dimarts, de març 02, 2010

FAUNA


De xiquet vaig patir certa vanitat enciclopèdica. Per casa dels meus pares estava -i encara està- la col·lecció Fauna, de Félix Rodríguez de la Fuente, home mític d´aquells temps. Dotze volums africanament encuadernats en pell marró que mai hem llegit ni llegirem, ideals per a omplir les prestatgeries del moble-altar del menjador, aquell objecte de veneració que era com la culminació i el tòtem del mobiliari dels novençans, i que els meus pares -més de quaranta anys de casats- encara mantenen al seu lloc d´honor. Un artefacte ja com de la família.

No sé si arrossegat per una vocació malaltissa i poc digerida de naturalista precoç, un dia memorable vaig encetar la recapitulació definitiva: convençut de que als dotze volums de Fauna es trobaven tots els animals del planeta -una espècie d´Arca de Noé en format llibre-, vaig decidir tirar-li una mà a la humanitat i inventariar per escrit totes les criatures de terra, mar i aire. Totes. Només per aclarir les coses. Per descomptat, i com a mostra de rigor i de la clara vocació internacional del treball, amb el seu nom científic. Res de localismes.

Durant unes quantes setmanes, els llibres passejaren del moble a la taula del menjador -altre tòtem familiar- on el deixeble de Rodríguez de la Fuente prenia bona nota amb la seua lletra menuda i redona dels nou o deu anys, incansablement omplia foli rere foli, sistematitzava el treball amb el mètode incontestable de no tindre cap ordre, millorava i aclaria -en definitiva- l´obra del mestre. Tot entre les mirades creuades i estupefactes de la parentela, que creien assistir a les primeres manifestacions de bogeria de la criatura.

Per a desgràcia de la comunitat científica internacional, no vaig acabar el treball. Supose que dubtós del mètode o directament cansat, quan duia prop de vint pàgines -per les dues cares- vaig prendre la decisió de mostrar aquell work in progress al nostre màxim mentor en matèries culturals, que no era altre que el meu avi.

Una vesprada, després del ritual passeig dels dissabtes, acabàrem en sa casa. Jo portava la magna obra amorosament doblegada a les butxaques del abric. Mentre els meus pares parlaven amb l´àvia i els meus germans es tiraven per terra com de costum, vaig acostar-me a ell, que segurament llegia una novel·la de Marcial Lafuente Estefanía, de les que tenia centenars. Per a mi allò era com entrar a l´Acadèmia de Plató.

Tímidament -la modèstia dels grans és així- eixiren els folis i els hi vaig donar. No vaig fer-li cap explicació ni preliminar. Entre nosaltres s´enteniem. Ell agarrà tota aquella paperassa amb la mà esquerra i començà a llegir. Passava els folis d´una mà a l´altra, sense fer cap gest ni comentari. Semblava impactat. En aquell silenci es podien sentir les campanes de Sant Sebastià i la remor del Botànic, les cotorres creuant entre crits les palmeres buscant amagatalls a l´hora del crepuscle, els sorolls domèstics del pis de dalt o del costat.

Al cap d´uns minuts eterns, comprensiblement esgotat i fart d´aquella absurda reiteració de llatinades en les que no podia reconèixer-se ni un puto gat, va agarrar alé i va dir-me: I tot açó, pa qué aprofita?

Ni el més sensible opositor a notaries al que es carreguen al dècim intent haurà tastat l´amarg sabor de la derrota com jo ho vaig fer en aquell moment. Perque acabava de rebre, acompanyat d´una dosi d´indiferència gens menyspreable, la incomprensió més absoluta de qui per a mi cifrava totes les aspiracions, tots els referents als que certa innocència perduda atorgava qualitats de veneració.

Com tots els mals records que no duen intrínseca l´ombra del trauma, tota aquella història anà esvaint la seua part frustrant per a romandre com un episodi infantil i amable d´un temps en el que encara ballen com en un somni persones, espais i fins i tot atmòsferes i olors que no he perdut ni vull perdre. El meu avi continuà sent una de les persones més importants i volgudes de la meua vida, i més de deu anys després de la seua mort és estrany el dia en que no torne al meu record per una cosa o per altra. I el tire molt en falta.

Afortunadament per al món, tot allò va significar l´abandó instantani d´aquella febra naturalística amb un punt psicòtic. Dels folis aquells no sé que va ser d´ells, però m´agradaria haver-los conservat. Ara podria empaperar el menjador i contar a les visites, aprofitant el seu segur color groguenc i fent el esnob com cal, que són l´obra primerenca de qualsevol zoòleg de prestigi o premi nobel de nom impronunciable. De ben segur un èxit.

2 comentaris:

morena ha dit...

Ai els iaios, como se las gastan, jajja.

La sintonía de "El hombre y la tierra", se me quedó grabada, además me dejaban verla y acostarme más tarde.
(Aunque de mayor me contaron que esa serpiente con la que luchaba,estaba sedada)

En fin, siempre nos quedará Cousteau

Forlati ha dit...

I aprofitant l'indolència. De les visites, vullc dir.