CABANYAL

El meu primer record del món no és del Cabanyal, però és de molt prop. La casa que la família de mon pare llogava tots els estius allà pels seixanta i primers setanta era una de les que hui ja no existeixen, de les que donaven al carrer d´Eugènia Vinyes i ara són malèfiques ombres de solars esperant acollir adossats més o menys luxosos, més o menys inquietants, sempre anodins. Des de la breu terrassa, el xiquet de quatre o cinc anys que jo era mirava la tornada de dos dels meus tios portant una paella que suponc de marisc i que hauríem encarregat en el restaurant habitual, situat enfront mateix de la casa i part d´una última i colorida frontera davant la mar. Puc inventar o evocar entre boires els pantalons curts que portarien, les ulleres de sol d´un d´ells o dels dos, la camisa -si és que duien camisa- només subjecta per dos o tres botons, els seus rostres o les seues veus estimades i ja perdudes. Però sí recorde perfectament el gest de detenir-se davant la casa, el de mostrar orgullosos la paella als xiquets que des de dalt l´esperàvem amb la fam que la mar dóna a certes edats, els crits cap a l´interior avisant i demanant parar taula, l´esplendor immens i absolut del sol i del cel en els dies de calor. Una emprempta més que perdurable.

Molt prop d´allí començava un barri reticular i equívoc, de carrers estranyament llargs i assolellats, del que jo ignorava tot llevat de certa fama entre temuda i admirada del caràcter dels seus habitants. Molts anys després el pare de ma mare em contaria alguna història dels seus estius de xiquet, quan anava a viure uns dies amb la seua àvia, i nomenava una casa al carrer del Progrés de la que fins i tot recordava el número i que jo desgraciadament he oblidat.

La casa de Blasco, el viver del Llevant, els cuadres de Sorolla, la temptació de la platja i la persistència d´alguns bons records. Poca cosa més. El meu coneixement del Cabanyal era tan tòpic com epidèrmic.

Després, no fa massa temps, arribaren dies estranys i la meua malenconia gustava de passejar i perdre´s per aquells carrers ja coneguts. Un ferit amb bon aspecte cercava crepuscles i cantonades impossibles mentre l´aire de la mar es clavava perpendicular al seu cos donant respir i promeses de felicitat al acabar cada illa de cases. Un nou cos mortal dins d´un altre cos mortal. I les promeses es feren descobriments, sopars o dinars, un amor que obria amb la seua alegria tots els panys, llargues vesprades d´allargats vidres i algun bon amic que, amb el seu incansable entusiasme, va saber transmetre´m l´estima pel barri, la seua gent i la seua història.

Alguna cosa de veritat diu la senyora Barberà quan proclama que el Cabanyal serà un símbol. I a ella tindrem que agrair-lo. Perque més enllà de les brofegades falsament identitàries i que la fan presentar-se com una maulet de pandereta, però en realitat disposada a agenollar-se com de costum al primer toc d´atenció dels senyorets als que venera, la lluita contra l´espoli i per la rehabilitació del Cabanyal ha esdevingut un símbol de respecte i dignitat. Respecte per la història, pel patrimoni, per les persones que pateixen la degradació més que calculada d´un barri al que volen trencar en dos i desvirtuar amb l´únic objectiu de que uns quants amics facen negoci i uns altres amics, poc després, tinguen vistes a la mar des d´uns impersonals i vulgars edificis. Dignitat per a no deixar-se arrasar i per mantindre viva la memòria, el record i la realitat de qui som, per no convertir-se en un país de cambrers venuts al millor postor, per saber i valorar sense complexos el nostre lloc al món, el vell i modest orgull de ser i dir-se valencians.