dilluns, d’agost 31, 2009

LLUM D´AGOST


Tinc el record d´estius que cap a la meitat d´agost començaven a canviar. El cel s´omplia de núvols i una pluja odiosa però ritual feia que l´aigua deixara de ser objecte de desig o de plaer. Els majors -com formant part del guió de tots els anys- amollaven inexorablement alguna sentència que duia implícita la terminació del temps de plenitud i de calor. Al eixir al jardí després d´una tempesta l´aire era fred i nou i l´aigua de la piscina estava tèrbola i la seua superfície apareixia coberta d´agulles de pi o de flors de buganvília arrancades pel vent. Era com una ofrena anticipada als dies que acabaven.

Enguany l´agost ha estat perfecte, i no només per qüestions atmosfèriques. I dir agost és dir estiu. I no sé exactament a qui tinc que agrair-lo, però tinc ganes. En una llista no exhaustiva deurien eixir: una xiqueta feliç que ha passat igualment feliços els dies que per sagrada edat li pertocaven, alguns camins entre boscos d´Astúries i Cantàbria, un amor que sent amor comença a semblar-se a un enteniment meravellosament indestructible, el cocido lebaniego, les dunes de l´Almardà, un costum consolidat de beure en casa pròpia o d´amics en nits memorables i lluny d´artificiosos antros, una mare d´una xiqueta que amb natural elegància sap estar com poques al seu puesto, els llibres, l´equip de música del cotxe, els cels blaus i les vesprades d´ombres llargues, una casa i els seus habitants permanents o transitoris que per a mi són part de la millor mitologia, una platja perduda al Delta de l´Ebre en un dia de sol, els amics, la inminència de tornar a Itàlia.

A tots, gràcies.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Quina enveja d'estiu, més o menys com el meu!, ja tinc ganes de quedar per fer unes rises, petons, mayte