer. Els dos gols del València van ser en la segona part, davant dels nostres seients: inoculació complida. Ella preguntava coses sense parar i jo li explicava que allí, en aquell estadi on ara érem nosaltres, ja anava el pare del pare de son pare i totes estes coses que m´agraden tant com un pis del carrer Túria que té l´ombra i l´esplendor del Botànic a les finestres i fa olor a pintura nova i a una vida il·lusionant sempre per encetar.

CORFÚ

Saturats, ebris d´Itàlia, esperàvem al port de Brindisi el ferry que havia de dur-nos a Corfú. Després de dues llargues setmanes alternant trens i ciutats, certa fatiga agraïa la visió definitiva de l´aigua, els vaixells, l´horitzó perdut i blau que acabava en Grècia.

Ens va sorprendre el tamany del port, la immensa activitat comercial de la que res volíem saber, la ciutat tan anodina i de la que jo només recordava que havia estat el lloc on va morir Virgili, alguna menció d´algun llibre on s´evocaven romanes legions embarcant-se amb certa èpica o fins i tot certa glòria cap a guerres de l´Orient o d´Àfrica.

A la terminal cercàvem un racó tranquil on poder dormir o llegir a l´espera de l´avís al que correríem amb la por de la pèrdua. Però l´enorme ramat jovenil del que formàvem part i que ens envoltava feia impossible la distracció. Bastava fer com que llegies o dormies i fixar-se discretament (i esperar que s´alçaren) en les cames llarguíssimes i nues d´alguna deesa amb denominació d´origen danesa o alemanya, tan inaccesible com perduda i ara recobrada amb la mateixa fulgor antiga d´aquells dies.

Poques hores després, ja al ferry i mirant la mar d´estiu, plens de sol i envoltats de dofins i mentre la ciutat era una boira que s´esvania i esborrava Itàlia, vaig comprovar l´absoluta veritat d´aquella frase de Lawrence Durrell que tant m´agradava i que encara ho fa: Somewhere beetwen Calabria and Corfu the blue really begins. I la intensitat d´aquell blau passava pàgina i feia que al lloc de la meua imaginació on durant molts dies havien regnat Médicis i Borgies, catedrals i ponts, romes i venècies, s´omplira ara de la intuïció de dies increiblement més feliços, ombres d´Homer, Ìtaques o partenons, una mitologia perfecta i una realitat física i una alegria que feia encara més senzill el fet de viure, tot dins d´un blau immens i etern.

Hores després, al port ens van assaltar els ja coneguts caçadors de clients que a Itàlia inundaven les estacions com un ritual més dels negocis d´hostaleria. Un tal Spyros ens assenyalava sobre un foli que reproduia un mapa de l´illa la proximitat de les seues habitacions als llocs d´interés: "Beautiful beaches", deia, i feia un cercle amb un bolígraf damunt d´uns quants indrets; "Night life", i tornava a fer el mateix al doble aproximat de llocs. Nosaltres calibràvem com podíem la bondat o no de l´oferta, discutíem preus i dies d´estada, i tot era divertit i nou alhora. Al seu destartalat cotxe i amb risc continu de mort recorríem l´illa poc després mentre la mar apareixia i desapareixia entre muntanyes. Jo cercava el perfil impossible d´Albània (estàvem a l´altra banda de l´illa) i alguna de les cases dels Durrell perdudes entre els arbres i els anys.

Al dia seguent vam llogar un parell d´scooters (també negoci d´Spyros, of course) a les que deixàrem sense alé en els quatre dies que allí estiguèrem. Ni les beautiful beaches ni la night life van ser les activitats principals. Recuperàrem forçes de tantes jornades esgotadores, oblidant les andanes de les estacions amb la llibertat de les motocicletes. Descobríem platges lliures de turistes, perdudes al final de bancals d´oliveres on un baret mínim ens donava tot quant podíem desitjar, entre la fragor antiga i inoblidable de les xixarres. Per les vesprades gaudíem de la vida provinciana de la capital entre passejos, gelats i edificis que mostraven l´emprenta de Venècia i un ambient d´un temps més antic que els vint anys que gloriosament teníem.

Jo vaig recuperar una atmosfera d´infantesa i d´estiu, d´una terra encara no devastada, plena de camins sense asfaltar i d´insectes que per a mi no eren més que una meravellosa explosió de vida que a casa meua es perdia amb rapidesa. Les nits estaven perfumades de baladre i de grills incansables, els dies plens de felicitat com si anàrem a viure així per a sempre. I encara ens quedaven Atenes i Salònica fins arribar a Istanbul.

Poc abans de dormir, i provinent de les habitacions dels nostres sorollosos conveïns italians (amb els que compartírem algun botellot avant la lettre), entre d´altres sempre sonava una cançó nefasta -Rhythm is a dancer- que, tot i el seu horror, anirà sempre lligada en la meua memòria a aquells dies prodigiosos, i que quan accidentalment sona ara al moure el dial de la ràdio, em transporta amb una estranya i molt agraïda fidelitat a tots aquells moments.

No vaig trobar cap de les cases que els Durrell habitaren en els seus anys a l´illa, o les platges on va banyar-se Henry Miller fugit de París i de la guerra, convidat per Lawrence. Però vaig eixir d´allí -al alba del color de les taronjes i en un taxi que ens va dur al port- amb la forta sensació dels deures complits, de les mitologies respectades i dels tributs fets a la felicitat que les edats ens encomanen.

MERCAT

Mentre treballe anant d´ací a allà busque la calor que desitje i que no acaba d´arribar. El carrer d´En Joan d´Àustria és d´una vulgaritat colpidora. Les rajoles del terra són pretencioses al temps que anodines, i les botigues es repeteixen a si mateixes sense més treva que els bars on la marca de la casa és fer les coses sempre ràpides.

Més avant, els autobusos canten la marxa triomfal i embruten els trajes dels que han baixat a trencar per vint minuts l´espant del dilluns o del dimecres davant d´un café. La plaça de l´Ajuntament manté la dignitat segons on mires. Cap al mercat, alguns paisans et recorden que vius en un poble hortolà vingut a més i el perfil de la Llonja dóna el contrapunt culte i nobilíssim d´algun somni perdut.

Jo porte a la cartera la paperassa habitual dels advocats, la màgia dels papers que degudament omplits, presentats als llocs adequats i respectant determinats terminis, et permeten guanyar-te la vida raonablement. Ignorant tot això, el carrer de les Carabasses es un passadís més o menys recte que conserva encara la frescor de la matinada i on alguns bars porten ja quatre o cinc hores omplint de conyac o cassalla els ànims dels que tenen que treballar.

La vorera de l´esquerra de Baró de Càrcer sempre em recorda alguns carrers de la meua benvolguda Atenes, una barreja d´antiguitat recent i comerços d´un altre món o fora del temps, l´ambient sempre malaltís dels negocis de les màquines de premi, un centre de la ciutat que es nega a domesticar-se. A la vorera d´enfront, el barri dels Velluters es deixa acaronar pel sol en les poques hores de respetabilitat que li permet la fauna habitual.

A la part fosca del carrer d´Escolano, el Pub Diana ofereix carn infame a preus de rebaixa i per la porta rumia les seues dèries un perillós ramat amb el que tindre un problema és qüestió de dos minuts. Són les dotze del migdia i torne al despatx. L´ombra del mercat és allargada.

LLIRI ENTRE CARDS

Eixíem pegant moderats crits d´eufòria i frustració a parts iguals. Tots els desitjos, totes les esperançes es diluïen quan la nit acabava. La brutícia acumulada sobre les voreres era el reflex de moltes coses. La setmana estava liquidada i només quedava el lleuger martiri de la ressaca i l´horitzó llunyà del divendres. I també la salut de ferro dels vint i pocs anys, els pastissos del diumenge, uns avis que aplegaven a casa a mitjan matí contents i mudats i no entenien la barba sense afaitar, ni la poca gana de dinar, ni la malenconia brutal de la vesprada.

Havíem arribat al Carme després d´haver fet el bateig d´alcohol durant algunes temporades a Cánovas i un doctorat cum laude a Xúquer en uns anys memorables. Per a mi el barri era un passat recent però ja mitològic, carrers per descobrir, ombres perdudes dels meus, benvolgudes reminiscències potser massa literàries, una fragmentació que s´ajuntava a poc a poc, un retrobament improvisat i esperat alhora.

Al final del carrer Pintor Fillol els camells ens oferien amb gestos absurds o gairebé còmics la seua inapreciada mercaderia, i l´església de la santa Creu donava el seu perfil napolità a la lluna mentre dos fills de puta embrutaven el monument a Benlliure i jo em fixava tant com em permetia la borratxera en un carrer ple d´acàcies que acabava en el riu.

Tornàvem buscant més locals que desafiaren els horaris, i a la plaça de l´Arbre cercava inútilment la casa on naixqué el pare de mon pare, desitjava algún cos que dur-me a la intimitat primària del cotxe, algún ànima a la que vampiritzar amb les habituals dosis de malditisme barat. Pecats de joventut per als que ara tinc la màxima indulgència.

Quasi sempre, en passar pel carrer de Dalt, imaginava a mon pare en matins refulgents mentre repartia la correspondència del banc per aquell barri i en bicicleta als seus quinze anys. A La Marxa, cap a les cinc, tot començava a acabar-se quan sonava Lou Reed i s´encenien els llums mostrant rostres anestesiats i pregàries més o menys ateses. Eixíem pegant moderats crits d´eufòria i frustració a parts iguals.

ELOGIO DE SEVILLA

...la más bella y populosa ciudad, un infierno soñado.

Lope de Vega

A pesar de ti y de tanto como me habías contado, llegué algo temeroso, vencido por el tópico: el peor estereotipo andaluz, cierta lejanía sentimental por necesidad de salvación buscada, un exceso folklórico mal aplicado, de tabla rasa, con el que nos hicieron comulgar en una importación falsa, de un éxito incontestable.

Aunque en realidad todo se diluyó antes de llegar. Frente a las ideas preconcebidas nada como las realidades. Frente al supuesto árido páramo, un invierno ferozmente lluvioso había dejado los últimos cien kilómetros como verdeantes y suaves colinas a las que el sol último de la tarde prestaba un aire de ensueño, cansados ya de las horas de viaje.

En la noche, recién llegado, algunas avenidas de la ciudad me trajeron recuerdos imposibles de algún enclave colonial que en realidad no conozco. Imágenes de Cádiz o de La Habana, barroco exultante y antiguo, el omnipresente albero singularizando las fachadas. Pero el eco caribeño lo disolvían los nazarenos plantados en los semáforos, la alegría contenida de la madrugá, las tabernas tapizadas de fotos de vírgenes, el sabor algo acre de las primeras manzanillas.

Al día siguiente, para entender casi todo bastó bajar del coche entre el aire y las aceras inundadas de azahar en una calle de aquel barrio de Heliópolis del que tanto me habías hablado. Te imaginaba transplantada, niña de ocho años con tus recuerdos tan vivos de la calle Viciana o de Mossén Milà, cuando no sabías que ibas a encontrarte con el que sería para siempre tu colegio, o con las que se convertirían con obstinada fidelidad en tus amigas. O con la casa aquella que me gustó tanto como sus habitantes, y el olor del incienso que humeaba junto a la entrada como una muestra de piedad antigua, y simpatías al primer golpe, y más olores nuevos y viejos que me facilitaron una cercanía que deseaba y que llegó sola.

En la tarde al sol, no pude evitar compararme, comparar tu infancia y la mía, mi colegio entre asfalto o un continuo rumor de autobuses y el tuyo entre aquellas calles tranquilas, delicadas y amables, pobladas de naranjos. Supe que era un lugar en el que podría vivir siempre. Un olvido perfecto de la ciudad que no quieres olvidar. Y entendí muchas cosas. La fidelidad a toda aquella parte de tu gente, la mítica de la última infancia y la adolescencia entre árboles, el bar de los bocadillos, la plaza del Avelino, los cielos que perdiste, un apego azaroso que deviene irrenunciable, terco, definitivo.

Al límite del barrio de Santa Cruz encontramos la calle del Aire, la sombra eterna de Luis Cernuda en la ciudad que tanto detestó y a la que tanto añoró durante muchos años de plomo, en otro mundo. Fue fácil imaginar la gloria incomprendida del poeta en aquella calle estrecha, y se adivinaban interiores donde el frescor de los azulejos en la umbría aliviaría las espaldas como un bálsamo turbio en las horas más duras del verano.

El Guadalquivir espejeando la ciudad, el puerto inverosímil, los jardines de Murillo, las palmeras como referentes o guías, tu calle Betis, la impresionante catedral y su torre como bastante más que un reclamo turístico, los pasos que pudimos ver desde aquel balcón, al alcance de la mano, toda una imaginería del dolor que en realidad no se cree nadie porque todo es demasiado hermoso, demasiado evidente, todo es parte de un juego que escenifica y proclama la primavera y las horas largas que anuncian el verano.

Todo se presta al halago fácil, al tópico cursi, almibarado. Pero todo es verdad. Son verdad las plazas en las que como un asalto te inunda el olor del azahar, es verdad el festín de los bares o las tabernas. Son verdad los señoritos de mierda peinados como estampas de otro tiempo, los capillitas, las calles adorables intuídas anticipadamente, la medida humana de la ciudad, los toros, la belleza en la noche. Es verdad Triana y el puente de Triana. Y fueron verdad los barcos de América remontando el río, el sueño del oro, los siglos perdidos, una gloria que no es la mía pero que incorporo, enfermo de historias que cuentan los libros o que tú me cuentas, enfermo de ti, obstinada, feliz, irrenunciablemente.

GRAN RESSACA FALLERA

Tota la vida gaudint de les falles des de fora, i la il·lusió acomplida de la meua filla havia d´evidenciar velles sospites indesitjades. Tampoc la sort, en forma de causes remotes o directes -amigues, barri, col·legi: amigues de la meua filla del mateix barri i col·legi- ha estat massa favorable. I no per la seua pura i meravellosa existència en amistat, que és i espere que continue sent per molts anys font d´alegria i diversió, companyia sempre necessària i inoblidable en l´aventura de créixer. Però el mimetisme aplicat sense restriccions té perilloses consecuències, almenys per a alguns pares. Sobretot si pel capritx de la xiqueta acaba -ella i tu com acompanyant quasi permanent- caiguent en una falla d´un dels barris més acomodats de la ciutat.

Crida l´atenció en primer lloc l´absoluta indiferència cap a la falla en si mateixa. Vull pensar que la certa distància que la separava de la carpa -tancat sancta sanctorum d´eixos quatre dies- pot justificar la sensació total d´inexistència que l´envoltava, tot i que estic parlant d´uns trenta metres a tot tirar. Però d´una manera gairebé física es podia sentir la seua invisibilitat. Era el millor exemple de pura i dura excusa -a nivell platònic- que ara mateix puc triar. Un desagraït abandó cap a l´origen i explicació de tot allò. Una presència deliberadament oblidada.

La multiactivitat programada, particularment cap als xiquets, resulta excesiva i un punt -molt llarguet el punt- forçada. Fa l´efecte d´intentar evitar de qualsevol manera que algú puga retraure-li a qui mana la inactivitat, pecat intolerable i d´escassa comprensió de cert món faller. En quant a les activitats en si, i tret dels rituals i clàssics berenars o sopars, podrien servir igual per a una falla que per a un centre d´oci per a xiquets de Shangai o de Nàpols.

L´educació sentimental que es desprèn de tot això és universalista, lúdica i cosmopolita, i seria perfecta -en un món perfecte- si no anara dirigida cap a gent que es farà gran assistint com primers actors a la devastació cívica i històrica del seu país. Perque la desvalencianització que tot això comporta és desoladora i total. Són molts els exemples que fan del destructor tòpic bandera, i es cultiven les banalitats amb una delirant pretensió d´essència, amb els resultats que les tonteries solen donar: només cal donar una ullada a la realitat política valenciana. És particularment ridícul el costum d´agarrar entre quatre fallers una taula i plantar-la al mig del carrer per a jugar al dòmino o -els més autèntics- al truc. No pel fet en si, que pot ser i és perfectament normal, sinó per l´aire que alguns es donen d´estar-te dient: açó és lo genuinament valencià, i tu no ho fas. Evidentment tampoc es tractaria de convertir els casals en centres d´adoctrinament on cada vesprada fallera, cap a les cinc, es llegiren entre dormides massives d´infants poemes d´exaltació de la terra o cants de glòries passades o futures. Però entre la impersonalitat amb tocs epidèrmics de patrioterisme barat i el fanatisme mesiànic dels pitjors nacionalismes deuria existir un raonable coneixement de la realitat, i una voluntat de recuperar terreny aprofitant un recurs tan formidable com les falles.

L´ús del valencià és pràcticament inexistent. No tan sols a nivell conversacional -poc podria diferenciar-se del carrer del dia a dia-, sinó sobretot des de l´absent intenció dels que manen i que podrien amb facilitat fer servir la llengua en les múltiples activitats: escrits, convocatòries, megafonia, etc. Es manté la tradició del llibret en valencià com una mostra d´autenticitat, com una relíquia gairebé arcaitzant, quasi com una concessió graciosa, i bona prova de la poca estima són les diferents normatives, les nombrosíssimes faltes d´ortografia i el recurs del castellà a la menor ocasió. Dirigir-se a algú en valencià era rebut amb una expressió que oscil·lava entre l´atracció de l´exotisme i el rebuig de la provocació. Això sí, la Senyera presidia la carpa com un tòtem intocable, amb una inquietant devoció que manté distàncies i que actua com una metàfora perfecta de moltes coses, potser de massa coses.

Tot i el que puga semblar, no oblide que és una festa. Una festa que té molt present particularment dos elements antropològicament indefugibles: la transgressió i la diversió que eixa mateixa trangressió procura. I que el propi èxit de les falles és l´èxit d´una certa manera de transgredir i de divertir-se. Però crec que tampoc es perdria res si l´element satíric, autèntic i originari de la festa -veritablement transgressor, i no el costum de tallar carrers amb certa arrogància- fóra més present i no un pur desconegut, si la falla tinguera més presència real i no una materialització que actua com una mera excusa, si algú explicara als xiquets, més enllà de comportar-se com la junta directiva de les vulgars festes de qualsevol urbanització d´estiueig, que el foc de certes nits, a les acaballes de l´hivern, anuncia un temps nou i ens transmet un paganisme primigeni i etern, una metàfora bella i perfecta de la pròpia vida. O que la festa, quan es ritualitza en excés i cau en una programació milimètrica i un punt malaltissa, deixa d´alguna manera de ser festa per a convertir-se en un absurd organigrama de jerarquies i càrrecs que no tenen més sentit que donar eixida a vanitats i frustracions ben conegudes.

He viscut sempre les falles fora de les falles, amb el rerefons que generosa i gratuïtament em donaven totes les comissions i tota la gent que en realitat fan possible la festa. Sóc conscient d´haver aprofitat una espècie de banda sonora i un raonable desordre que fa temps em resultava atractiu. I vaig fer-me molt probablement unes festes a mida, a les quals ni renuncie ni crec que estiga errat en la valoració de la sàtira o en la carnalitat excelsa de les nits que anuncien la primavera o del foc que destrueix i renova, com els millors excessos. Que la realitat d´una concreta falla vista relativament de prop no m´agrade massa no deuria influir en la valoració o en l´estima que crec que encara mantinc cap a les falles. Però no sé. No ho tinc clar. Igual tot és una llarga i gran ressaca.