CAPVESPRE

La terrassa del Westin amb bona companyia després d´un dia llarg i complicat, la calma, l´amabilitat exquisida i envejable dels hotels de luxe, on per unes hores ningú sap de tu i de la teua dubtosa solvència. Prop d´allí, un sopar frugal i a peu de barra en un bar que sembla i que no és una marisqueria. Fora, abans, a més de cent metres he reconegut la veu de la meua tia Paquita, eterna habitant del barri, mentre cridava a una veïna o a una amiga. Costa reconèixer esta cruïlla de carrers tan canviats si no els freqüentes a sovint. Però la seua silueta tan particular ha ajudat molt.

Part de la família de ma mare habitaba al barri, on només la tia Paquita sobreviu amb la seua frenètica activitat de sempre. La memòria de la tribu. La que sap històries de totes les classes, de les que es poden contar i de les que no, de les que abans o després tornarà a contar, i de les que no contarà mai. La que té al cap tots els bons records, tots els greuges, tot el santoral, la que no deixa ni un any de felicitar-me pel meu aniversari, o per el de la meua filla, mentre enllaça eixa mateixa data amb qui sap quin fet més o menys memorable, un viatge, una mort, un fet històric -com si els altres no ho foren- o una anècdota que només ella pot recordar. La que anava d´excursió amb Estellés i altres companys del periòdic on treballava el seu marit, la que em contava que li deien Aspirina perque sempre estava demanant una per mitigar els seus maldecaps continus o les seues pors. La que pensa que era un mal valencià, un catalanista, i ràpidament matisa: Però era un bon home. Cada vegada que escolte la seua particular veu a l´altra banda del telèfon tinc la temptació d´eixir corrent cap a sa casa, segrestar-la, nugar-la a una cadira i dir-li: "Tinc menjar per a tres dies, parla, parla i parla sense parar, que jo vaig a gravar-lo tot. Perque no vull que res es perda, no vull que et vages, no vull que res s´oblide."

Però hui estava tan lluny, i semblava tan ocupada com sempre, que he preferit no dir-li res. També teníem ganes de estar a soles, el dia donava una treva que no podíem ignorar, el cel s´omplia de grocs i d´intuïcions de mars o de vacances. Al final d´uns carrers rectes s´endevinava l´ombra immensa de Mestalla, tot un barri conegut i desconegut alhora, l´eterna i perduda olor a tabac d´aquells cantons, records que en realitat no puc tindre dels anys -potser- seixanta, el tram final d´Arts Gràfiques on un dia, eixint de la facultat, tant m´impressionà un cartellet en un conegut pati on s´anunciava al veïnat com un costum d´altre temps la mort de la mare de la tia Paquita, de la meua tia-àvia en realitat.

Poc després, a la terrassa del Westin i envoltats de rics estrangers o d´arbres perfectes, tots eixos exercicis reiterats de la memòria semblaven ciència-ficció. Del passat, però ciència-ficció.