TREBALLS D´AGRAÏMENT

Disciplinadament jo observava a ma mare mentre ella mirava a un costat i a l'altre del carrer des de la balconada i en un moment molt concret em donava l´ordre de creuar. Jo caminava ràpid i orgullós els quatre o cinc metres que separaven una vorera de l'altra i que significaven haver assolit un cert grau de maduresa. En una mà duia un saquet per al pa fet per la mateixa que vigilava atemorida els meus passos. El puny de l´altra mà estrenyia amb molta més força de la necessària algunes monedes que estaven destinades a fer efectiva la meua primera i solemne transacció mercantil. Hi havia un moment en que ella em perdria de vista: el forn estava al girar un cantó, fora del seu abast. Recorde l´ordre ineludible de només entrar demanar el torn. I no recorde si n´hi hagué ocasió de demanar-lo. O si eren molts, pocs, o ningú els parroquians que tindria davant i que podrien fer que oblidara les dos barres de quart, la mitja dotzena d´ous i el paquet de rosquilletes que jo memoritzava amb força repentint-los. De ben segur era un dissabte de matí sempre assolellat.

Imagine els seus ulls clavats com desitjades i protectores mans en la meua esquena fins on li permetia la cruel geometria del carrer. Imagine la seua moderada por quan els minuts s´allargaven més del que havia calculat, el breu penediment per haver permés un capritx de xiquet, la seua calma al veure´m tornant i carregat d´un somriure triomfant i d´un saquet ple.

En eixos minuts massa llargs que ma mare passà pensava ahir quan tornava amb ella de Serra. En les llargues hores que ara passa tots els dies fins que anem a arreplegar-la a les acaballes de cada dia. En les moltes formes de bellesa, de patiment o d´amor que conformen certa i molt estimada masa de carn, sang i ossos sempre diversa i sempre irrepetible.