dijous, de novembre 27, 2008

CIUTAT DE VELLS I D´INFANTS


No vull fer elegies quan ja no estiga. Preferisc ara parlar d´ella i dels dissabtes o diumenges de matí, i de la seua breu però intensa alegria quan veu a les nostres filles, les seues besnétes. El meu germà i jo hem fet ja de tot això un ritual més, del que ni sabem ni volem saber quin dia tindrà terme.

Ella mai ha entés del tot perqué té que estar allí. Tingué a sa mare a casa fins que va faltar, i troba un tant inmoral que ella tinga que acabar els seus dies en la relativa solitud d´una residència. De poc li val que siga una de les millors de la ciutat, que estiga ben atesa, que no deixem de visitar-la molt a sovint fills, nores, gendres, nebodes, néts, besnéts i fins i tot veïnes, o que ma mare no puguera més i tinguera que triar entre tornar-se loca o deixar que gent preparada es fera càrrec d´ella. El cas és que d´alguna manera l´entenem. Ha viscut quasi literalment un altre món ja perdut, amb altres regles i costums i del que només ella sobreviu, i no es difícil posar-se al seu lloc, amb eixe cap perfecte que manté i un cos en fugida -va camí dels noranta cinc anys- i entendre les seues ganes d´acabar, que de tant en tant manifesta amb plena llucidesa i certa llum de derrota. Per això ens agrada tant fer-li la visita dels dissabtes o diumenges de matí, i observar cóm la presència sorollosa de les besnétes és de les poques coses -jo diria que ja només en té eixa- que encara li ompli el cor d´una alegria sincera. És realment un gust vore la seua cara quan les xiquetes pujen a la cadira de rodes per a donar-li un bes, i quan, poc abans d´eixir d´allí, li donen els dibuixos que li fan cada dia que anem i dels que en té ja una bona col·lecció.

Serà que som animals de costums. Per això les xiquetes fan festa cada matí de dissabte o diumenge que agafem l´autobús, baixem a la plaça d´Alfons el Magnànim i caminem Pau, Comèdies, i a la font de la plaça de Sant Vicent Ferrer juguem amb eixa aigua que vé i s´en va per art de màgia i de les nostres disimulades pisades al mecanisme quasi ocult. I baixem el carrer Comte de Montornés fins arribar a Governador Vell, on elles reconeixen ja el camí.

Lucía i Laia saben que, després de la residència, els caramels i els dibuixos, arriba per a elles la millor part del matí. Creuem Nàpols i Sicília -el nostre particular estret de Messina- i pugem el carrer del Palau, la plaça de l´Almoina, la làmina d´aigua on volen sempre tirar monedes (i a vegades les deixem), parelles de Lleida per ahí dalt, i de sobte, en doblar un cantó, apareix sant Vicent amb el seu sant ditet posant pau entre Centelles i Vilaraguts: Vosaltres, si voleu rebre lo Sant Esperit... i em vénen al cap aquelles brutalitats urbanes que conten les cròniques: la nostra particular versió de guelfi i ghibellini, la ciutat tota feta un camp de batalla, però sense Florència, sense colines plenes de xiprers incendiant-se cada vesprada, segurament igual de bèsties ací que allà, fent del Arno -¿o era el Túria?- un pou on abocar cosos desfets per les armes entre sedes, sang i crits remots i antics ...que hajau concòrdia uns ab altres...

Després la plaça, els coloms, la coneguda venedora de menjar per als coloms -som bons clients, francament- i Laia i Lucía prenen l´espai central com un terreny alliberat de les voreres estretes i els cotxes, i van i vénen, i tornen, i riuen, i ignoren Centelles, Vilaraguts, els ossos que seran ja pols i que sense dubte xafen, vells soldats romans llicenciats i als que es donà una terra pantanosa on reproduiren orgullosa i modestament l´única ciutat possible, i on començarem a fer-nos qui som. Tampoc veuen -¿o sí?- les torres esbeltes de Sant Llorenç o Sant Esteve, les dotze parròquies, les dotze mesquites, la molta gent que ens envolta, les manifestacions de baixa intensitat a les que la plaça sembla abonada, les mostres musicals del regionalismo bien entendido i el seu invariable públic, les terrasses plenes i el sol tan agraït d´estos dies.

Mentrestant, la meua àvia -la iaia Lola per a les xiquetes- deu haver acabat el dinar amb l´habitual desgana, i segur que a eixes hores massa coses li omplin el cap de malenconia. El meu germà i jo hem fet ja de tot això un ritual més, del que ni sabem ni volem saber quin dia tindrà terme.

dimecres, de novembre 19, 2008

ESTELLESIANA (i III)


res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té en llevar-li la costra socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en un oli que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.

de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.


Vicent Andrés Estellés. Horacianes.

dijous, de novembre 13, 2008

ARRABALES DEL DÍA


Un tiempo muerto esperando a que una Notaría abra sus fauces puede ser un motivo excelente para volver a fatigar ciertas calles. A esa hora primera de la tarde, y en estos días tan cortos, a las cuatro y media casi se pintan crepúsculos mansos y domados sobre las fachadas. La Universitat Vella parece una casa de huéspedes despistados de la que entran y salen tipos de funcionarial aspecto, y la calle Salvà es una cuesta con promesa de plaza.

Otra vez contemplo el derrotado asfalto, las aceras nuevas, las excesivas farolas, y otra vez el milagro de la plaza del Patriarca se abre a la derecha para hacer creer a uno que está en Italia. Tampoco hace falta fantasear demasiado. Ahora basta con levantar la vista. El sol ya sólo guerrea con los campanarios de las iglesias. Enfrente, el de la antigua san Andrés ofrece una de sus caras exactas al poniente, que golpea cansado su mitad más alta. A la derecha, a la misma altura, el campanario del Patriarca recibe la misma ración de fulgor dorado en esta tarde precipitada. El resto del escenario ya está asumiendo la todavía muy leve dosis de penumbra con la resignación acostumbrada.

Siento que puedo permitirme uno de esos raros momentos de felicidad encontrada. En la plaza, algunos niños quizás convalecientes y librados del colegio juegan entre los naranjos. Al fondo, una terraza de bar ofrece la falsa posibilidad de sentarse, pedir tres o cuatro gintónics y olvidarse de todo. Pero la luz que llena el espacio es tan hermosa y tan perfecta que el error sería ver cómo desaparece. Una insólita ausencia de coches y de gente permite hasta oír el rumor viejo del agua de la fuente. Me vienen a la cabeza la misma plaza y ciertas noches en llamas. De repente, una ventana se cierra con estrépito a mis espaldas. Y lo sé: es la señal. Habrá que salir de allí antes de que todo desaparezca.

divendres, de novembre 07, 2008

RETORNOS


Lo de menos es la excusa. Cualquiera es buena para reunirse otra vez e intentar hacer de la celebración una fiesta, como si nosotros, los de entonces, fuéramos todavía los mismos. Hacer por unas horas como si no existiesen mujeres, ni novias, ni hijos. Ni siquiera hipotecas. Como si estar al borde de los cuarenta años hiciese necesario la creación de espejismos puntuales, endulzando con la plata vieja de la nostalgia ciertos espacios tempranos de madurez que -al menos de vez en cuando- a algunos nos vienen grandes.

Esta vez la excusa fue un pase conjunto de la adaptación cinematográfica de Retorno a Brideshead. En su día, los cuatro que ayer fuimos al cine veneramos la serie como un licor exquisito y selecto, que comentábamos después hasta el cansancio en aquellas memorables sesiones cargadas de alcohol, música y palabras, tantos viernes y sábados de Xúquer alrededor de letales cubalitros y recreando en una antinomia imposible realidad y flores de decadencia.

De todo aquello nos quedó a algunos -entre otras cosas- un invencible amor por Inglaterra en general y por Oxford en particular. Con brideshediano impulso hemos peregrinado allí un par de veces -y volveremos a hacerlo-, y hemos envidiado con saña a los jóvenes millonarios que por allí habitan probablemente sin valorar el privilegio que les ha sido dado: las inmensas praderas, el Magdalen, el All Souls, el Merton, el Hertford y su patio mítico, las pintas en The Eagle and Child y la sombra de Tolkien, los insultantes claustros, más pintas, la literatura como enfermedad total y todo lo que da forma a una ciudad detenida en el tiempo y en la que siglos de juventud han dejado una huella inextinguible.

De la película poco que decir. No levantará pasiones ni dejará grandes recuerdos, desde luego. A los de la vieja hornada, nos cuesta dar a los personajes otros rostros nuevos. Se agradece que Brideshead, la imponente mansión, sea la misma. Es también el mismo Oxford, y Venecia. Acostumbrados a la gloriosa banda sonora de la serie, la música de la película parece un pretencioso recital minimalista. Difícilmente se alcanza a ver la fascinación de la familia Marchmain y su inquietante influjo en Charles Ryder. En fin, lo mejor que se puede decir es que se deja ver. Sin duda lo mejor de la sesión fue la previa: las cervezas, el torrencial palique, las risas en la sala y esa ficción de la que hablé al principio. Por un rato pareció que volvíamos a tener veinte años.



diumenge, de novembre 02, 2008

"CALLE PEQUEÑITA Y MUY QUERIDA"


Ja em deixà estranyat al seu moment, ja. Pasmat em quedí quan vaig llegir que l´alcaldessa Rita Barberà prenia en consideració la proposta del Consell Valencià de Cultura de canviar el nom de l´actual plaça del Ajuntament pel de Jaume I.

Però la premsa d´ahir portava la resposta a l´enigma: "Barberá rechaza dedicar a Jaume I la plaza principal". El millor no era la més que previsible decisió. El millor eren les divertidíssimes raons donades. Li tocà defendre la posició a la regidora de Cultura (!) María José Alcón: "(...) El cambio de nombre causaría un gran perjuicio económico a los vecinos y comercios de la plaza (...) En un contexto de crisis causada por el peor y más nefasto Gobierno de España, los ciudadanos no están para soportar frivolidades y gastos superfluos". Després de meditar sobre les modestes economies dels sofrits i nombrosos veïns de la plaça, sobre la culpabilitat universal de Zapatero, sobre frivolitats variades i sobre la caiguda de Constantinopla, m´he recuperat i he pogut llegir que la regidora va enaltir la "calle pequeñita y muy querida" que porta des de 1843 el nom de Jaume I al centre històric.

La "calle pequeñita y muy querida" és un carreró perpendicular al carrer de Quart, perdut i abandonat absolutament per a la memòria d´una ciutat que va tenint dimensions més que notables. Un carreró que té com a activitat principal soportar estoicament els alleujaments de líquids provinents dels excedents de la marxa de la zona.

Ben pensat, no podia ser d´altra manera. Molta ofrena floral, molts càntics, molt Any Jaume I i el que vullguen, però en un ratet tot això s´acaba. Ara bé, donar a la plaça principal de la ciutat i amb voluntat de permanència el nom de qui ens va fer els que som, venint d´on venia, parlant la llengua que parlava... És molt millor deixar les coses com estan. Plaça de l´Ajuntament és un nom neutre, sense connotacions, tan pràctic com idiota. Asepsia pura. Que es quede així, no siga que si el canvien, a algú li done per pensar. I fins ahí podiem arribar.