dimecres, de març 25, 2009

RECAPITULACIÓN


Al borde de los cuarenta años uno se ve obligado a hacer un cierto repaso. Un poco de reojo, porque algo te obliga a no tomarte demasiado en serio ni a echarte demasiadas culpas. Instinto de supervivencia y necesidad de mirar principalmente hacia adelante, supongo.

Lo peor en todo caso -no se asusten: en esta parte seré breve- es cuando echas las cuentas. No las de lo vivido, que son sencillas: hasta cuarenta sabe contar cualquiera. Y a estas alturas todos sabemos o tenemos batallitas con las que dar la tabarra al personal. En realidad hablo de la incertidumbre del tiempo que vivirás en ciertas condiciones de plenitud física, de los años que están por venir y de los que ignoras casi todo. Y de los que las referencias que has ido recibiendo -familiares, amistosas, literarias, cinematográficas, hasta vecinales- te anticipan tantas cosas buenas como malas. Incluso muy buenas y muy malas. Una especie de ciega lotería y a la que no recuerdas haber pedido jugar. Aunque quizás el mismo hecho de participar sea el inevitable premio por haber llegado hasta aquí más o menos entero. Cuando eran veinte años los que cumplías, todo o casi todo estaba por hacer, y las referencias que habías recibido hasta entonces -familiares, amistosas, literarias, cinematográficas, hasta vecinales- eran, en el peor de los casos y salvo trágicas excepciones, regulares o directamente buenas. Una lotería casi siempre amañada a tu favor.

Versos y prosas son los modos que he elegido para defenderme de lo incierto. De la incertidumbre, incluso del miedo, me protegen las muchas formas del afecto o del amor que nos rodean y no siempre vemos. Eso es la lírica. La prosa se nutre de recuerdos irrenunciables y buenos propósitos para el futuro.

De los recuerdos hago más que una coraza un modo de ser con el que me muestro, algo que me da señas de identidad, públicos y secretos códigos de conducta o pertenencia que procuran cierta seguridad en este maravilloso absurdo. Una compañía bastante estimable por lo que pueda pasar.

En cuanto a los ingenuos y candorosos buenos propósitos que me asaltan a bayoneta estos días, están en primer lugar los de la inesquivable línea piadosa -por mortificantes- tipo fumar menos, beber menos, comer como una monja -pero de las flacas-, perder modernamente el tiempo en un gimnasio, etc, etc. Todos de dudoso cumplimiento. Aunque lo mejor probablemente sea la firme voluntad de no olvidar los beneficios que esta edad va aportando: una experiencia de las cosas que se traduce en una sorprendente capacidad para comprender y perdonar casi todo, una balsámica y bienvenida necesidad de sumar más que de restar. Ya pasada -o casi- la juvenil arrogancia, al empezar a entender que tu desvalimiento o tu debilidad es la de todos es cuando precisamente comienzas a entenderlo todo.

Porque irse haciendo algo mayor rodeado de gente querida -tus verdaderos compañeros de viaje- es quizás el mejor consuelo que tenga cumplir años.

dilluns, de març 16, 2009

DISCURS FALLER POLÍTICAMENT INCORRECTE (O COM QUEDAR MALAMENT AMB TOTS)


No suporte alguns fallers que porten el pit ple d´insígnies i medalles, que tallen carrers com si foren generals de divisió, que diuen per on has de passar i per on no, gaudint d´una autoritat que molt probablement -pobrets- no tinguen a casa...

Tampoc puc amb certs excesos més que evidents de la festa, i que acaben per sumar una casuística quasi infinita: la multiactivitat obligada dels casals i dels seus guardians, certa insolència d´alguns fallers cap als que no volen saber res de les falles, la multiplicació hipertrofiada de les carpes, la presència més que exagerada de l´ofrena de flors, un acte de tall més propi del anys del nacionalcatolicisme -quan es va instaurar- i que ha esdevingut l´acte central tot i la seua inessència fallera absoluta.

Amb tot i això, a mi m´agraden les falles. No sé molt bé si és perque no puc deslligar el record de molts anys de passar-ho realment bé amb el present, quan tens la molt humana temptació de mirar la realitat pel filtre de lo viscut, que tot ho perdona.

Continuen agradant-me algunes hores de certes vesprades, quan pots passejar per carrers insòlitament sense trànsit, entre gent que va d´ací cap a allà amb una extranya calma i entre la remor de coets d´un nivell de soroll -diguem- raonable. I té ademés certa emoció. Perque tot pot trencar-se quan un fill de puta fa estallar al teu costat un masclet que et deixarà sord per a unes hores...

I m´agrada molt l´ànima tan pagana de la festa, amagada com un tresor davall de tantes tonteries. I la joventut real -la que envolta els vint anys- escampant-se per tots els barris i racons de la ciutat sense treva. De dia i de nit, amb el mocador al coll, amb estimulants variats, omplint carrers com un exèrcit incansable d´una nova i periòdica Babilònia sensual, passant de les fosques discoteques als espais lliures de les places i vivint -perque els correspon i d´alguna manera ho saben- el seu somni de joventut i de llibertat, el somni i la realitat d´un any que eternament es renova.

Jo eixiré un parell de nits -i gràcies- perque el cos i les circumstàncies no donen per a més. Passejaré alguna vesprada i alguna ressaca. La mascletà la voré de lluny perque les multituts m´agobien prou des de fa uns anys. Tindré amb els amics el ja tradicional dinar a la platja. M´invadirà de segur a parts iguals l´avorriment i l´alegria de tornar a viure dies com estos. Una coneguda sensació tèrmica em donarà l´avanç del estiu. Però segur que el sentiment més present tornarà a ser l´enveja i el goig de vore tanta gent nova que repetirà, creguent-se els descobridors del món, la benvinguda que fem alguns valencians, des de fa unes quantes generacions, a la primavera i a la vida. Dues coses que són, en essència, una.

dilluns, de març 09, 2009

NOU COS MORTAL


Leicester Square, Victoria, Aldgate, Richmond,
Green Park, Westminster, Edware Road, Old Street,
Covent Garden, Earl´s Court, Camden Town,
Hampstead, Hammersmith, Russell Square,
Charing Cross, Stratford, Leyton, Lambeth North,
Knightsbridge, Baker Street, Blackfriars,
Landbroke Grove, Borough, Embankment,
West Kensington, Wood Lane, Regent´s Park,
Piccadilly Circus, Holborn, Cannon Street, Euston,
Fulham Broadway, Tower Hill, Hanger Lane,
Paddington, Goodge Street, Tottenham Court Road,
Notting Hill Gate, Mornington Crescent, Marylebone,
Mansion House, Holland Park, East Acton, Barbican,
Marble Arch, St John´s Wood, Gloucester Road,
Putney Bridge, Shepherd´s Bush, Oxford Circus,
Liverpool Street, Bayswater, London Bridge,
Queensbury, Lancaster Gate, Great Portland Street.


And the Sun in Splendour, at Portobello Road.



dimecres, de març 04, 2009

INVENTARI


Una casa càlida, menuda i a bon preu de lloguer, la coneguda cerimònia de la música, l´extrany costum d´escurar només acabar de sopar, una nevera mig plena, algunes dotzenes de llibres provinents d´una biblioteca dispersa: metàfora potser de mi mateix.

També un cert reconegut desordre de roba: uns pantalons pengen, com derrotats, per la part de darrere del sofà, les camises usades s´acumulen en espera del pròxim cargament amb destinació materna, la rentadora manté la boca oberta com un avorrit i eternament badallant dipòsit de roba bruta, també en espera d´omplir-se i girar un milió de voltes.

La televisió sempre en marxa encara que siga sense volum: una animada i muda companyia. El pitjor de viure a soles és arribar a casa, tancar la porta darrere de tú, i tindre la sensació de que no tornaràs a parlar amb ningú fins el dia següent. Al principi era molt dur. I no sols per certes absències. Al cap dels mesos eixa sensació -sense desaparèixer del tot- va esvaint-se amablement. Com no imaginaves que ho faria. En qualsevol cas, el recurs del telèfon sempre està. Igual que està a l´altra banda tanta gent volguda, tants bons records i tantes coses que tenen que arribar. Coses que estan dins de mi i que són l´únic i millor patrimoni inexpugnable que pot tindre o desitjar un home.

Des de les finestres puc vore, a les hores més altes de la solitària matinada, una llum de neó verd parpellejant incansable. Tot un tòpic, sí, ja ho sé. Com en les millors pel·lícules americanes.