dimarts, d’octubre 07, 2008

CARRER TÚRIA



-Vull que esta casa que t´agrada tant siga per a tú.

Molt a sovint som presoners de les paraules. Les que acabe de transcriure em foren dirigides, no farà massa anys, i es capgiraren com un destí irrenunciable. Potser absurdament irrenunciable.

El cas és que el moment tan temut va arribar -no creguen que estic parlant de gratuïtes herències- i vaig tindre que prendre una decisió. Ja no es tractava d´anar i deixar llibres, o fumar un parell de despreocupats cigarrets mirant sense cansament per les enormes finestres, o jugar a imaginar milionàries i genials reformes, tot això aprofitant una espècie de limb legal en el que estigué el pis durant alguns anys. Ara anava de veres. O em feia amb ell o ja no tornaria allí mai més. Però la meua voluntat era tan forta que vaig falsificar nòmines i rendes, al temps que declamava solemnes però dubtoses declaracions de solvència, tranquil.litzava més que raonables temors familiars i feia públics i privats compromisos de pagament que mai he trencat, tot siga dit. En resum: una subprime de llibre, però amb bon final per al banc, almenys de moment.

Després vingueren circumstàncies personals que no venen al cas, una nit amarga que em deixà clar que aquell no era el millor moment per als somnis i una promesa amb mi mateix d´aplaçament dels variats intents de la felicitat.

Vé tot açó perque he llogat el pis. No sé per quants mesos o anys deixaré de vore el Botànic des de les seues privilegiades finestres. Espere que siguen els suficients per a recuperar-me d´algunes coses, i reprende-les de nou amb més ànims que en temps passats. El pitjor de tot ha estat buidar definitivament el pis. Ma mare -que naixqué allí- tingué una mala vesprada. De cada calaix, de cada armari, sorgien els records de tota una vida, traduint-se en llàgrimes calmades i dolçes. Del trasllat dels llibres -un malsomni de caixes i borses que pesaven com el plom- més que llàgrimes vaig expulsar les habituals i relaxants blasfèmies, tan volgudes per mi.

Quatre jòvens que em donaren molt bona impressió -i que esperem que continue- ocuparan la cuina on jo parlava amb la meua àvia, mentre ella feia el dinar, aquells dimecres de facultat, o el llarg corredor on un xiquet que era jo assajava com donar un pas darrere d´altre en aquella immensitat, o el menjador on vaig passar hores i hores de conversa amb el meu avi, o les habitacions on vaig imaginar assolellats dissabtes plens de coses per fer i envoltat per una immensa biblioteca, o l´espai perdut dels sorollosos dinars de Nadal, tot amb la remor quasi exòtica del Botànic i les campanes de Sant Sebastià com un ritual que marcava les diferents hores de la llum. I tants i tants records de passat i de futur. Tot arribarà al seu temps.

Valga també esta entrada com a disculpa als benvolguts Cretins, als qui vaig oferir una sessió de vesprada -que de segur hauria arribat a la nit amb els licors habituals- amb les millors vistes de València com a teló de fons. Però la necessitat obliga. Ara només ens queden les fotografies i, per la meua banda, una moderada confiança en el destí. Tot arribarà al seu temps.

-Sí, iaio, jo tinc que comprar i viure en esta casa.



5 comentaris:

Vicè ha dit...

No cal que es disculpe, capitano. Amb relats com estos eixa Cretina Comèdia ja ha tingut lloc.

Qué tindrà el Carrer Túria, que inspira tan bona literatura?

Un abraç

Nota ha dit...

Bo, aleshores ja tenim un motiu per prolongar la cretina durant anys i anys. Hi ha pendent un dinar al carrer Túria.
Preciosa la historia. Hauries d'enviar el relat als xics del lloguer, per que sàpiguen el que tenen.

morena ha dit...

Un lugar de ensueño, volverá

Forlati ha dit...

Gran-gresola!

diafebus ha dit...

Tornar al carrer Túria, de vegades, se'm planteja com un destí més que com un desig més o menys realisable. tornar al carrer túria és inútil quan mai hem tornat d'ell. Vaig escriure en la meua despedida que me'n portava el carrer túria en mi, igual que fem baluart de certs dies i certes cares i certes paraules.