ESTELLESIANA (II)

Després d´aquell colpiment vingueren anys d´oblit i de moltes tonteries. I la vida espentava quasi tot amb tota la força que és pròpia de qui reclama lo seu. Però poc a poc, com un retorn pactat en silenci, arribaren a les mans llibres que parlaven d´aquells versos, hàbits vells i nous, i el descobriment definitiu del Llibre de Meravelles.

No deixa de ser curiòs que un llibre que parla d´un espai i d´una gent vençuda, agenollada, entre el desànim, la fam i la por d´uns anys miserables, estiguera destinat a convertir-se en el millor homenatge literari mai fet a la ciutat de València.

Tinc molt clar que quantitat no sempre és sinònim de qualitat. Tot i això, és prou revelador que les successives edicions del llibre continuen esgotant-se any rere any, i més si estem parlant d´un llibre de versos. Sóc responsable en part d´eixa devastació forestal. No sé quants exemplars hauré regalat al cap dels anys, i tampoc sé quants tindré, ni per on paren.

El problema -l´unic problema- és el de totes les malalties cròniques. Després, es fa molt difícil viure amb certa normalitat i amb eixe delicat verí esta ciutat de tots els amors i de tots els dimonis. Complicat passejar per l´Albereda, assomar-se al riu, disfrutar crepuscles, sentir tramvies reals o imaginaris, cases o cuines o terrasses ocultes, entreveure fosques escales, caminar les nits d´estiu o d´hivern, creuar els ponts, imaginar dies passats, amors i carrers. Sobretot carrers. Perque és eixa conjunció de vivències íntimes i colectives amb la verbalització de noms d´espais, pobles, places i carrers el que dóna cos i sentit a tot. La sensació de reconeiximent com a matèria prima elemental.

Pel carrer de Borrull visqué la teua mare;

era una criatura humil i vivacíssima;

les nits d´estiu eixien a la porta de casa;

s´oïa, lluny, la música d´algún acordió.

Pel carrer de Murillo pujava la foscor.

Puc recordar encara amb certa emoció la primera lectura enlluernadora del poema Cos Mortal, una pura i llarga successió de noms de carrers de la ciutat sense sentit aparent:

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,

Barques, Transits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,

Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat (...)

Poques vegades he sentit com aquella -i com cada vegada que el rellig- el sentit perfecte i harmònic entre el títol i el text estricte del poema. Perque és realment la plasmació del cos mortal -el de la ciutat i el nostre- pel que caminem, amem, patim o vivim dia a dia amb més o menys entusiasme o indiferència. I és el cos mortal pel que transitaren els que ens feren possibles, ara només ombres de variats records. I és genialment, definitivament, la unió d´ells i nosaltres en un espai comú i molt volgut que ens ha fet com som.

Els amants, Temps, Un amor, uns carrers, D´un any, Crònica especial, Testament mural... Tot el Llibre de Meravelles és un univers conegut i alhora sempre per descobrir o reconèixer. Impossible no acabar amb tots i amb qualsevol dels seus poemes.

DIES

Carrer de Samaniego, aquell taller d´orfebre

on fores aprenent per ser alguna cosa,

perque calia ser, llavors, alguna cosa,

i fores aprenent en un taller d´orfebre.

Conserves el record com en un cossiol,

és un record humil, com un gerani pàl.lid.

Hi havia unes finestres ventrudes i solemnes

que donaven a un pati; potser fou una casa

-¿qui sap?- senyorial. Aquells vespres llarguíssims

de l´estiu, unes veus que vibraven, anònimes,

eixint de qui sap quina finestra, l´alegria

de l´aigua rebotant en qui sap quines cuines

i arruixant l ´aire espés d´aquell agost horrible.

Et suava la mà agafada al cisell.

Tu tindries, llavors, tretze o catorze anys.

T´agradava la vida, el carrer dels Serrans,

les gents que van i tornen, compren una cistella,

un cavall de cartó, el fil d´empalomar.

Et menjaves el teu entrepà pel carrer,

mentre veies les gents que anaven i tornaven,

allò que més t´agrada, que t´agradava més,

t´agradava la vida com el pa amb oli i sal.

L´església cremada de la Maedéu Grossa,

una parella es perd pel carrer de Roters,

el mercat que hi havia darrere de les torres,

aquella dignitat italiana, em pense,

la vida entre les pedres cultes i nobilíssimes,

les fulles de lletuga espargides per terra,

les taronges, les llimes, una vivacitat,

una olor de cordells, l´olor de saladura.