CORFÚ

Saturats, ebris d´Itàlia, esperàvem al port de Brindisi el ferry que havia de dur-nos a Corfú. Després de dues llargues setmanes alternant trens i ciutats, certa fatiga agraïa la visió definitiva de l´aigua, els vaixells, l´horitzó perdut i blau que acabava en Grècia.

Ens va sorprendre el tamany del port, la immensa activitat comercial de la que res volíem saber, la ciutat tan anodina i de la que jo només recordava que havia estat el lloc on va morir Virgili, alguna menció d´algun llibre on s´evocaven romanes legions embarcant-se amb certa èpica o fins i tot certa glòria cap a guerres de l´Orient o d´Àfrica.

A la terminal cercàvem un racó tranquil on poder dormir o llegir a l´espera de l´avís al que correríem amb la por de la pèrdua. Però l´enorme ramat jovenil del que formàvem part i que ens envoltava feia impossible la distracció. Bastava fer com que llegies o dormies i fixar-se discretament (i esperar que s´alçaren) en les cames llarguíssimes i nues d´alguna deesa amb denominació d´origen danesa o alemanya, tan inaccesible com perduda i ara recobrada amb la mateixa fulgor antiga d´aquells dies.

Poques hores després, ja al ferry i mirant la mar d´estiu, plens de sol i envoltats de dofins i mentre la ciutat era una boira que s´esvania i esborrava Itàlia, vaig comprovar l´absoluta veritat d´aquella frase de Lawrence Durrell que tant m´agradava i que encara ho fa: Somewhere beetwen Calabria and Corfu the blue really begins. I la intensitat d´aquell blau passava pàgina i feia que al lloc de la meua imaginació on durant molts dies havien regnat Médicis i Borgies, catedrals i ponts, romes i venècies, s´omplira ara de la intuïció de dies increiblement més feliços, ombres d´Homer, Ìtaques o partenons, una mitologia perfecta i una realitat física i una alegria que feia encara més senzill el fet de viure, tot dins d´un blau immens i etern.

Hores després, al port ens van assaltar els ja coneguts caçadors de clients que a Itàlia inundaven les estacions com un ritual més dels negocis d´hostaleria. Un tal Spyros ens assenyalava sobre un foli que reproduia un mapa de l´illa la proximitat de les seues habitacions als llocs d´interés: "Beautiful beaches", deia, i feia un cercle amb un bolígraf damunt d´uns quants indrets; "Night life", i tornava a fer el mateix al doble aproximat de llocs. Nosaltres calibràvem com podíem la bondat o no de l´oferta, discutíem preus i dies d´estada, i tot era divertit i nou alhora. Al seu destartalat cotxe i amb risc continu de mort recorríem l´illa poc després mentre la mar apareixia i desapareixia entre muntanyes. Jo cercava el perfil impossible d´Albània (estàvem a l´altra banda de l´illa) i alguna de les cases dels Durrell perdudes entre els arbres i els anys.

Al dia seguent vam llogar un parell d´scooters (també negoci d´Spyros, of course) a les que deixàrem sense alé en els quatre dies que allí estiguèrem. Ni les beautiful beaches ni la night life van ser les activitats principals. Recuperàrem forçes de tantes jornades esgotadores, oblidant les andanes de les estacions amb la llibertat de les motocicletes. Descobríem platges lliures de turistes, perdudes al final de bancals d´oliveres on un baret mínim ens donava tot quant podíem desitjar, entre la fragor antiga i inoblidable de les xixarres. Per les vesprades gaudíem de la vida provinciana de la capital entre passejos, gelats i edificis que mostraven l´emprenta de Venècia i un ambient d´un temps més antic que els vint anys que gloriosament teníem.

Jo vaig recuperar una atmosfera d´infantesa i d´estiu, d´una terra encara no devastada, plena de camins sense asfaltar i d´insectes que per a mi no eren més que una meravellosa explosió de vida que a casa meua es perdia amb rapidesa. Les nits estaven perfumades de baladre i de grills incansables, els dies plens de felicitat com si anàrem a viure així per a sempre. I encara ens quedaven Atenes i Salònica fins arribar a Istanbul.

Poc abans de dormir, i provinent de les habitacions dels nostres sorollosos conveïns italians (amb els que compartírem algun botellot avant la lettre), entre d´altres sempre sonava una cançó nefasta -Rhythm is a dancer- que, tot i el seu horror, anirà sempre lligada en la meua memòria a aquells dies prodigiosos, i que quan accidentalment sona ara al moure el dial de la ràdio, em transporta amb una estranya i molt agraïda fidelitat a tots aquells moments.

No vaig trobar cap de les cases que els Durrell habitaren en els seus anys a l´illa, o les platges on va banyar-se Henry Miller fugit de París i de la guerra, convidat per Lawrence. Però vaig eixir d´allí -al alba del color de les taronjes i en un taxi que ens va dur al port- amb la forta sensació dels deures complits, de les mitologies respectades i dels tributs fets a la felicitat que les edats ens encomanen.