divendres, de setembre 03, 2010

CARRER TÚRIA ANY ZERO


Agost és un mes lligat tradicionalment a les vacances o a certa despreocupació, al trencament dels hàbits o a l´excés més gloriós o més lamentable, tot i tenir ben present -o precisament per això- el seu caràcter de miratge temporal, amb data de termini i caducitat més que segura.

Enguany l´agost ha estat estrany, dur i resolutiu. Una sèrie de coincidències provocaren la necessitat de prendre decisions que no em resultaven fàcils. Mentre cercàvem lloguer per a encetar una vida junts, el pis del carrer Túria que fa anys vaig comprar amb l´obstinació de les trampes sentimentals i situant-me econòmicament en l´avantsala del desastre, es va buidar dels seus inquilins d´un dia per a un altre liquidant la breu resistència a la desfeta financera.

Si a un pis de quasi setanta anys i estat de conservació dubtós se li afig el pas de les hordes d´Atila durant dos anys el resultat normalment és el previst. I això va ser el que em vaig trobar mentre em queia l´ànima als peus i calculava tot el que tindria que fer per a oferir el lloguer amb un mínim de dignitat i a un preu que em permetera continuar resistint els embats infalibles de la hipoteca.

Gent que em vol m´ajudà a traure merda a cabassos, a tirar tot tipus d´objectes inversemblants o ben corrents com somiers, sofàs plens de porqueria o matalassos on clavar-se era tota una aventura fitosanitària. Una vesprada, mentre amb el meu germà tractàvem de pintar de blanc una paret d´un blau que era la mare de tots els blaus, mirant la casa ja buida, el cigarret aquell del descans tingué un efecte magdalènicament proustià. De sobte vaig deixar de veure aquella casa com la preocupació del últims anys, com la causa de tants maldecaps. Vaig recuperar com una il·luminació la obstinació feliç i lleugera que em portà a comprar el pis contra tot consell, la il·lusió inexplicablement oblidada de viure allí, i tornaren els records i l´ànim de certa innocència perduda no sé on però no fa molt. Els olors i la presència benèfica dels meus avis s´escampava per la casa on tantes hores havia passat literalment encantat i imaginant el meu futur d´adult en una vida que a certes edats es deu desitjar perfecta. Vaig tenir la revelació de l´evidència, que de tant en tant s´amaga davall d´absurdes necessitats o suposades obligacions. I vaig decidir recuperar el destí de viure definitivament a l´únic lloc on l´havia desitjat.

I la meua dolça companyia estigué a l´altura esperada afrontant amb la seua habitual determinació cert horitzó de dificultats econòmiques que podria arribar, inventant espais, i mobles, i solucions, treballant sense treva ni descans en plena canícula, treballant més que jo, perdent un estiu de platjes i de nits i de dormir sense despertador però creant somnis de vigília, que són els que realment funcionen. Quan passen els anys, l´estiu estrany i dur que ara acaba ens quedarà més endins que la bromera perduda de les ones que no hem tingut i que ens esperen.

A més de tot això, i amb l´oberta i indisimulada intenció d´inocular el virus en Laia, anàrem al Trofeu Taronja i presentació del València CF. Sóc ben poc habitual de Mestalla (no suporte certs individus), però mantinc molt bon record de quan, sempre en aquells estius de la infantesa, baixava amb el meu tio Enrique des d´El Vedat a l´estadi per aquell torneig i la verdor fosforecent de la gespa em causava el mateix impacte i fascinació any rere any.

Portàrem entrepans fets a casa, compràrem pipes i begudes i Torró de Viena, i Laia va aguantar estupendament el mini concert dels Bajoqueta Rock, la presentació i el partit sencer. Els dos gols del València van ser en la segona part, davant dels nostres seients: inoculació complida. Ella preguntava coses sense parar i jo li explicava que allí, en aquell estadi on ara érem nosaltres, ja anava el pare del pare de son pare i totes estes coses que m´agraden tant com un pis del carrer Túria que té l´ombra i l´esplendor del Botànic a les finestres i fa olor a pintura nova i a una vida il·lusionant sempre per encetar.

3 comentaris:

Forlati ha dit...

Catarsis, mestre.

Capacitat de reinventar-se sempre per a millor. Eixa és la pedra de l'eterna joventut que vosté atesora baix d'eixa monyaça.

Un abraç ben fort!

Naumaquia ha dit...

I la "taqueta" de la porta què?
:P

Enhorabona!!

Anònim ha dit...

Me and ozzy fucked more challenging, trying to show to my god!
FUCK YES!' prior to cumming inside my warm pussy. were still fucking

My page :: hcg injections
Also see my page > hcg injections