dijous, d’agost 04, 2011

LES OMBRES RECOBRADES




En nits com esta el cel s´obria sòlid com una pinya i la calor traspassava els pocs núvols que s´arriscaven a fer acte de presència, els espremia, els eixugava fins que es condensaven en una rosada perfecta que nosaltres rebíem com una banderola d´eixida.

Sonaven músiques des dels auriculars després de la piscina i el canvi de roba, estrenàvem colònies, desodorants, ànsies brutals de sexe i diversió, i a casa miràvem de reüll i amb certa arrogància, despreciàvem uns hàbits de vespra de festa que allí mantenien, de tranquils sopars o de televisió adormiscadora que ens semblaven estratosfèrics, propis d´un temps que no era el nostre o que venturosament mai arribaria.

Als carrers flanquejats per baladres i voreres rebentades per les arrels dels pins , tot semblava girar al voltant de la moto, de les seues marques, disseny, cilindrada, dels seus tubs trucats, del seus recanvis. S´intercanviaven adreces de tallers on manipulaven els motors amb el mateix secretisme que es donaven precises indicacions dels bars i dels concrets racons dels bars on es despatxava matèria sensible.

En nits com esta els grills emmudien momentàniament al pas de les hordes motoritzades. Com centaures incansables recorríem el Vedat, Torrent, mitja comarca. De tant en tant arribàvem fins a la platja on fèiem un bany de matinada. Molts baixaven a València. Jo sempre preferia el recorregut local, una espècie de circuit suïcida que alternava la carretera antiga de les curves amb la part més baixa de Santa Apol·lònia. Com estacions penitencials, cada bar obligaba a una parada, cada parada imponia una libació col·lectiva, un ritual adolescent ple de sentit dins del destrellat general i la bellesa fosca i perfumada de la nit d´estiu.

Al bar clavat al bell mig de la Colònia Blanca solíem assolir el nivell alcohòlic desitjat, superb. El cos responia com una màquina perfectament engreixada. Els gin-tònics es servien en pitxers de litre, i pocs el compartien. De fons sonaven The Smiths omplint fins al sostre els vapors que ja volaven i presagiant o marcant dècades d´anglofília. En eixir, al cel es sentia un batre estrany i fugitiu, un vent lleuger i curt anava i venia en mil direccions, un estrèpit d´ales sorpreses en el seu vol tutelar damunt nostre tornaven a la seua posició acabat el descans, com cavalls inquiets repentinament calmats. Ombres fugisseres a les que mai agrairem com cal la seua improbable i protectora presència.

En nits com esta algú vingué a dir-me en mig d´aquell aquelarre que el meu germà i dos amics havien tingut un accident amb les motos camí de Picanya, mentre renovaven una nit més un ritual de grup consistent en el dubtòs costum de furtar d´un camp panotxes de dacsa, torrar-les i menjar-se-les allí mateix, afegint a la nit plena de riscos la possibilitat de tindre gresca amb l´amo del dacsar o de provocar, donat l´estat dels oficiants, un incendi forestal o com a mínim hortolà.

No recorde ben bé els fets que vingueren després. La meua memòria manté el record de certa tranquil·litat propiciada per notícies que garantien l´ escassa rellevància de les ferides, el jardí de casa humit en la matinada mentre esperàvem, la tornada dels combatents i les seues desventrades màquines, el rostre desencaixat dels meus pares en la nit, el patiment que en aquell moment no vaig valorar, ple d´ignorància i creient en la immortalitat com només un jove pot creure.

Ja a la habitació d´una casa plena de llums enceses a les sis del matí, mentre em despullava entre breus rialles fruit de la tensió alliberada i de les ingestes de la nit, el meu avi aparegué per la porta també amb mig somriure i amb aquella inoblidable camiseta imperi, el cabells esturufats i el dit índex plantat, admonitori, vicentí:

- Tu te rius, però ara podíem estar de cos present.

Mentre em gitava i em contenia de nou les rialles vaig sentir com en retirada un batre d´ales, unes ombres fugisseres prop de les flors de la buganvília, una imminència de descans rotund que em desfeia sobre el llit i en el qual volia perdre´m. La nit acabava.



3 comentaris:

Anònim ha dit...

I casi un any després de l'última, torna el mestre Angresola sense haver perdut ni mig gram de gràcia. I que continue, per favor.

Vicente ha dit...

el teu avi un crac .... bonissim

Anònim ha dit...

Agost: més d'idiotes a Xàbia, de motos d'aigua i embussos, de mirar a l'horitzó entre plegàries a setembre... i de descobrir xicotets tresors com la seua tornada, mestre. Mentalment he fet arrere a un temps i un espai que mai varen ser els meus i, a pesar de tot sense estranyesa, he compartit un pitxer de gin tonic amb la colla dels centaures.

Diafebus