dimarts, de juny 23, 2009

HISTÒRIA, HOMENATGE I ELOGI DE LA FIGUERA (I D´ALGUNES FIGUES)


Tornant el divendres d´arreplegar a Laia de l´escola em trobí amb una figuera. Estava envoltada de plantes baixetes, de minúscules alfàbegues, d´efímeres flors d´un dia. I envoltada també d´un trànsit demencial i ben conegut. Faria llargament un metre i mig d´altura, branques ja formades, i alguns fruits creixien amb força desafiant les condicions nefastes. Era part de l´exposició botànica al millor postor que oferia, al bell mig de la vorera, una botiga d´aquelles tan recurrents i regentades per xinesos, que en realitat -com sap qualsevol- són fenicis disfressats de xinesos.

Comprar-la i plantar-la al Vedat era una temptació antiga que ara s´oferia relativament senzilla. I a més es presentava com un rescat o un alliberament d´un entorn tan hostil com ridícul. Però la possibilitat de carregar fins a casa amb la figuera, la xiqueta i els trastos de l´escola semblava poc realista, francament. I les presses de sempre arribaren desbaratant-lo tot. Després vaig continuar amb els plans de la vesprada, però la figuera no se m´anava del cap.

Vingué la fugida i el descans, la dolça companyia, l´entorn de pins i baladres tan enyorat i tan fàcil, la temptació de l´aigua, les hores de parlar amb la tranquil·litat que el treball no permet. I tornà la figuera. Tan clar ho tenia i tan pesat estava que finalment decidírem buscar-ne una a l´endemà per un parell de vivers dels voltants.

En els minuts d´abans de dormir jo recordava presuntuosament les fulles aspres i grans de les figueres que en el món han estat i de les que seran, imaginava l´ombra de les vesprades o les nits, i sobretot l´olor densa, tan dolça, quasi asfixiant, que sempre m´ha portat com poques coses la concreció del desitjat estiu i una forta sensació de retorn a no sé quin lloc, però amb la que voldria viure sempre. També em vingué al cap la seua sang lletosa, apegalosa, l´afortunat símil sexual del fruit filamentòs i perfecte, la seua forta filiació al món grec i romà, il·lustres i benvolguts pares de quasi tot el que som o serem. I em vaig dormir com un xiquet dorm la nit de Reis.

La trobàrem en el segon viver que visitàrem. Pràcticament clònica a la que havia deixat abandonada allà, i a la que vaig desitjar de cor el destí honorable que jo no puguí donar-li. La nostra ja està a casa, i només falta decidir per consens -l´altre dia no estàvem tots- el lloc millor on puga créixer i exercir el seu benèfic influx i el seu paper de màquina del temps, per als que la plantarem i per als que ens recordaran quan el vent òmpliga la casa dels olors de l´estiu.

Però el dia obertament figueril no havia acabat encara. A la nit, uns amics vingueren a casa i estiguèrem prenint a la terrassa els licors habituals amb la moderació pròpia de les recents temporades. Després baixàrem al poble on esclatava la verbena de sant Joan com una proclamació del temps nou i d´on fòrem discretament expulsats pels adolescents que reclamaven el seu espai natural. Prop d´allí, una terrassa de bar es plantejà com el millor exili possible amb el rerefons necessari de la música. Malparlant de la política municipal, alguns animàrem a un bon amic allí present a donar batalla a les pròximes eleccions. Aquell -després d´apurar la copa amb parsimònia- ens mirà seriosament i va dir: "Ja tinc el nom del partit: FPT." Es quedà callat uns instants i va afegir, aclarint la incògnita que tancava perfectament el dia: "Figues Pa Tots".

3 comentaris:

Sfrazzera ha dit...

Vosté, cada día millor. Quan era més menuda m´encantava menjar figues, i hem feia un cabaçet amb la vora de la camiseta i hem posava blava de menjar-ne, a la caseta del cami de Les Bases, a la Caseta del Pí, anant cap a Sant Jaumes. La Figuera i el Pi, ara están solcint la caseta amb les seves arresls....bollint per dins, com els seus fluxos i les seves resines.
Besets

Comtessa d´Angeville ha dit...

A m'auela materna li agradava contar que una volta a Benimarfull anava el seu cunyat amb un cabás de figues a la mà quan es va creuar amb m'auelo patern. M'auelo patern tenia la "casa de veraneo" en Benimarfull, a prop dels banys de Benimarfull que també eren de la meua familia, una casa preciosa, amb un jardí enorme a la que sempre han anat tots els matrimonis de la contornà a fer-se les fotos de boda, des de fa pocs anys ja no, la decadència, ja sap, el Chávarri podria fer amb nosaltres una segona part d'El Desencanto, però en fi, a lo que anava, el cunyat de m'auela carregat de figues i m'auelo l'altre que se'l creua pel carrer i li diu AMB LO QUE M'AGRADEN A MI LES FIGUES! QUE NO ME'N VENDRIA UNES QUANTES? I el cunyat de m'auela va dir TOT EL CABÀS PA VOSTÉ, QUE LI LES ANAVA A DONAR ALS PORCS! i li ho va dir sense pensar-ho i després es va apurar, perquè claro era un poc lleig dir allò, i no sabia com arreglar-ho ni com demanar-li perdó a m'auelo, m'auelo pixat de riure i l'altre apuraet del tot... També mos contava m'auela que els porcs s'emborraxaven quan ne menjaven moltes.

Yo soy aquel ha dit...

El FPT ja te el meu vot!!!