dijous, de maig 07, 2009

SEMPRE ADORADA PATRONA (TRÍPTIC)


Arreplegàvem flors com qui arreplega desitjos. Les demanàvem o furtàvem als veïns després d´haver arrasat les nostres. Bastava com a excusa del delicte o del atreviment el seu devot destí. Des de la terrassa, el meu avi ens mirava amb una ironia no verbal que només ara he entés. Guiats pels majors fèiem absurdes i festives corones o garlandes d´una breu però eterna ofrena pagana que fidelment complíem tant com ignoràvem. Després les trencàvem i el lleuger i oloròs fruit dels pètals queia mansament dins d´improvisades caixes o vulgars borses. Increïblement, la vesprada de diumenge s´omplia de felicitat i de benèfiques ombres -les nostres, les dels arbres, les del insinuat estiu- que s´allargaven entre una atmòsfera daurada, feta tota de llum i ara gravada en la meua personal mitologia. Encara no ho sabíem, però aquell era un dels últims jocs d´una infantesa que corria el seu tram final com la neu feta aigua d´eixa mateixa primavera i que mai havíem vist, que tardaríem encara en tocar.



Els meus tios passaven a per mi cap a les set del matí. Jo els volia molt i ja han mort i els tire molt en falta i aquell jo creia en ells i en el que deien més que en la maredeueta, i tot el seu bagatge temperamental i primari era per a mi més que un referent o una herència indefugible. Calia ser valencià d´eixa única manera. Una barreja caòtica de fidelitats variades i veladament incompatibles: una harmonia tan impossible com necessària, un bàlsam per a consciències algo fosques. Allí estàvem els bons valencians. La missa d´Infants començava quan el fred de la nit acabava de desaparèixer. El cel perdia en uns instants els malves i els blaus intensos. Sempre feia sol. Jo mirava el perfil retallat de la basílica, els coloms endormiscats com pedres blanques ací i allà, la lluentor primerenca de les fulles dels arbres. Al meu voltant sempre algú reclamava silenci o atenció amb certa impertinència i un tan lleuger com evident grau de fanatisme. Els pits mostraven desafiants medalles religioses, consignes identitàries, devocions o emocions tan bàsiques com sinceres. Les mans un periòdic que en realitat era un garrot o una bandera.



La processó exhibia el seu seguici conegut i insofrible: dones de negre amb pentinats ridículs i mantilla, fantasmes de variats llençols, ordres i aspectes com d´altre segle, molt discutibles glòries locals, fallers ritualistes i inacabables, creus dignes de reptar de nou al turc, a qualsevol turc. Tot davant d´un públic que es retroalimentava amb l´espectacle. Un jo adolescent o encara molt jove suportava la ressaca de la vespra com podia, fixava els ulls en els pits de les dones, en les fugaces aixelles, en els culs. Els engonals els imaginava. Mirava també el balcó aquell ara buit del carrer de la Bolseria, on tantes vegades va assistir, després d´arreplegar flors al Vedat com un joc més d´infantesa, a una festa dels sentits més que de les ànimes. La vesprada es diluïa contra la seua voluntat mentre el volteig de les campanes es feia més i més proper o intens. De sobte, al cantó del Tossal es sentia una remor que es transmetia com un corrent elèctric fins on jo estava. Enmarcat pel carrer, el cel era ja una perfecta i potent franja que per uns segons exhibia el blau exacte que tenen els somnis. Els pètals començaven a caure en una pluja delirant i perfecta. La llum dels fanals que duia la imatge donava el contrapunt de realitat a les mil variants del groc, del roig o del blanc que tapaven la vista. Després aquell jove encara ressacòs tornava a casa entre carrers estrets on es barrejava l´olor de les flors xafades i de l´encens com un aroma pagà, antic, inoblidable.

3 comentaris:

Desficium ha dit...

Maedeu! ¡Quina maravella, mossén! Quin text més perfecte. ¡Li dedique la devoció més santa que es puga professar! ¡Salve!

"Una barreja caòtica de fidelitats variades i veladament incompatibles: una harmonia tan impossible com necessària, un bàlsam per a consciències algo fosques. Allí estàvem els bons valencians."

Comtessa d´Angeville ha dit...

aplaudim

jo m'apunte a la devoció que li professa Desficium. A Santa Àgueda, a Sant Jordi, al Santo Cristo de la Bona Mort de Benimarfull, a la Verge del Carme i a vosté.

morena ha dit...

Santo Angresola!