dilluns, de setembre 08, 2008

ESTELLESIANA (I)



Tindria jo onze o dotze anys i encara el valencià no era matèria obligatòria a l´escola. Però el col.legi on jo anava -i era de retors, no creguen- tenia un cert compromís amb el tema i donàvem un parell d´heroiques hores a la setmana, sense llibre de text com calia i amb les habituals bronques i entusiasmes. L´únic material que teníem a l´abast eren uns llibres en blanc i negre (vull dir sense il.lustracions en color, tan agraïdes sempre), de gran tamany i d´edició modesta, que recollien bàsicament fragments de novel.les, poemes, cançons o elementals questions lingüístiques o històriques.

Un dia, a banda de la habitual lectura de textos -que era essencialment en el que consistien aquelles classes pioneres i plenes de voluntarisme-, el professor va dur un radiocasette que hui seria peça de col.lecció. Ens indicà la pàgina on devíem anar i sense més explicacions li donà al play.

Ara sé que allò que sentírem era el Coral romput de Vicent Andrés Estellés recitat per Ovidi Montllor i amb música de Toti Soler. En aquell moment només vaig arribar a entendre que aquells versos llargs, sense rima aparent, i que parlaven de la meua ciutat i de la meua gent d´una manera molt especial, m´havien colpit amb força, trencant per primera vegada -això ho sé ara- l´artificial distància entre la realitat amagada i menyspreada del meu entorn i la falsificació lingüística en la que, en bona part, encara visc. Les pintoresques raons per les que havíem arribat alguns -parle d´uns quants centenars de milers de persones- a eixa absurda situació podria i pot omplir enciclopèdies i fins i tot biblioteques plenes de fosca i mala consciència. En qualsevol cas no es tracta ara de buscar culpables. Siga com siga, fora com fora, culpables o responsables ho foren tots, ho som tots, tret d´alguns d´abans i d´ara. El meu cas no és -ni de lluny- únic a la ciutat de València. De fet, la mateixa normalitat de la falsificació era el motiu principal -i això també ho sé ara- d´aquell dolç, fort i extrany colpiment que vaig patir i gaudir. Però eixa és una altra història.






4 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Una lenta tristesa,
un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.
He tornat. Feia temps que no havia tornat.

Vicè ha dit...

Lúcida reflexió, i grans, molt grans, Estellés i Ovidi. Un post ben emotiu, a 10.000 kilómetres de distància com estic. Salute capitano!

Comtessa d´Angeville ha dit...

Estic vinga a buscar per caixes allò que li vaig dir, un llibre de poemes d´un exprofessor, Polvareda... Em sembla que estic a dos caixes de trobar-lo!!

Comtessa d´Angeville ha dit...

Este matí de diumenge, com que anit no vaig eixir de festa (tornaré, ja voràs, feta tota una dona, i ho dic en serio, m'estic sorprenent a mi mateixa) m'he despertat a les set (l'única llicència que em vaig prendre anit van ser dos gots d'un vi xilé mentre tornava a veure, per enèsima volta, One flew over the cuckoo's nest)i mentre esmorzava he tornat a llegir tots els teus posts, i haguera comentat de nou en cada un d'ells, però m'he parat en este perquè m'ha vingut una cosa que no m'havia aparegut des de que estic ací i és la nostàlgia, per raons que ací no venen al cas i que ja li contaré per via interna.

Abraços