Plans que creus que no faràs, impossibilitat d´arribar a tots els puestos, necessitat de creure que ho faràs: una certa hipocondria del dia a dia. Però tot acaba per posar-se al seu lloc, per donar la modesta ofrena de les coses fetes quan es disposa de temps i de ganes.
Arribàrem a temps al desitjat desdejuni contra el sol i amb els diaris, a l´òptica on canviàrem les ulleres i fèrem encàrrecs diversos, a l´autobús perdut i retrobat (és el que tenen les línies gloriosament circulars com la del 5), a la botiga on volíem dotorejar i fer fotografies (i on férem les dues coses), a la ferreteria a la que déus anodins i de variades i no massa belles formes ens dugueren: carrer Bany dels Pavessos, sóc la quarta generació, ens digué aquell xic un tant sorprés per les meues extranyes preguntes i encantat -ara parle de mi- per l´olor a vell i les impensables ferramentes que s´acumulaven en un meravellòs i antic desordre. El pany estarà reparat d´ací a quatre dies. ¿I la clau? També. Seràn vint o vint i cinc euros. Molt bé. Adéu i gràcies.
No arribàrem al Mercat Central. Volíem comprar el dinar, fer-lo a casa i tindre una vesprada tranquil·la, però només el varem vore -el Mercat- des de les brutes finestres de la Boatella, fregits variats per qui vullga (i puga resistir-los), estàvem ben cansats, i parlàrem amb uns bons amics, que vingueren, i cervesa va i cervesa vé, i vinga a parlar i a parlar (és com una meravellosa maledicció, això de no deixar de parlar), i el Mercat tancant-se. ¿I ara què fem?
Dinàrem a la Tasca Angel, i ens donaren un lloc de luxe al recer d´un vent que volia desfer-lo tot, en-dur-se-ho tot, però resistírem ajudats per la voluntat terca de viure i per sardines i vins que ens donaren consciència de la nostra impagable condició de mortals, i actuàrem en defensa d´eixa posició. De tan feliç com em sentia per aquelles hores, vaig tastar per primera vegada la lleterola, maleint i desfent amablement els meus vells prejudicis.
El vent havia buidat el cel de núvols, i a la plaça del doctor Collado la terrassa del Lisboa era una temptació massa gran per resistir-se. Un capvespre com amagat i furtiu donava els últims arraps justament damunt de les taules. Demanàrem la dosi habitual per suportar tantes i tantes coses que fugien desesperadament: la vesprada, les domèstiques i ingènues intencions, certa ben coneguda voluntat de normalitat.
Una simpàtica parella de lesbianes ens feren fotografies mentre parlaven amb nosaltres, i discutirem les diferents possibilitats de la neteja de les cases i la seua frecuència. Com cal, jo quedí com un porc -tres dones contra mi: es faran vostés càrrec-, però tot era massa divertit com per traure un gest greu o impertinent.
Després, ja dins del local, vingué un bon amic i continuàrem parlant. I ho férem de tot i de res, de tots i de ningú, de les ocasions perdudes i de les traicions, de passats i de presents, de les coses que canvien i de les que no ho fan ni ho faran, de les urgències horàries que venturosament trenquen o tallen les nits o les vesprades. De tant en tant, no amb tanta frecuència com voldríem, sembla que les coses estan bé com estan. Mai deuríem deixar de parlar.
2 comentaris:
Ahora si que me ha parecido que te tengo delante. Un abrazo.
Toni.
La veritat és que tens tota la raó, qué enveja disfrutar un dia així!, els meus caps de setmanna són tremendament grisos, per obligacions vàries, l'únic moment d'entreteniment va ser anar al cine per vore una peli ("Revolutionary road"), m'agradà molt, valoració que, imagine, depén del moment personal de casascú, i és que, al final, volem deixar-se portar pels dies que van passant, encara que ens agradaria canviar però no tenim el valor.
Petons, Mayte.
Publica un comentari a l'entrada