dimarts, d’abril 14, 2009

PASQÜES



Estos quatre dies he omplit la casa d´amics, de mones, de música i paraules, de catxirulos i llonganisses de Pasqua, de dinars que s´han allargat durant vesprades de sol o de pluja. Ha hagut de tot. I ha estat com un homenatge a totes les Pasqües passades, a les humides plenes d´olors encara d´hivern -i racons secrets- i a les dorades pel sol des del matí a la matinada, insultantment vitals. Proclamacions variades de la primavera i a les que no vull ni puc renunciar.

Tinc units espais i dates d´una manera potser un tant insana. Fa ja molts anys, les Pasqües eren un temps que s´allargava fins a dotze o catorze dies. A la casa del Vedat estàvem tots: el meu avi es queixava de fred i mon pare apareixia amb la caixa aquella de magdalenes que es va instaurar com heterodoxa tradició d´eixes dates i que nosaltres assaltàvem furtivament i que ha esdevingut -tota la caixa- definitiva i particularment proustiana. Ara són quatre o cinc dies i dos els habitants fixos: Laia i jo. Les raons de les desercions són tan variades, comprensibles i humanes com la mateixa vida, que fa i desfà sense remei ni pietat, la molt puta.

Ni abans ni ara vam fer massa cas al supossat recolliment de les festes. De fet, la visió accidental per televisió de processons o improvisats martiris més que indiferència ens provocava un rebuig tan primari com autèntic. Vam ser educats en una Pasqua que íntegrament era una festa allunyada de tenebroses figures, de sinistres silencis o tambors, de penitències poc comprensibles. I sempre agrairé que les coses foren així.

Tinc també la sensació de que el meu cas no és poc comú. Tradicionalment, crec que la Pasqua valenciana ha estat, més que un catàleg de exhibides virtuts, una senzilla i inconscient voluntat de viure i homenatjar la vida que torna aprofitant un rerefons de pretesa religiositat. És més una imatge que evoca festives eixides al camp o a la platja, xiquets enlairant catxirulos o berenant entre rialles o mirades a la carn que desperta.

Per tot aixó, per les absències que mai tornaran i per la voluntat de continuar fent certes coses i de ser qui se és, he omplit la casa de gent, d´amors nous i vells, d´olors perduts i retrobats, de paisatges o hàbits reconeguts i irrenunciables. Tot i que bàsicament es tractava de que Laia ho passara d´allò més bé, crec que ha començat a fer i sentir algunes d´estes coses. La memòria és un necessari present que dona o pot donar sentit al futur.

2 comentaris:

Vicè ha dit...

És curiós, que una festa tan fanàtica (si un extraterretre arribat a la terra vera les processons es quedaria glaçat), l'haja gaudit tradicionalment, jo també, com un esclat primaveral. Cada any, de xicotet, eixes dos setmanes de vacances eren l'hòstia. Paelles, partits de futbol que mai acababen fent servir els tarongers de porteries... L'avantsala de l'estiu.

morena ha dit...

Seguro que esa niña se lo ha pasado de miedo, y como dice Vicé sabrá empezar a saborear el pistoletazo del veranito, que mola.