dimarts, de juny 09, 2009

QUÈ VOS PASSA, VALENCIANS?


Comptat i debatut, em declare flipat. Afortunadament -tot i que resulta un consol ben trist- a la premsa de hui podia llegir-se un brillant paral.lelisme entre les figures de Berlusconi i Camps, tan diferents en aparença. També s´ha fet ressó d´eixa nova i molt interessant teoria un bon amic al seu blog parlant de les sendes de Silvio que ja comencem a caminar.

El cas és que ja he perdut el compte de certes sessions televisives de diumenge amb l´estupefacció per bandera i el sopar per l´aire. Per a mi ha deixat de ser una qüestió purament ideològica. I ja em dóna igual si les comparances les fem amb les autonòmiques, les estatals, les europees de fa cinc anys o les eleccions a president de falla. El pitjor de tot probablement siga la normalitat amb que milers i milers de valencians donen un suport incontestable a opcions profundament antivalencianes.

No sé si alguna vegada arribarem a calibrar la desfeta que va deixar al seu moment l´anomenada batalla de València. La manipulació més que calculada dels símbols entregà el gruix de les classes populars i mitjanes a la dreta més castellanòfila de l´estat, als que per cert el tema ni el coneixen, ni els preocupa ni els interessa perque tenen massa clar qui volen ser: una variant mediterrània i lúdica de Madrid. Per l´altra banda, alguns guardians de les velles i eternes essències catalanòfiles -conscients de la seua divinitat- es passaven per l´arc de triomf les regles bàsiques de l´arquitectura i s´obstinaven en començar la casa pel sostre, posant les coses encara més fàcils per als veïns d´enfront, que de construcció sabien i saben com ningú. Per a rematar la faena, un menyspreu incomprensible cap a certes manifestacions populars molt arrelades li regalava a la dreta els pocs despistats que havien quedat fora, que eren rebuts amb les cames ben obertes. Tots a una veu, germans vingau. I fins ara. D´eixes rendes -entre d´altres, però principalment- encara estan vivint. I amb una salut de ferro.

De la botiflera major del regne pensava dir alguna cosa, però crec que ho deixaré per a un altre dia. Miren, miren la fotografia. ¿Creuen realment que fa falta?

9 comentaris:

diafebus ha dit...

El post em deixa sensacions contràries, enfrontades, encabronades, tan valencianes elles. Per una part el dolor de constatar que les pijors previsions es quedaven curtes - i ya no parle d'opcions polítiques, sino de posicionaments étics/estètics -. Per una atra el plaer de llegir-lo a vosté en estat d'inspiració. Igual tanta desgràcia era només el necessari contrapés a algunes ventures.

Forlati ha dit...

Per a mi el resultat en Valéncia és absolutament previsible i no m'ha generat cap resposta. Vivim el règim de partit únic —o l'alternança, que la mateixa cosa és—. A on estaven l'eixèrcit, els tecnòcrates i l'església, estan ara Canal 9 i la Selecció espanyola.

La pregunta és: ¿A on està ara l'oposició al règim?

Forlati ha dit...

Be, en Valéncia, ni l'alternança, clar!

Juan Antonio ha dit...

A pesar de que siempre intento apaciguar mi vena apocalíptica tengo la impresión de que el pasado domingo aquí, en esta tierra, se cruzó la última línea roja. Un presidente imputado por lo que todos sabemos de sobra, haciéndose el mártir, atacando a la justicia en campaña electoral, y arrasa en las urnas...El pueblo le absuelve, aprueban (y con nota) que al final, uno se mete en política para hacer lo que le dé la gana...¿Por qué otro motivo, si no?
Y con el 80% o más de los medios de comunicación maniatados, la fórmula berlusconiana a escala.
¿Cómo saldremos de ésta?

Vicè ha dit...

L'alternaça és l'exil·li. A un altre país o amb ví i lectura.

Vicè ha dit...

Per cert, eixa foto resum tantes coses...

Comtessa d´Angeville ha dit...

la puta quin susto de foto, no vaig a poder dormir hui

Comtessa d´Angeville ha dit...

I després del susto inicial, com sempre aplaudiments per a vosté, Què vos passa, valencians l'he cantada des de menudeta, els cassets de Paco Muñoz, mon pare ensenyant-mos la tornada... Putes eleccions se m'han indigestat, què asco me dona tot Cristo.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Escolta el teu germà (crec) no accepta comentaris al seu blog, i m'ha agradat molt el seu últim post. Ai els professors, els BONS professors que deurien ser exemple, bons professors d'eixos que ja no queden... Jo també vaig tindre els meus... En fi, diga-li al germà seu que molt emotiva i bonica l'entrada, i que m'ha fet molta gràcia això del poliol tocaet d'anís, que no sé si ho sabrà lo que m'agrada a mi això per a esmorzar o després de dinar o a boqueta nit, (Tenis, que no del Mono).