dilluns, de maig 31, 2010

LLIRI ENTRE CARDS



Eixíem pegant moderats crits d´eufòria i frustració a parts iguals. Tots els desitjos, totes les esperançes es diluïen quan la nit acabava. La brutícia acumulada sobre les voreres era el reflex de moltes coses. La setmana estava liquidada i només quedava el lleuger martiri de la ressaca i l´horitzó llunyà del divendres. I també la salut de ferro dels vint i pocs anys, els pastissos del diumenge, uns avis que aplegaven a casa a mitjan matí contents i mudats i no entenien la barba sense afaitar, ni la poca gana de dinar, ni la malenconia brutal de la vesprada.

Havíem arribat al Carme després d´haver fet el bateig d´alcohol durant algunes temporades a Cánovas i un doctorat cum laude a Xúquer en uns anys memorables. Per a mi el barri era un passat recent però ja mitològic, carrers per descobrir, ombres perdudes dels meus, benvolgudes reminiscències potser massa literàries, una fragmentació que s´ajuntava a poc a poc, un retrobament improvisat i esperat alhora.

Al final del carrer Pintor Fillol els camells ens oferien amb gestos absurds o gairebé còmics la seua inapreciada mercaderia, i l´església de la santa Creu donava el seu perfil napolità a la lluna mentre dos fills de puta embrutaven el monument a Benlliure i jo em fixava tant com em permetia la borratxera en un carrer ple d´acàcies que acabava en el riu.

Tornàvem buscant més locals que desafiaren els horaris, i a la plaça de l´Arbre cercava inútilment la casa on naixqué el pare de mon pare, desitjava algún cos que dur-me a la intimitat primària del cotxe, algún ànima a la que vampiritzar amb les habituals dosis de malditisme barat. Pecats de joventut per als que ara tinc la màxima indulgència.

Quasi sempre, en passar pel carrer de Dalt, imaginava a mon pare en matins refulgents mentre repartia la correspondència del banc per aquell barri i en bicicleta als seus quinze anys. A La Marxa, cap a les cinc, tot començava a acabar-se quan sonava Lou Reed i s´encenien els llums mostrant rostres anestesiats i pregàries més o menys ateses. Eixíem pegant moderats crits d´eufòria i frustració a parts iguals.

3 comentaris:

César Sabater ha dit...

PLAS, PLAS, PLAS!!

Forlati ha dit...

I 20 anys després, Angresola fanal i tòtem de les noves generacions…

Per cert, ¿Laia ya llig el blog?

Gran-gresola!

PS I eixa convocatòria furibunda que em va prometre? Hui ya és dimarts…

Oxímoron ha dit...

Molt empàtic el teu article!
A mí també m´agradava passar per La Marxa, vaig conèixer els últims temps i sempre m´agradava deixar-me caure abans pel Casavella. La meua ja és una etapa de protobotellot per eixos indrets. Sembla que, com en la teoria de la doble hèlix de Tony Wilson, igual que les generacions musicals successives s´entrecreuen, les dels que hem aprofitat la nit i els seus ritmes també, i que la teua i la meua es troben en una cesura. Tot i que la teua memòria viva i actualitzada és testimoni de supervivència al procés. Per això i per l´article la meua enhorabona!