dilluns, de maig 25, 2009

POLS EN EL VENT


Encara no sé perqué vaig acabar la nit del diumenge en un bar de barri amb amics que portaven allí massa hores. A banda dels habituals d´eixos llocs i eixos dies i la seua presència repugnant o patètica adossats a la barra, els meus amics duien l´acostumada provisió d´alegria i riures, d´històries per contar o ja contades i un excés més que evident de cerveses o de copes. El tranquil sopar a casa ni està ni arribarà. Un ànsia malaltissa per parlar desfà plans i allarga hores que deurien ser de descans o indiferència. Pel carrer només passen africans que van i vénen i que semblen saber que solament en nits com eixa són els reis absoluts de la ciutat.

De sobte una jove irlandesa trenca a plorar per la borratxera i perque al bar sona Dust in the wind i li torna al cap el funeral del nuvi de la seua germana, un xic de vint anys traspassat per una malaltia fulminant. Jo imagine un fred i uns núvols del diable, rostres rogencs, corbates descol·locades, fetges hipertrofiats, desmais insuportables mentre la cançó ompli els ulls dels que es mantenen en peu amb les consabides racions d´absurditat, llàgrimes i malenconia. Entre sanglots ens conta que des d´aleshores va perdre tota fe en qualsevol forma de trascendència, tota esperança de redempció per part d´un déu injust i arbitrari. En eixir del bar, una planta diminuta i tan verda com Irlanda lluita, entre la grisor desoladora del carrer, per acomplir el seu destí absurd i heroic al mínim espai que deixen la vorera i l´asfalt, amb una tenacitat que sempre em commou de la mateixa manera.

2 comentaris:

Forlati ha dit...

Ha tornat a jugar en el LSD, sr. Angresola?

(p.m. bromes a banda).

morena ha dit...

Esta canción tiene demasiadas historias trágicas, yo tengo una con ella.

Besos anfitrión.