dimarts, d’octubre 20, 2009

DIES DE SERRA


La primera impressió no va ser bona. Arribàrem tard, i els tràmits d´admissió foren llargs i un punt desagradables. L´hospital, al bell mig de les muntanyes de Serra, semblava en aquelles hores fosques l´hotel de la pel·lícula El Resplandor. Es va fer de nit molt ràpid i ens portaren darrere del llit de mon pare per un corredor al que només faltaven al fons les filles de Zapatero. De les habitacions eixien a parts iguals les olors aspres dels sopars malaltissos i els crits d´alguns interns que expressaven com podien els dolors o les pitjors impotències.

Ja a la habitació, en aquella hora infame i baix una llum blanquinosa, ma mare es va afonar i va eixir a plorar a la terrassa, deixant fluir tota la tensió de les últimes setmanes. Mon pare semblava un ninot que es deixava fer i desfer. Jo volia que eixe dia acabara i que arribara el sol del matí esborrant-lo tot.

Moltes coses han canviat des d´aquella nit. El company d´habitació ha resultat tan excel·lent com va semblar el primer dia, quan va dir-me al temps que oferia enèrgic la seua mà: Sóc Luis, i ell i la seua nombrosa família han esdevingut una font permanent de diversió i alegria per a mon pare. Bona gent d´Alaquàs i d´Aldaia. L´hospital ja no pareix el castell espectral on esperes en qualsevol moment l´aparició de Jack Nicholson destral en mà, i el personal és sense excepció magnífic fent un treball realment dur.

Els migdies assolellats passegem al mestre en la seua cadira de rodes pels voltants de l´hospital, i tot té un cert aire de balneari extrem en dia de festa, una tranquil·litat tan imposada com real, que recorda algunes escenes de La Muntanya Màgica. Des de fora també es poden sentir de tant en tant els crits desesperats d´alguns malalts, però ja no atemoreixen, més bé t´apropen a una espècie de sincera pietat que desconeixies.

De matí i de vesprada el duen al gimnàs on fa els seus exercicis de rehabilitació, i després ens conta i ens mostra orgullós els seus progressos. I admirem il·lusionats el miracle tremolós d´agarrar un got, o el d´alçar una cama, o el de mantindre una conversa. Coses que semblen inesgotables, que no ho són, i que mai valorem en la seua normalitat quotidiana.

Quan li portem als xiquets, a mon pare els ulls se li omplin de llàgrimes tendres que no deixem que acaben d´eixir, tallant eixa malenconia congènita tan nostra amb bromes i distraccions. I d´ací a no res, qualsevol diumenge, el durem a fer-nos una paella per allà, per les muntanyes de Serra.

5 comentaris:

Forlati ha dit...

A mi també se m'han humit els ulls de llegir-te. Qué gran eres amic! Un abraç!

César Sabater ha dit...

¡PLAS, PLAS, PLAS!

Comtessa d´Angeville ha dit...

Estic amb els dos comentaris anteriors.

Anònim ha dit...

Clar que anireu a fer-se una paella!, i no sols per Serra, prompte estareu també al Vedat, disfrutant amb la companyia de tota la familia, petons

Mayte

morena ha dit...

No hay nada más que añadir...bueno si, ¡CRAAAAACK! ale pues, a seguir disfrutando de los suyos y viceversa