divendres, de febrer 24, 2012

PARAULES D´AMOR



Cada vegada que vos veig juntes, rient, jugant o parlant -sobretot rient-, o escoltant-vos l´una a l´altra amb un sincer i volgut interés, el món s´ordena un poc i la vida sembla un lloc amable, ple de sentit.


Cada vegada que vos veig juntes, una emoció antiga em commou sempre d´una mateixa manera, i pense calmadament en els corrents de sang que nodreixen incessants els cossos, en l´atzar que determina les afinitats i les descendències, en la vida com un riu tranquil i afable, allunyat de perills o de revoltes.


I mai sé realment si deuria dir alguna cosa, si cal dir alguna cosa davant certes situacions. I em conteste a mi mateix que no, que els tresors deuen romandre ocults, inaccesibles, com coves submarines perdudes i fosques i de les que només tu coneixes el camí emmarcat de blaus inconfessables.


Però també, lluny de pors, en dies de sol i glòria, em desdic i tinc el desig furiós de cridar a qui vulga escoltar-me el meu goig i l´alegria quotidiana de veure a ma mare i a la meua filla juntes, rient i parlant -sobretot rient-, i la vostra complicitat o els vostres jocs interminables, els vostres adorables sobreentesos, i no em reprimisc de proclamar per vosaltres paraules d´amor -senzilles i tendres-, o d´invocar els béns de la pedanteria literària i de l´egoisme dient-vos, gairebé suplicant-vos en total silenci a una i a l´altra allò del Faust: no cresques més, no envellisques més, detingam trencant el cel l´instant tan bell, tan etern, que siga en la meua memòria com un present projectat fins a la fi dels temps, com aquell tresor que em portaré a perdudes coves envoltades de blaus fosforescents, dins la mar més profunda, on la foscor es confondrà amb l´oblit i la calma.


1 comentari:

Neftalí ha dit...

Qué bonico, açò! No pot imginar vosté com de bé s'entén.