TOMASET

Arribava als llocs i omplia tot l´espai. Sempre n´hi havia alguna cosa que contar, alguna broma per fer, alguna assegurança per vendre. Recorde el dia en que vingué a veure a mon pare, que duia prop d´un mes al llit travessat per un dolor que semblava el d´una malaltia innombrable i que només era una ciàtica brutal, tant que va fer que jo el vera per primera vegada plorar desesperat. Tomás entrà a la habitació, el va mirar i va dir-li (i va ser com un bàlsam): Tranquil, Tonín, que d´esta no te mors; de l´atra ja vorem, però d´esta no te mors.

S´havien conegut als set o huit anys, al mig dels carrers del seu barri que jo absurdament evoque massa sovint: Murillo, Palomar, Santa Teresa, Valeriola, Teixidors, la Carda, Moro Zeit. Nascuts al 1937 amb deu dies de diferència, jugaven entre els adoquins i la misèria dels anys quaranta, ells i altres que venturosament ignoraven tant com podien la realitat d´una ciutat vençuda i humiliada.

Després dels jocs d´infants al carrer vindrien la breu adolescència al mateix temps que els treballs necessaris i dels que finalment no eixirien malparats: mon pare al banc, ell al món de les assegurances. I la dècada perfecta entre els vint i els trenta anys: certa estabilitat econòmica, certa lleugera independència, locals de millor o pitjor reputació, els balls a la Fira de Juliol, les nòvies, la platja de Les Arenes. I tota la vida per davant.

I la vida els va portar matrimonis i xiquets simultanis, i cases on estiuejar al Vedat o a L´Eliana, i més treball: mon pare com a pluriempleat frenètic, i ell prosperant venent assegurances a tot aquell que es plantara al seu camí: de la simpatia feia persuasió i resultats.

Emprava el valencià d´una manera natural, immediata, cosa que sempre em va cridar l´atenció per contraposició a mon pare, que d´orígens i realitats tan valencianoparlants com les d´ell, mantingué uns prejudicis ben nostres i un ús més restringit per raons que donarien per a unes quantes tesis doctorals més bé tristes.

Passaven els anys i tot i viure al mateix barri -que era la prolongació natural i extramurs del seu original- el contacte s´espaciava per les pròpies imposicions de la vida adulta, però mai deixà d´haver tracte i afecte. Jo puc recordar dinars conjunts de quan érem menuts, dies d´estiu al xalet aquell de L´Eliana que a mi em semblava immens, il·lusionants cavalcades de Reis tots junts a un balcó del carrer de Sant Vicent, dalt d´aquella perfumeria d´uns parents seus, visites mútues de les famílies, renovacions d´assegurances que Tomás aprofitava per passar per casa i contar mil històries.

Després vingué el seu accident vascular, la malaltia que li va deixar la parla limitada a una absurda repetició de síl·labes i una mobilitat prou reduïda. Al voltant dels seus seixanta anys s´acabà de colp el Tomás que creuava la ciutat en moto, el que tenia mil amics, mil coneguts en tots els racons. D´alguna manera deixà de ser ell.

Quan l´altre dia ma mare em telefonà de matí per a dir-me que Tomás havia mort la vespra, jo podia sentir darrere a mon pare que amb la seua parla limitada d´ara i una emoció que em va commoure insistia en que anàrem jo i algú dels meus germans al tanatori, que ell no podia. No feia falta tanta insistència.

En un migdia plujós i fred i repugnant ens va rebre inversemblant el seu nom a un cartell electrònic indicant la sala on estava, la netedat i l´asèpsia de la mort moderna, el corredor on portes tancades separen el dolor per famílies. Els seus dos fills semblaven un tant simètrics a nosaltres: mateixes edats, mateix col·legi, mateixos estudis, mateixos records comuns d´alguns dies i algunes històries. Parlant amb ells i mirant-los, jo juntava mentalment els seus rostres d´ara, els d´uns hòmens pels voltants dels quaranta anys, i eixia perfectament la cara del Tomaset de quan jo era un xiquet i ell un home -el millor amic de mon pare- que venia per casa i tenia sempre tanta vida i tantes coses divertides que contar.

ELOGIO DEL CAMINAR

Paseo con mi hija por el centro y los escenarios reproducen estampas o marcos vistos muchas veces. La plaza de toros muestra las luces y la fantasmagoría habitual de estas fechas: las bombillas en secuencias conocidas, los carteles pintados con animales supuestamente exóticos, la estridencia de ciertas músicas.

Observándola mirar, me pregunto cuánto de todo eso quedará en su retina como un paisaje conocido, habitual a la ciudad y a las Navidades. Y cuánta difusa imagen del recuerdo alcanzará el nivel de presencia necesario para formar parte de un pasado que periódicamente se hace presente con cierta moderada alegría, por más que a uno el circo no le guste.

Afortunadamente las calles repiten itinerarios conocidos, comercios que permanecen y otros que cambiaron, horas de la luz o de la oscuridad que son algo más que familiares. Hay en todo eso un aprendizaje manso y lento de las aceras, de las esquinas, una escenografía urbana muy asumida que ni extraña ni sorprende a quien la vive casi a diario, a quien incorpora los cambios y los mezcla con los recuerdos haciendo un todo materialmente indivisible.

Desde Marqués de Sotelo la plaza parece el oasis con palmeras que no es, la finca del Chavo se dispone a contar historias que no sé cuándo me contó mi padre, por ciertas calles ahora a mi espalda paseé sin alcohol ni drogas domingos por la tarde en un estado muy parecido a la felicidad, en esa tienda me acompañó mi madre a comprame mi primer traje, el Lluís Vives continúa siendo el lugar misterioso con promesa de fríos azulejos al que nunca entré, la torre de Sant Agustí sigue marcando como una bandera en el cielo el final y el principio de este barrio.

Enfrente, como culminación del día de fiesta, Laia y yo repetimos entre risas ese ritual ya tan nuestro de los donuts de colores después de comprar los libros, que espero que perdure como un buen y algo difuso recuerdo en su memoria. Y la vuelta a casa caminando hace que vuelvan a mí otros rituales perdidos: el bocadillo en el desaparecido Monterrey a última hora de la tarde del sábado, los camareros como amigos de siempre, las luces y el frío al salir, la textura exacta de la acera de la calle Abadia de Sant Martí, el coche en el aparcamiento de la plaza de la Reina, la vuelta a casa en familia, y la parada casi al doblar la esquina en el quiosco de Paco, cuando mi padre, en aquellos años de su gloriosa pero breve internada progre, compraba Interviú y Cambio 16.