Fa massa temps que no puje a un avió. O a un tren, o a un ferry d´aquells que acabaren sent quasi habituals en estius que semblen ja tan llunyans com la prehistòria.
Realment vull dir que fa massa temps que no faig un viatge que siga més que la clàssica i tan desitjada escapada de cap de setmana. No sé fins a quin punt és ja possible. Obligacions variades, renúncies inconfesables, un cert i algo amarg cansament complicat de reconèixer.
Quan baixes del núvol i comprens que el temps té els seus premis i els seus peatges, i després d´agrair la benevolència amb la que la vida ve tractan-te, queda l´opció -desagraït que és un- del trencament per davant, és a dir, arriba el moment en que et pots plantejar -amb una commovedora serietat- la possibilitat de tancar la porta i eixir corrent.
Però en realitat saps que les escases opcions d´alliberament que té jugar a qualsevol loteria són més consistents que la recurrent fantasia de trencar amb tot, deixar tot darrere, començar de nou -com si això fora possible- en qualsevol lloc de nom oblidat o exòtic i amb bona companyia...
Per tot això, quan totes eixes coses passen com un llamp pel teu cap, és el moment de relaxar-se, asseure´s tan còmodament com pugues al sofà o a la cadira del treball, fumar-se el penúltim cigarret del dia, i recordar ciutats formidables, trens nocturns, albes sense son, la primera i colpidora impressió d´Itàlia, dies de sol a la fresca penombra d´un museu, vins i vesprades d´estiu, carrers per estrenar, i tots els perfils i les geometries noves que ens donaren per a sempre un equipatge i un món a l´esquena i que ens deixaren tota la vida per davant.
2 comentaris:
Angresola, estás que te sales. Enhorabuena y disfruta del filón que se percibe, con ganas y facilidad para viajar con la mente. Además te lo dice uno que está más seco que la mojama.
Un abrazo.
Y las inolvidables veladas cretinescas....
besos a usted y a ese pedazo de mujer que le acompaña.
Publica un comentari a l'entrada