dilluns, de setembre 01, 2008

SOHO SQUARE



Una de les proves més evidents de la meua contrastada inutilitat és haver tardat tant en descobrir Londres. Però en els últims anys he aconseguit posar-me al dia gràcies a uns quants viatges dels que em costa triar el millor.


El resultat és el habitual -no esperen sorpreses ni grans revelacions-: crec que és la ciutat total. De dia o de nit, igual en Kensington passejant a l´ombra de Peter Pan o al Borough Market dinant de qualsevol manera, igual buscant llibres per Charing Cross o flipant en Picadilly o esgotant la nit, la salut i les butxaques al Soho o a Camden.


En la última estada, i de la mà d´un valencià (i granota) que contarà als seus nets que va viure uns anys a Londres quan era jove, i on va conèixer una valenciana que també ho farà perque seran els mateixos, bona part d´una molt bona nit la passàrem en un parell de garitos de la Soho Square.


Molt poc després, ja per ací, vaig descobrir el Llibre de les Brandàlies, el poemari guanyador del XLV premi de poesia Ausiàs March, del que és autora Àngels Gregori, una jove d´Oliva. Allí -un llibre magnífic del cap a la fi- em vaig emocionar amb este poema, que em recordà tantes coses, sobretot les que no he fet mai, sobretot les que ja no faré mai.



SOHO SQUARE



Al jardí dels plaers prohibits
vam jurar aprendre a no oblidar.
Llavors vam descobrir el popper,
les cançons de Patty Smith,
les pintures d´Edward Hopper,
les ànimes vives a Bloomsbury,
els lavabos bruts,
Keats, Milton, Donne,
la casa número 29 de Fitzroy Square,
les boques de metro dels afores de la ciutat,
els hotels de mala mort de sis estrelles robades,
Charing Cross Road: la Foyle´s, la Waterstones i la Silver Moon,
les cerveses negres,
la Tower de nit i l´ànsia a la punta dels pits,
Oh, sí, sí, el paradís!

Què volies? Teníem divuit anys
i la cartera plena d´incerteses i closques buides.




5 comentaris:

Àgueda ha dit...

No aniría mai a Londres, ni que em regalaren el viatge. De fet, quan la meua germana estava allà per segon volta estudiant anglés em digueren els pares d´anar a vore-la i vaig dir que ni de conya. És una ciutat amb la que no puc, sense coneixer-la. I després del setembre de l´any passat li puc menos encara.

Forlati ha dit...

Puix a mi després de llegir el poema m'han entrat ganes, sobretot per llevar-li la raó a Angresola, companyó generacional: que és això de "les que ja no faré mai". Ai, ai, qué curt el camí que va de la nostàlgia a la resignació!!!

Vicè ha dit...

Gran post, amb el qual he recordat els grans moments que vaig viue en el (frenètic) mes i mig que passí allà. És una ciutat increible, meravellosa. Estic convençut que a Àgueda també li encissaria si s'atrevira a xafar-la. Faça-ho inmediatament!

Anònim ha dit...

Àgueda: jo també sóc d´idees preconcebudes. De fet, la tardança del descobriment londinenc té origen en una mania com la que vosté parla: poques vegades m´he equivocat tant. Ja m´ho contarà d´ací a uns anys.

Vicè: no fará falta que li diga que suscric lo seu de dalt a baix.

Forlati: li puc jurar que no és resignació, són simplement ganes de fer tantes coses...

Abraços.

Angresola

Àgueda ha dit...

JO A LONDRES NO TINC QUE ANAR MAI MAI MAI


he dit