TOMASET

Arribava als llocs i omplia tot l´espai. Sempre n´hi havia alguna cosa que contar, alguna broma per fer, alguna assegurança per vendre. Recorde el dia en que vingué a veure a mon pare, que duia prop d´un mes al llit travessat per un dolor que semblava el d´una malaltia innombrable i que només era una ciàtica brutal, tant que va fer que jo el vera per primera vegada plorar desesperat. Tomás entrà a la habitació, el va mirar i va dir-li (i va ser com un bàlsam): Tranquil, Tonín, que d´esta no te mors; de l´atra ja vorem, però d´esta no te mors.

S´havien conegut als set o huit anys, al mig dels carrers del seu barri que jo absurdament evoque massa sovint: Murillo, Palomar, Santa Teresa, Valeriola, Teixidors, la Carda, Moro Zeit. Nascuts al 1937 amb deu dies de diferència, jugaven entre els adoquins i la misèria dels anys quaranta, ells i altres que venturosament ignoraven tant com podien la realitat d´una ciutat vençuda i humiliada.

Després dels jocs d´infants al carrer vindrien la breu adolescència al mateix temps que els treballs necessaris i dels que finalment no eixirien malparats: mon pare al banc, ell al món de les assegurances. I la dècada perfecta entre els vint i els trenta anys: certa estabilitat econòmica, certa lleugera independència, locals de millor o pitjor reputació, els balls a la Fira de Juliol, les nòvies, la platja de Les Arenes. I tota la vida per davant.

I la vida els va portar matrimonis i xiquets simultanis, i cases on estiuejar al Vedat o a L´Eliana, i més treball: mon pare com a pluriempleat frenètic, i ell prosperant venent assegurances a tot aquell que es plantara al seu camí: de la simpatia feia persuasió i resultats.

Emprava el valencià d´una manera natural, immediata, cosa que sempre em va cridar l´atenció per contraposició a mon pare, que d´orígens i realitats tan valencianoparlants com les d´ell, mantingué uns prejudicis ben nostres i un ús més restringit per raons que donarien per a unes quantes tesis doctorals més bé tristes.

Passaven els anys i tot i viure al mateix barri -que era la prolongació natural i extramurs del seu original- el contacte s´espaciava per les pròpies imposicions de la vida adulta, però mai deixà d´haver tracte i afecte. Jo puc recordar dinars conjunts de quan érem menuts, dies d´estiu al xalet aquell de L´Eliana que a mi em semblava immens, il·lusionants cavalcades de Reis tots junts a un balcó del carrer de Sant Vicent, dalt d´aquella perfumeria d´uns parents seus, visites mútues de les famílies, renovacions d´assegurances que Tomás aprofitava per passar per casa i contar mil històries.

Després vingué el seu accident vascular, la malaltia que li va deixar la parla limitada a una absurda repetició de síl·labes i una mobilitat prou reduïda. Al voltant dels seus seixanta anys s´acabà de colp el Tomás que creuava la ciutat en moto, el que tenia mil amics, mil coneguts en tots els racons. D´alguna manera deixà de ser ell.

Quan l´altre dia ma mare em telefonà de matí per a dir-me que Tomás havia mort la vespra, jo podia sentir darrere a mon pare que amb la seua parla limitada d´ara i una emoció que em va commoure insistia en que anàrem jo i algú dels meus germans al tanatori, que ell no podia. No feia falta tanta insistència.

En un migdia plujós i fred i repugnant ens va rebre inversemblant el seu nom a un cartell electrònic indicant la sala on estava, la netedat i l´asèpsia de la mort moderna, el corredor on portes tancades separen el dolor per famílies. Els seus dos fills semblaven un tant simètrics a nosaltres: mateixes edats, mateix col·legi, mateixos estudis, mateixos records comuns d´alguns dies i algunes històries. Parlant amb ells i mirant-los, jo juntava mentalment els seus rostres d´ara, els d´uns hòmens pels voltants dels quaranta anys, i eixia perfectament la cara del Tomaset de quan jo era un xiquet i ell un home -el millor amic de mon pare- que venia per casa i tenia sempre tanta vida i tantes coses divertides que contar.