ALMARDÀ

Al nord de la ciutat s´estén un barri de carrers que no són carrers i que acaben en la mar, on les palmeres s´acosten al sol més vertical en perfecte i constant desafiament, on les famílies benpensants compren eternament premsa conservadora i prou dolenta per a reproduir el tedi de la resta de l´any en pantaló curt i sandàlies mentre continua el somni de la vida.

També hi han bars perduts al final de camins en obres i davant la mar, baladres com altars, gots de vidre que en realitat són calzes, casetes de gelats que amaguen secrets de joventut, closques deshabitades de caragols que pujant estranyes plantes acompliren el seu destí silenciós. L´aigua té tots els colors del blau i la meua ànima es debat entre l´atracció i la repulsió, entre la temptació i la fugida de l´arena. La batalla perduda a gust i a consciència de tots els estius.

I també hi han moderats sopars per a dos a hores avançades prop d´un vell castell, gent coneguda d´ací o d´allà, músiques que no sonen per a tots, terrasses per a les que no tenim la nit o el dia, la intuïció de les dunes i la platja com una desitjada presència física, l´arena nocturna i freda que dona ales als peus nus, els cossos dins de l´aigua i la roba perduda mentre la lluna espargeix la seua llum lletosa per mig cel i per damunt de les ones purificant i donant sentit a tot en la nit més hermosa.