dissabte, de gener 31, 2009

MÉS BARATES QUE NINGÚ


No sé quan seria la primera vegada que vaig fixar-me en ella. El que és segur és que des d´aquell moment incert, em resulta impossible passar davant seu i no tornar a mirar-la amb simpatia.

Ben pensat, conflueixen tres factors que, si algú tinguera valor per a psicoanalitzarme -francament, no els recomane l´espectacle- donen probablement la clau: és una botiga "de les de tota la vida", té part dels rètols en valencià i està al cor d´un barri de carrers més bé llargs i moderadament antics; per a mi, molt probablement el barri més estimat de la ciutat més volguda.

El cas és que no sé com encara està en peu, venent només mantes en estos temps de triomf insultant de l´edredó nòrdic. De vegades jo imaginava al propietari maleint a la mare que va parir als esquimals, a tota Escandinàvia i arribant a França, Suissa o Alemanya, per si de cas es deixava algú. O al empleat de torn, mirant caure les vesprades i recordant a l´únic client del dia que ha comprat, al voltant de les onze, una manteta d´eixes que ara diuen de viatge.

La retolació em provoca a parts iguals un sentiment d´agraïment i de tendresa. Sobretot per la normalitat amb que es degué plantejar al seu moment. No és ni ha estat mai un local de moda, ni del circuit -diguem- cultureta/conscienciat. Parlaven valencià els de dins i els de fora, i en valencià decidiren oferir el seu producte. Tan senzill, tan lògic i tristament tan poc habitual. Ara bé, diguem-ho tot. A l´hora de donar "nom" al local, triaren el castellà -també eren altres temps- i el batejaren com Palacio de las Mantas, que té com una certa ressonància oriental...

En realitat, el valencià es quedà per a l´aspecte més comercial, d´atracció i compulsió del personal. Si passes quan la botiga està tancada, es pot vore, al llarg de la persiana metàl·lica, a doble espai i en diagonal, i per si encara mantenies algun dubte després d´allò del Palacio, un lacònic però molt aclaridor M A N T E S que creua d´un extrem a l´altre. I de dia o de nit, amb fred o calor, laborables o festius, enmarcant l´entrada i donant pas, un gloriòs MÉS BARATES QUE NINGÚ.

No sé que m´agrada més. Si la contundència pura de la frase, o el reclam sense complexos. És com un crit quasi ja perdut de mercat de carrer, ple de sol i de matins llargs i vociferants, hereu probablement d´altre tipus de venda. Fins i tot de vida.

Un ventós i clar matí de dissabte ens acostàrem per allí. Els propietaris foren enormement amables, respongueren preguntes pertinents i impertinents, es deixaren fotografiar sense recels. Gent oriunda de Beniarjó, la pàtria d´Ausiàs March, com ells mateixos recordaven amb un punt d´orgull, i que duen més de seixanta anys venent mantes al Cap i Casal. "Som ja més d´ací que d´allà", ens deien entre resignats i satisfets. Bona gent, com no podia ser d´altra manera. Jo vaig caure en la malaltia habitual i mentre parlàvem imaginava dies i dies d´alçar la persiana, els anys miserables de la posguerra, sols i núvols, la riuada del 57, aquell home creuant-se de segur amb el meu avi quan ell tornava a casa després de la seua irrenunciable tertúlia a El Micalet, tantes vegades. La vida com una cistella que fer i desfer. Interminablement.

Nosaltres compràrem una manteta per a Laia. A sovint, quan vé a casa, es queixa de fred. Ara segur que vorà des del sofà els seus dibuixos animats ben abrigada amb la seua manta nova. I tindrem un record lleuger i agradable de totes estes coses.

Jo els desitje de cor -a la botiga, a la gent que la regenta i al dubtós futur del negoci- una permanència eterna. Mentrestant, i abans de que tot passe, si el empleat de torn té el dia fluixet de clients, i no està l´amo, sempre pot eixir a la porta a fumar-se un cigarret i gaudir de la vista. Té davant les torres més belles del món.


4 comentaris:

morena ha dit...

Creo saber cual es, créame que me llamó muchísimo la atención, sería uno de esos días en que Diafebus encontró un aparcamiento cerca, usted ya sabe...


Besos

Juan E. Tur ha dit...

Quin crack.

Anònim ha dit...

M'ha encantat, com sempre, intente localitzar on és la botiga, però s'escapa de la memòria.
L'amo de la botiga és un autèntic heroi, sobreviure en aquests temps (crisi+centres comercials)té el seu mérit.

Petons, Mayte.

Yo soy aquel ha dit...

MÉS BARATES QUE NINGÚ, qué grande...