ELS DIES DE L´AIGUA

Un diumenge de juliol pot portar més veritats d´estiu que els divertiments a data fixa d´agost. A la platja del Mareny de Sant Llorenç arribàrem després de recórrer un camí ple de baladres gloriosament florits i de canyes, de sèquies sinuoses i de sol. Abandonat el refugi del cotxe i el seu microclima, una senda perfectament traçada pels peus dels qui mai sabrem el nom condueix a les dunes quasi verges entre les que es divisa la mar com una reiteració coneguda i de la que els ulls mai es cansen.

Però massa vent, massa lluita perduda per intentar llegir el periòdic, massa tables i veles com paracaigudes que no acaben de caure omplint el cel ras i l´aigua. El paradís té de tant en tant invasors francament indesitjables. Sempre queda l´opció de contemplar el dubtós espectacle dels variats colors dels artefactes contra el blau de la vesprada o contra les teues solitàries i ingènues pretensions.

En realitat ens donava igual. Tot ja estava fet des de que complírem la il·lusió modesta d´un dia de platja, els senzills preparatius d´omplir la borsa de trastos, de llibres que acaben per no llegir-se, de periòdics, de claus i de monedes que resulten impossibles de traure. Per a evitar les hores més dures, res millor que les cerveses gelades des d´algú dels miradors perfectes del Racó de l´Olla, mentre els atrevits visitants del llac les passen putes pel calor damunt d´una barca heroica, allà, a l´altra banda del vidre.

La immensitat exòtica dels arrossars només tallats per les muntanyes, el verd tan intens, el breu passeig i les aus trencant un silenci que ni nosaltres volíem profanar, el forn del Mareny de Barraquetes pres a l´assalt a mitja vesprada, amb el record encara viu a les genives de l´arròs a banda directament imperial de Casa Fede i acompanyat només d´un plat de tomaca tallada amb oli i sal. Veritats senzilles o primordials que ni la tristor congènita dels diumenges de vesprada pogué doblegar. Perque sonava al cotxe King of Rome i perque jo estava amb la millor companyia que puga tindre o desitjar un home em vaig sentir per uns instants que sempre recordaré el rei de tot el que la vista abarcava.

Perduts pels camins que envolten Sueca vaig recordar aquelles nits de diumenge de fa mil anys quan tornàvem de Dénia per la carretera després d´un cap de setmana brutal. Amb els cossos desfets, encara ens quedava el martiri de les cues interminables de la tornada, i l´autopista era un luxe que no ens podien permetre o que ens havíem begut. Després de Sueca i fins a Sollana la carretera era una filera de cotxes parats al bell mig d´una mar d´arrossars, una illa perfectament recta i envoltada d´una negror fosforescent i sorollosa amb remors d´aigua o de granotes. Bastava llevar la música per a que tot arribara. Les finestres totalment baixades permetien entrar una olor densa i llacustre que intensificava la sensació de calor, una olor humida, nova i massa autèntica per als nostres sentits esgotats i a la que no renunciarien aquells malalts per la vida que érem.