diumenge, de setembre 18, 2011

UNA FINESTRA AL DESERT




Dos eren els temors principals que m´assaltaren quan decidírem incloure dins del viatge al Marroc una visita al desert:


a) La possibilitat de l´aparició d´una molt particular variant d´ansietat (una espècie d´agorafòbia feta a mida) i consistent bàsicament en certa por a -atenció- tenir por, donada la poc habitual circumstància de trobar-me en un autèntic -passez-moi le mot- ferlamà com mai havia estat, i la impossibilitat d´atendre en les condicions degudes els símptomes que amb total seguretat apareixerien. A saber: taquicàrdia, tremolors, falta d´aire, hiperventilació, mareig, vertigen, suor, nàusees, visió borrosa o plena de llumenetes, etc, etc.


b) La més que raonable possibilitat de ser segrestats -o directament executats- per qualsevol subfranquícia local d´Al Qaeda al Magreb Islàmic, com a càstig o penitència per la nostra condició d´occidentals infidels, depravats i plens de vicis, qüestions estes últimes absolutament ajustades a la veritat.


Després d´onze hores de viatge des de la caòtica Marràqueix en un còmode 4x4 amb aire condicionat i un agradable xofer multilingüe -patiments els mínims una vegada complits els quaranta-, l´horitzó va perdre els grisos i la terra i la vegetació exhausta i desolada per a donar pas a una figuració impossible però real, una llunyana i alta muralla d´un color indefinible entre el roig i el de les fustes més belles. Fins que no arribàrem als seus peus no podíem creure-ho: hi ha un moment, un lloc concret, uns pocs metres determinats, on el desert d´arena realment comença. No existeix una transició més o menys progressiva, un territori mixt on pots reconèixer traços que aniran consolidant-se. De sobte succeeix una poc comprensible acumulació d´arena que s´estén amb una normalitat esquizofrènica i es perd en l´infinit. El desert és radical fins al punt de ser o no ser, d´estar o no estar, sense ambigüitats o situacions més o menys dubtoses.


Pres el té de benvinguda i conegut el reduït staff dels tuaregs -gent molt jove i molt autèntica tot i l´evident negoci montat- anàrem a xafar allò que ens havia fet creuar mig Marroc. El sol del capvespre daurava i embellia encara més l´arena rogenca que formava dunes interminables i enormes per les que pujàvem i baixàvem o rodàvem divertits com xiquets amb una sensación d´immensitat que poques vegades he sentit. El silenci era absolut i perfecte, i només les nostres veus es sentien cap al cel com en una tancada i esfèrica caixa de ressonància que no tenia més límits que els que el propi cel imposava. I sense rastre dels temors tipus a) o b).


Poc després, mentre traslladàvem el nostre breu equipatge a la haima on devíem dormir, el vent comencà a bufar d´una manera inquietant i el cel es va omplir de núvols, arruinant a més irremediablement la posta de sol, situació que si ben adversa va allunyar encara més el temor b) per poc practicable en certes circumstàncies. En qualsevol cas, el vent anava en augment fins que es va convertir en l´avançada d´una més que evident tempesta, la qual cosa va propiciar l´aparició d´alguns moderats símptomes del temor a), com era perfectament previsible.


La casa a peu de les dunes on soparíem i on ens refugiàrem -una construcció restaurada respectant certa arquitectura de la zona, amb quatre petits torreons d´arena, argila i palla coronant una ampla planta baixa que feia de saló, menjador i cuina- normalment acollia entre vint i trenta turistes cada dia. Prompte s´assabentàrem que aquell dia nosaltres dos érem els únics convidats, amb la qual cosa, a més de provocar una immediata pujada dels temors a) i b) i dels seus símptomes, va fer que decidírem que ni lligats de peus i mans dormiríem en la poc fiable haima, en mig del desert, a soles i en plena tempesta.


Després d´una breu conversa amb els nostres nous amics tuaregs interrompuda de tant en tant pels trons, finalment no posaren cap inconvenient a que passàrem la nit en una de les quatre habitacions que tenia la casa, i que configuraven en realitat cadascú dels quatre torreons que oferien oberta batalla al desert i a la tempesta.


L´habitació aquella era tan meravellosa com absurda. Un llit immens l´omplia fins a quasi impedir el pas pel seu perímetre. Barres de ferro formaven una estructura que l´envoltava i des de les que queien teles lleugeres destinades al cinquanta per cent a protegir-se dels insectes i a donar el toc d´exotisme requerit, i que per efecte del fort vent volaven i s´eixien de les seues naturals i lànguides caigudes, colpejant les parets, l´armari, el sostre i tot el que es moguera per allí. Recorde la calor estranya que encara mantenien aquelles barres de ferro en tocar-les, tot i no haver-les donat el sol directament en tot el dia. Una calor seca i forta que omplia tot.


A una de les parets nues de l´habitació s´obria una finestra no molt gran, de fusta pintada mil vegades, i a la qual havia pràcticament que pujar-se per poder mirar. Al fons, perfectament encuadrat, el cel de la tempesta es trencava amb la visió desafiant i eterna de les dunes, oferint-ho tot i negant-ho tot amb una proximitat tan bella com inquietant. Una temptació i un luxe.


Descansàrem tot el que ens permetia el vent que tot ho alterava. A poqueta nit va semblar que la tempesta s´allunyava i baixàrem. Era prompte per a sopar i els jòvens tuaregs ens van oferir prendre alguna cosa en la terrassa aprofitant que el vent bufava amb molta menys intensitat. Al final no va ploure pràcticament res. La nit tancada s´obria quan fèiem fotografies al cel i el flash mostrava milers de grans d´arena multicolors, detinguts en l´instant, com frenètiques partícules electritzades. Compartírem cigarrets, cerveses, cacaus i maledicències sobre certes nacions europees, tot mentre ens explicaven en què són diferents i molt més perilloses les tempestes quan venen del nord que quan ho fan des del sud i més històries del desert i de la seua estranya i fascinant vida allí. L´absència de l´habitual ramat de turistes va permetre una molt grata proximitat que mai s´haguera donat en situacions normals.


Sopàrem a la terrassa, perfectament enfrontats a les dunes interminables que de tant en tant s´il·luminaven d´una manera impressionant per efecte d´algun rellamp, com un immens i fastuós decorat per al que érem els únics espectadors. Al final del sopar tragueren tambors i algun altre instrument de la zona, isqueren les cuineres berèbers i estigueren tots tocant i cantant al costat nostre mentre jo fantasejava amb una altra vida i continuava sense perdre de vista les dunes que apareixien i desapareixien mentre la tempesta s´anava cap a Algèria. Els dromedaris lligats prop de la casa bramaven inquiets en la foscor.


Quan ens gitàrem el vent es va revifar lleugerament, i ja no es va a calmar del tot fins al trenc d´alba. En mig quedà una inoblidable i llarga nit que vaig passar quasi en blanc i una finestra al desert que permetia l´entrada d´un vent carregat de grans d´arena que després de donar algunes voltes per l´habitació com en un ràpid i caòtic reconeixement acabaven per eixir per una porta que va romandre oberta tota la nit. Aquell vent va alimentar el meu insomni sacsejant-ho tot, donant com a fons el minúscul i constant estrèpit del grans d´arena colpejant els mobles, les barres de ferro, les parets, i portant allí, com en un prodigi entre ràfegues tèbies, els biplans eterns d´Antoine de Saint-Exupéry i del comte Almásy i les seues ombres tremoloses travessant immensitats sobre l´arena, el vers de Catul que encapçala el Pandémica y Celeste de Gil de Biedma: Quam magnus numerus Lybissae arenae..., Paul Bowles i el seu cel protector i els seus personatges perduts en el desert i en ells mateixos, el Arabia Deserta de Charles Doughty i aquell estiu del seu descobriment, la bellesa i l´impacte de tantes imatges de pel·lícules o de llibres, les legions romanes perdudes i aniquilades en mig d´un espai convertit en un infern de sol, la presència intuïda, gairebé com un espectre familiar, del meu benvolgut T.E. Lawrence, amo i senyor per sempre d´un món que començava allí i s´agota a les vores del mar Aràbig. Tots passaren per aquella habitació mentre la meua dolça companyia dormia més o menys plàcidament i jo pegava voltes i més voltes al llit i mirava la finestra constatant la desaparició, davant tan il·lustre i nombrosa concurrència, dels vestigis dels temors a) o b) que pugueren quedar ja molt minvats.


Poc abans de l´alba el vent va desaparèixer per complet i el silenci tornà amb la llum que ens va descobrir, mirant des de la terrasa de dalt, els cossos que començaven a moure´s dels nostres amics i de les cuineres que havien passat la nit al ras, pels voltants de la casa. Desdejunàrem en mig d´una calma insòlita que ens va fer oblidar la remor constant del vent en la nit i poc després ens acomiadàrem, i ells es van portar la mà al cor abans de xocar-la, com prorrogant contra el temps amb eixe gest tan bell i tan d´ells la nostra breu i impossible amistat d´aquelles hores de la vespra. Mentre ens allunyàvem el sol prenia possessió de nou: definitiu, absolut, implacable.