INVENTARI

Una casa càlida, menuda i a bon preu de lloguer, la coneguda cerimònia de la música, l´extrany costum d´escurar només acabar de sopar, una nevera mig plena, algunes dotzenes de llibres provinents d´una biblioteca dispersa: metàfora potser de mi mateix.

També un cert reconegut desordre de roba: uns pantalons pengen, com derrotats, per la part de darrere del sofà, les camises usades s´acumulen en espera del pròxim cargament amb destinació materna, la rentadora manté la boca oberta com un avorrit i eternament badallant dipòsit de roba bruta, també en espera d´omplir-se i girar un milió de voltes.

La televisió sempre en marxa encara que siga sense volum: una animada i muda companyia. El pitjor de viure a soles és arribar a casa, tancar la porta darrere de tú, i tindre la sensació de que no tornaràs a parlar amb ningú fins el dia següent. Al principi era molt dur. I no sols per certes absències. Al cap dels mesos eixa sensació -sense desaparèixer del tot- va esvaint-se amablement. Com no imaginaves que ho faria. En qualsevol cas, el recurs del telèfon sempre està. Igual que està a l´altra banda tanta gent volguda, tants bons records i tantes coses que tenen que arribar. Coses que estan dins de mi i que són l´únic i millor patrimoni inexpugnable que pot tindre o desitjar un home.

Des de les finestres puc vore, a les hores més altes de la solitària matinada, una llum de neó verd parpellejant incansable. Tot un tòpic, sí, ja ho sé. Com en les millors pel·lícules americanes.